Llàgrimes de veritat; lliçó d’una ceba

Llàgrimes de veritat; lliçó d’una ceba


La Tina i el Joel eren una parella que semblava perfecta als ulls de tothom. Vivien en un apartament acollidor al centre de la ciutat, compartien un munt d’activitats consensuades i, sobretot, consideraven que “dir la veritat” no era un delicte, ben al contrari, era imprescindible per a una bona relació interpersonal. 
Però darrere d’aquesta façana, hi havia secrets i ressentiments acumulats.
Un diumenge, mentre preparaven el sofregit, una conversa innocent sobre plans de vacances va derivar en una discussió acalorada. La Tina, cansada de guardar-se els “seus” veritables sentiments, va començar a expressar el “seu” desencís amb total franquesa. El Joel, sorprès i ferit per les paraules de la Tina, va respondre com una persona sense tel a la llengua. Els retrets van pujar de to a mida que anaven tallant la ceba.
La tensió va arribar al seu punt màxim quan el Joel, en un moment d’ira cega, va rebotre la fusta amb la ceba tallada contra la paret. La Tina, espantada pel terrabastall irat va fugir de casa.
Els dos sabien que res no tornaria a ser igual.
El Joel va recollir la ceba del terra, va notar que se li anaven enaiguant cada cop més els ulls, però les llàgrimes, lluny d’entelar-li la visió, van fer-li concloure que així com pelar una ceba pot provocar llàgrimes, la sinceritat sense filtre també pot ser emocionalment difícil i provocar una resposta visceral. 
La Tina, en el seu rondar en soledat i reflexió, va haver d’admetre que potser calia haver passat la “seva” veritat pel sedàs del seu cor. Tal vegada calia haver-la tamisat amb el garbell de l’empatia, considerant els sentiments i el benestar emocional del Joel.





Pseudònim:
Voliaina