Llàntia (o Fórmules)

Un relat de: deòmises
Llàntia li diuen, encara que el seu nom sigui Natàlia. Arran del petit accident amb l'endoll defectuós de sota de la llitera. Perquè, a les fosques i embarcada en la recerca de la sabatilla perduda, trobà l'estrebada elèctrica als capcirons i, segons diuen, es va il·luminar de tal forma l'habitació, que l'anècdota continua sense oblidar-se. Entre canalla, i no només germans, ja se sap que la polèmica està garantida i la pau sovint brilla per la seva absència. Aquell incident no va quedar a casa, sinó que es va escampar fins als dominis del pati de l'escola. Als llavis de l'Èrica, la noia amb més mala bava de la classe, va aparèixer el sobrenom.

Avui és dissabte, però no pas un dissabte qualsevol; avui és el gran dia, el que ha esperat amb candeletes: hi ha sortida amb el grup escolta. L'excursió l'allunyarà del poble i de tota la quitxalla que l'enutja a diari, dos dies excitants en què podrà sentir-se lliure i exploradora d'indrets fantàstics. La Natàlia ha estat preparant durant la tarda anterior, després de les classes, la motxilla i la roba necessària per a aquesta aventura. El full en què s'hi detalla tot el material que cal dur li serveix de pauta per no descuidar-se res. El sac de dormir, la cantimplora, la gorra, mudes per a dos dies, la màrfega... Li agrada fer-ho sola, sense l'ajuda dels pares. Així se sent gran, malgrat que només té onze anys.

Acabada de llevar, es dutxa, es vesteix i esmorza a corre-cuita. Abans que en Màrius s'hagi adonat que el món encara existeix, ella ja ha besat els pares i la seva gosseta Bòbila, el membre de la família que més festa li fa. Apressa el pas fins a la plaça Major, on ha d'haver-hi estacionat l'autocar que els durà a la destinació. Allà, segons el full informatiu, tindran l'oportunitat de visitar les coves més antigues de la regió, que servien d'aixopluc i d'habitatge als individus de la Prehistòria. Però l'entusiasme se li acaba ben aviat. L'Èrica també s'hi ha apuntat, a l'excursió. Ella que mai no pot deixar els seus quefers i que va tan atrafegada esbrinant les maneres d'aixafar-li la guitarra. Sobretot ara, que té una nova víctima per a les seves befes.

La Natàlia s'abaixa la visera de la gorra i mira cap a una altra banda. Potser passi desapercebuda una estona més, pensa això mentre es dirigeix on s'arraïmen els monitors, que ja van repartint els llocs. S'enterra al fons del seu seient i no parla amb ningú, aïllada pel llibre i per l'i-pod, que duu sempre amb ella i que li evita mals tràngols. El trajecte se li fa llarg i respira alleujada quan s'atura l'autocar. Bon dia, Llàntia, sent que diu amb una veu estrident, com de cacatua. I el grupet d'amigues riu sorollosament. Murmura una salutació desmenjada però les rialles no cessen.

Els ànims s'escalfen i passen als insults més gruixuts, com si l'Èrica i la seva caterva hagués esperat aquest moment per abocar damunt de la Natàlia tota la ràbia. La nena corre perquè ningú no la vegi plorar i arriba fins a una de les coves. S'hi endinsa perquè no la trobin fàcilment, s'hi quedarà uns minuts per fer-se passar el disgust. La foscor de la cova l'espanta però se sent protegida d'aquella bèstia. No duu lot ni llumins per veure-s'hi o per descobrir on es troba. Però, sense saber com, s'encén una foguera al bell mig del recinte.

La llum és extraordinària i il·lumina el seu voltant. Pot diferenciar-hi estalactites i estalagmites, roques que dibuixen formes estranyes i inimaginables. Pintures rupestres que van gargotejar-se fa segles segueixen intactes. Bocabadada, s'adona que, d'entre les flames, apareix un ocell també fet de foc i resplendent. La fita amb serenor i no es consumeix, ans al contrari: sembla que les flames el reforcin. La nena xiuxiueja el nom de l'au que segueix mirant-la fixament. L'ha reconegut i comprèn el missatge que li vol transmetre. Enmig de la llum, aquella mirada li ofereix fortalesa i esperit de lluita, recuperar-se i afrontar les adversitats perquè, tard o d'hora, es pot ressorgir d'entre les pròpies cendres. Com un fènix mil·lenari.

Els monitors la troben sense dificultats. Adormida i estirada entre dos oms, a l'entrada d'una de les coves. En despertar-la, la Patrícia li eixuga el front i li allarga la cantimplora i la Natàlia beu una mica d'aigua. Al seu voltant, els nois s'agrupen inquiets pel contratemps. L'Èrica se la mira amb superioritat. En passar pel seu costat, la Natàlia la saluda usant la mateixa fórmula: Bon dia, Càries. I tothom riu sorollosament, en veure que ha rebut la mateixa medecina.

Comentaris

  • Món petit[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 04-11-2015 | Valoració: 10

    Un gran retrat del món petit dels nanos. Sembles un professor de primària, una persona que conegui molt bé el món de les escoles. Has dibuixat tan rebé la psicologia de les protagonistes! I a més, la cirereta final, amb la caries com a resposta positiva. Una forta abraçada.

    Aleix

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 30-10-2015 | Valoració: 10

    Un conte precios

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306064 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978