L'illa dels tucans

Les picotades dels tucans es repetien cada vespre i s'allargaven fins a l'alba. Feia dos dies que no diluviava i totes les aus de l'illa anaven boges per construir-se el niu; aprofitaven que el canyissar de la teulada estava més sec i pesava menys per a fer estralls al sostre de la Casa del Guàrdia, convertint-lo en un colador. Cap ocellot no va mostrar el mínim respecte pel barbut que, emprant les lianes més verdes de la selva, havia acabat de reparar l'empostissat del cel-ras, confiant que així pogués reduir les goteres de la cabana.

Ja no quedaven testimonis de l'arribada del pare Agustín i els colonitzadors espanyols a l'illa. Ni els cocoters més vells havien nascut quan aquell tros de terra, esquitxada en algun punt del mar de les Antilles, va batejar-se com a San Rafael, en honor al modista de la Reina Isabel de Castella. En ancorar les dues caraveles a la Platja del Camaleón, els espanyols van trobar-se amb una illa deshabitada pel que feia a presència humana, però bulliciosa per l'esclat de vida no racional. Les aigües eren tan cristal·lines que els crancs no podien confondre's amb la sorra per pescar, i amb prou feines si feien un àpat al dia.

Reconfortats d'estar sols a San Rafael, van donar gràcies a Déu pel descans merescut després de llargues hores de navegació. I és que si s'arriben a trobar un poblat salvatge, haguessin hagut de gastar la munició que els quedava per fer-los entendre la mala sort d'haver topat amb l'imperi espanyol; cosa que els hauria fet molt vulnerables en futurs batusses amb les tribus americanes, entossudides a frenar l'avenç dels evangelitzadors. Amb tot, el pare Agustín va pressionar a l'almirall per abandonar l'illa al més aviat millor, en constatar que les riqueses alimentàries de San Rafael, només, no podien assegurar-li una retirada prop de la Cort dels reis de Castella.

Es pot dir que l'illa de San Rafael va mantenir-se verge fins que, als anys cinquanta, el govern nordamericà va fer-se amb el control del territori enviant-hi un funcionari itinerant. Tot i que oficialment aquest apèndix governamental havia de fer inventari de les espècies d'aus de San Rafael, el cert és que la seva missió a l'illa consistia a esbrinar si al subsòl hi havia jaciments de gas o petroli. Com que la resposta fou negativa i per accedir a l'illa calia navegar altre cop per aigües cubanes, el govern dels Estats Units va desfer-se de la documentació de l'home de San Rafael, oblidant-lo enmig del no-res, embolcallat per una tofa de barba color cendra.

De tota aquesta perversa estratègia, l'exfuncionari nordamericà no en sabia res. Shea Welan, que no deixava de recordar-se cada matí els orígens urbanites, estava estirat al llit panxa enlaire, ara preocupat per les clarianes que s'obrien al trespol. Els tucans seguien esvalotats, xocant entre sí i esgarrinxant la teulada tant com el seu bec corbat els permetia. Però no era pas la cridadissa dels ocells el que el mantenia despert, sinó la xafogor asfixiant del Carib. Tot i que havia tingut cura d'obrir les finestres de bat a bat deixant-hi reixats per evitar l'entrada dels pardalots, no corria ni un xic d'aire; i el vell guàrdia de l'illa es notava les fulles del matalàs adherides a les natges, enganxoses per la suor que que no li parava de regalimar. Si tenia esma, l'endemà hauria de tornar al cocotar a buscar més fulles i canyes per reparar el sostre.

