LIDERATGE

Des de fa anys, en algun moment del dia caic en el mateix parany. Em passa quan soc a l’exterior, sortosament, i contemplo fascinada el que m’envolta, per insignificant que sigui, o tal vegada per això. Parlo de la natura i del que l’habita, es clar. En general, aquestes coses no són pròpies de la ciutat, dels carrers o de la sala d’estar de casa.
Perquè es doni la circumstància, necessito tan sols un banc en un parc, o en l’espai reduït d’un jardí, o un arbre on recolzar-me. Com ara fa una estona, quan contemplava hipnotitzada una carrera; no podia apartar la vista del que estava veient.
Era asseguda a prop de la porta, en un graó de l’escala d’accés al jardí; menjava un entrepà de cereals, untat amb tomàquet, no me n’adonava, però, de tant en tant se’n desprenia una molla, o una llavor, o les dues coses. Em mirava els coloms que guaitaven al voltant, però, els deuria semblar poc o petit el que hi veien i aixecaven el vol.
Mirant-los a ells que depreciaven les engrunes, he descobert una corrua de petites criatures. De ben segur que al principi d’asseure’m i clavar les primeres mossegades a la menja, haurien de ser dues o tres, però, just en aquells moments, ja n’eren una filera. Totes lluitaven pel mateix, i ho feien amb ganes. Necessitaven que el perill pengés del seu cap per empetitir-se, fer un pas enrere per tornar i empènyer amb més força.
A mesura que passava el temps s’engrandia el meu dubte; no podia entendre per què aquelles formiguetes que s’atrapaven les unes a les altres, la que s’endugués el botí no podia ser el líder que jo cercava pel meu relat. I he decidit que sí, ella ha estat per avui la líder, la “capitost”.
Tinc un problema, tal vegada gramatical, però, existeix la capitost en versió femenina?