Bastir el vestit

Et descosiré les mànigues. Les esdrúixoles que tu no uses, perquè ens prenen temps per a estimar l'aire i la pedra, i les cançons que compartim. En els requadres bastits grollerament posarem els sospirs de les frases sense destí precís, i una conjunció ben nuada per a no desfer l'harmonia del discurs. Al coll, les subordinades al meu perfum. En negre més fosc, les costelles del sentiment sincer, sota el pit, damunt dels pulmons. La pell de les síl·labes al descobert, el cabell curt. El vermell em rega per dins, i fa de marc dels teus ulls.