LI DIRÉ QUE US HE VIST

"La torre. No la feu més dreta. Cauria.
Al so de les hores tant li fa l'edifici."
El temps ens passa a través com la sorra als canells. El front.

Del primer viatge a Albion em preguntaves
quin temps hi feia, i si es menjaven
el pa amb l'oli verge, i si el fred m'era suportable.
Tant de llunes fa que era ahir, el cor tan jove,
sempre propers en la inquietud del coneixement.
Regals, vas dir, que es fan per omplir
el buit del desig, tot i la cobdícia de l'ull foraster.
I què?! La nina, la nena, la dona que tant escriu
per deixar l'olor de la lletra en el llençol
(què és el paper, si no una mortalla sense dol?)
t'acompanya en aquest comiat serè i lluminós.

Fer-se(r) gran ens fa prendre distància. Escoltem i jutgem,
en silenci, el pas dels dies en la pell i l'ull blau.
Us escorto. Des de la porta us acompanyo teulada enllà.
Ja sóc al quadre. Baixo al carrer. Humitejo
l'enciam de l'hort amb la llàgrima.
El llindar em crida, i el tractor llaura el vent de marinada.
A tu et deixo en penyora ma closca pelada. No pas la boina.
Gratar l'os per arribar a l'essència de l'home.

Guaiteu! S'envola un estol de puputs al tros
i comença una altra primavera en mi.