NO HI HA PONT PER CREUAR LA VIA LÀCTIA

aquesta empenta vital que ens acull cada dia i ens abandona amagant-se pel ponent, és realment una llàstima no poder-la retenir i allargassar els bons moments que ens dóna i cloure els ulls a tot allò de dolent que ens envolta, i que potser, si els tenim ben tancats no ens tocarien tant com ens toquen. Jo també voldria un pont per creuar la via Làctia.

Un poema molt encertat que sembla sortir de dins del cor.

Ferran

A més dels teus embadalidors i engrescadors poemes, em sembla una gran tasca de divulgació i de pedagogia, apart d'un excel·lent exercici literari, aquestes traduccions -i les que fas al teu blog, siguin poemes o cançons-.
Així ens acostes a nous autors que ens quedarien probablement en la ignorància, i ens permets conèixer conceptes i tècniques diferents que ens poden ser de gran ajuda.
Com els teus comentaris als meus escrits, que m’estimulen. Mil gràcies, hi han opinions que valen molt més pel pes literari i el mestratge de qui els escriu.
Per cert, veig que has retirat aquest poema del blog, o potser no l’he sabut trobar -fa uns dies estava al davant-.
Una abraçada.

Meravellós poema d'estil oriental, en el que l'ésser humà està en íntima comunicació amb l'univers. No conec l'original, però no cal dir que segur que tu has afegit la teva sensibilitat a la traducció.

Molts petons a tots

Ostres, quina bellesa de poema! Paraules precises per expressar sentiments i imatges precises. La petitesa de l'ésser humà emmig de l'univers immens. Una traducció perfecta, bellíssima, precisa. Tots els teus relats són sinònim de bellesa. Una abraçada.

Aleix

i per reflexionar molt
què infinit és l'univers i la nostra jovenesa tan sols dura una hora...

bona feina, com sempre !!

abraçadetes
joan