L'únic senyal de civilització que hi havia a l'illa, a part del Welan, era la Casa del Guàrdia, la cabana construïda perquè hi pogués viure i treballar durant l'elaboració de l'inventari d'aus. Estava feta de fusta de palmera, i en el seu interior auster, s'hi respirava l'aroma de la selva, amb essències de cocos i de fruits silvestres. Amb els anys, havent enllestit l'inventari i preveient que el vaixell que el tornaria a Saint Louis tardaria alguns mesos a arribar, va construir-se alguns mobles i utensilis, a més d'emprar les carcasses de coco per cuinar. San Rafael era una illa que captivava per la seva pell diversa, coberta d'una pelussera de palmeres davant de la platja, però que a mesura que t'endinsaves a l'interior, en una depressió per sota el nivell del mar, hi havia la selva tropical amb arbres immensos, les arrels dels quals formaven embolics turberculosos que dificultaven el pas.

Malgrat que l'abans professor Welan havia tingut algunes oportunitats per abandonar l'illa, sempre havia preferit esperar. Volia que qui el rescatés fos el govern del seu país, el responsable d'haver-li manllevat tants anys d'una vida que prometia. Esperava amb impaciència que la Societat Americana de Biologia, de la qual en fou membre destacat, mogués fitxa i l'ajudés a tornar a casa d'un exili que ja se li feia més llarg que els pèls de la barba. Llavors, començà un ritual frenètic per sortir d'aquell pou on l'havien tirat. S'aixecava a trenc d'alba i recorria tota la costa de San Rafael, de les arenes fines de la platja del Camaleón, als roquissars i penya-segats del sud. A més, malgastava algunes ampolles que li quedaven per enviar missatges d'auxili, com havia llegit en novel·les de joventut, tot i que alguns dies després apareguessin encallades a les roques inoportunes.

Shea Welan s'aferrava a la mínima esperança d'escapar de San Rafael. Per això no foren pocs els matins que passà fent funcionar l'emissora que els americans, després d'haver-li construït la Casa del Guàrdia i haver-lo proveït amb alguns utensilis per a la supervivència, li deixaren perquè es pogués comunicar en cas de sorgir notícies. Havia disposat la taula de treball on tenia la ràdio davant la finestra que donava a la platja del Camaleón. Així, podia emetre les seves crides desesperades mentre l'única resposta que rebia d'aquella andròmina era el zumbeig de la solitud. Aquell tros de transistor estava connectat a un molinet, que produïa electricitat amb la força del vent. Alguna vegada, si la brisa era prou atrevida, podia arribar a interceptar algunes ones de Ràdio Tuya, una emissora colombiana que, no se sap ben bé perquè, emetia la majoria de les seves ones on hi havia menys oients, al mar de les Antilles. Les noves que arribaven de la costa centreamericana eren esgarrifoses. Colòmbia estava sotmesa a un règim dictatorial, igual de Veneçuela i Cuba, on la revolució va expulsar el president bananer. Potser per això, quan l'americà va aconseguir comunicar-se amb un vaixell de pesca cubà, que s'oferí a portar-lo a Santa Clara, va tenir un atac de pànic. Malgrat les picades dels mosquits, i l'avançat estat de putrefacció de la Casa del Guàrdia, Welan sabia que a San Rafael hi tenia assegurada la supervivència; almenys mentre tingués la valentia d'anar a recollir fruits silvestres a la selva, i posar serps a bullir, després d'haver-les-hi tret la pell.

L'insomne protagonista, de pell llefiscosa per la suor, aconseguí desenganxar-se del matalàs i es reincorporà, assegut al llit. Per damunt seu, una revolta d'aus tropicals comandades per tucans voraços s'estava enduent la teulada de canya, deixant-l'hi un celobert d'estrelles brillants. La xafogor era tan acusada que es notava els ulls secs, en comparació amb l'aire que el mullava. Va decidir baixar a la platja, confiant que el vaivé de les onades l'ajudés a tancar els ulls. Estirat a la sorra blanca de la platja, ben arrebossat, va sentir com la teulada de la Casa del Guàrdia es desplomava. Definitivament, els atacs nocturns dels últims dies havien donat resultat. Suplicant que l'arena se l'empassés, va entendre que a Sant Louis només hi tornaria en somnis, si és que la brisa tenia la clemència de bufar als capvespres.