l'esguard de l'àngel

Era de biaix. Em mirava amb l'últim racó de la profunditat d'aquells ulls quasi negres, no gaire grans, enmarcats en unes pestanyes més aviat llargues per ser masculines. Em mirava com si tingués un secret rere les retines i, a la vegada, el seu esguard era tan penetrant des de la seva llunyania freda, que semblava que em volgués robar algun secret a mi...

Aquella mirada curiosa que no havia vist mai encara, s'havia fixat en els meus ulls des d'una cara seriosa i d'aparença mig hostil. Els seus cabells negres eren molt curts. I aquell cap, clarobscur, de pell fosca argentada pel tall de meló lletós i il.luminat, el sostenia un cos lleuger però bell cobert per una tela negra i rebregada. Estava ajupit i repenjava els colzes sobre els genolls. Algunes puntes de la seva túnica, esfilagarsades, semblaven arrelar sobre els peus descalços; d'altres, enfonsar-se en la petita peça d'aigua que s'havia format sobre la roca volcànica, còncava i amarada d'oceà afamat.

Mentre em mirava, passava les puntes dels dits estesos sobre l'aigua i en sortien petites espurnes de llum que ballaven sobre la superfície, besant la pell de les mans d'aquell desconegut.
No sentia por, ans el contrari. Aquella figura retallada en la nit pel bany de llum lunar m'inspirava pau.

Va apartar la mirada i la deixà reposar de nou sobre l'horitzó. Al cap d'uns segons va començar a alçar-se l'espectacle rere el camp de núvols en plena flor que s'estenia per tota la línia del mar; inflats com prenyats de tempesta eterna. Rere aquella foscor nervis de llampecs esquerdaven el cel. Semblava tal si un gat ferotge esgarrapés la volta celeste i deixés entrar entre les ferides la llum d'un sol llunyà.
Jo estava tremolant de l'emoció, asseguda sobre la carcassa d'un -alguna vegada- arbre. A l'altre meu costat un rierol que baixava de les entranyes de la muntanya moria, lliscant sobre una sorra compacta i plagada de pedretes. Em va semblar que cantava una melodia coneguda.
De les aigües corredisses i relliscoses, fredes, en van començar a baixar flors de l'arbre de jacaranda. En baixaven tantes que formaren un petit remolí violaci a l'arribar a l'estretor de l'últim gorg. A aquesta altura la geografia les conduïa a ordenar-se en linies irregulars i desfilar per l'últim tram sostingut per terra ferma per acabar, finalment, lliurades a la deriva de la gran mare mar.

Quan em vaig tornar a girar per buscar la mirada d'aquella criatura, em vaig trobar amb les seves cames. Estava dret, darrere meu, i quan vaig fer per aixecar-me em va posar una mà sobre l'espatlla aturant-me. Era una mà molt calenta però alhora com de gas. Es va ajupir ell, al meu costat. Tot el que em va dir, fluixet i molt a prop de l'orella, no ho oblidaré mai.



- Quan sents que la mar et crida, vine. No et quedis atrapada entre els rius de formigó. Aquí ella sempre t'espera, perquè ets filla seva. A una filla sempre se l'espera.
Gaya, la teva àvia, et bressolarà sempre. Escolta els seus murmuris en la música suau de les branques dels arbres gronxant la nit; en el frec de les falgueres i el sotabosc espès; passejant-se pels delicats fils d'una teranyina, com una gota de rosada.
Elles t'han ensenyat a respectar i amar els teus germans. Elles t'han donat el sentit de la justía però no només per defensar la teva espècie, tan antropocèntrica; elles t'han donat la justícia com a mesura de les coses. Tu saps que no existeixen dues forces majors que representin el Bé i el Mal. Saps que existeix una sola força, l'energia que ens fa viure a tots; i que sou vosaltres, des de l'ètica sotmesa a la mutació constant, qui li doneu valors mundans segons el vostre interès.
No perdis mai el sentit de la justícia. No perdis mai l'amor a la teva mare. L'amor a l'aprendre dia rere dia. L'amor a la vida.



Em va agafar la cara entre aquelles mans de llum. Em va besar. Sobre els llavis. Llargament.

Després sobre els pòmuls, els ulls, el front.


Vaig allargar els braços per rebre'l sobre la meva pell emocionada, però vaig abraçar aire.