Li deien l’esquenadret

Una mena de peresa , que es va transformant en malaltissa i és gira contra ell.
Ens descrius primer una relació mare-fill que no deixa de ser quotidiana, hi veig un egoisme compartit, després una personalitat antisocial on ens reflexes l’aïllament a que ens porta els avenços; en el trist desenllaç ja no hi ha peresa, hi ha malaltia mental.

Un relat divertit, engrescador i dur, per aquest ordre, un relat que fa reflexionar.
Molt ben portat, sense escarafalls, sense dramatisme. Un retrat social.

Felicitats Naidae que tinguis sort en el concurs.
Una abraçada
Núria

Quin relat més ben portat! L'has anat desenvolupant amb traça de bona escriptora i ens has ofert un final ple de genialitat.
El tema és molt bo. Ja veig que respón a un dels reptes que sempre us porteu entre mans. Però la peresa es pot representar de moltes maneres i tu n'has escollit una que, a banda de ser molt original, ens fa reflexionar sobre els nostres costums en matèria informàtica.
Ets molt bona inventat relats i posant-los al nostre abast.
Salutacions

portat a l'extrem per convidar a la reflexió d'on ens pot portar tanta comoditat, tanta tecnologia...
gràcies per compartir i pel teu comentari , més que amable, al meu últim poema
una abraçada forta i sincera, sense mandres

joan

Un relat boníssim que em fa reflexionar i pensar que hi ha joves i comunitats que segueixen aquests passos.
És trist veure com una vida s'escapa inútilment per falta d'objectius... i modes estúpides.
Malgrat l'exageració i el dramatisme, m'ha fet riure. Un relat molt ben tramat.
Una abraçada sense peresa,
Materile

L'has brodat aquest personatge, Naiade! Fa un temps vaig veure un documental japonès que parlava de joves amb aquest gravíssim problema. Molt fort! Es pot ben dir que s'enterren en vida. Tu, amb el teu "esquenadret", ho has explicat de meravella, fins al punt que l'he visualitzat.
Una abraçada, guapa!
Mercè

era mes vago que el jeure, tenia un bon os a l’esquena, un bonic relat per gaudir encara mes del caminar, del passejar...
Una abraçada
Josep

És mandra, però fa por. Realment hi ha gent així; potser una mica exagerat, però hi ha gent que no es mou per res, que menja fatal i que potser de tant en tant es posa el xàndall i a córrer pel passeig marítim. Són aquests culxs enormes que arrosseguen les bambes per terra, escombrant-lo. Et felicito per tocar la voraviu, usar un llenguatge enriquidor i fer-nos pensar. Una abraçada.

Aleix

Si hi hagues un concurs a la persona més mandra , de ben segur aquest home guanyaria el primer premi.
Una abraçada , estimada Naiade.

M'ha agradat molt el teu conte. I és un perill de la societat actual, criar monstres com aquest. Crec que fins i tot tenen un mot japonès que els defineix. Ací al poble diguem que: "Animal que menja gitat, tira-li garbes..." I la veritat és que un personatge com el teu "esquenadret" deuria de semblar un hipopòtam. Ho dic per allò de la manca de mobilitat.
L'enhorabona, t'ha quedat rodó...
Salut!
FRANCESC

que va preferir no cansar-se perquè el salvessin.
Molt bo! I aquesta paraula, Esquenadret, en feia de temps que no la sentia! No pot estar millor posada. Molt gràfic tot el conte- és que el veus, el gandul, allà entaforat amb totes les andròmines al voltant- i versemblant. M'ha agradat molt!
Una abraçada guapa muaaacs

s

Una gran idea aquest conte, de com la ganduleria i la peresa poden anar restant totes les forces a la gent. Felicitats, una bona reflexió.