L'esglai del literat

L’ESGLAI DEL LITERAT


Les mans em tremolen. Tacades de sang. No goso moure’m.
Fa una estona, la foscor prematura de desembre mandrejava al caliu del foc encès. El rellotge de l’estudi deglutia, famèlic, el temps, davant la meva mirada desmenjada. La flaire de llenya consumida afeblia el meu enginy, la ploma relliscava entre els meus dits. Em mirava el full en blanc, impotent. El relat no avançava; les paraules no hi eren. De sobte, el llum ha començat a fer pampallugues al ritme d’un cor agonitzant. La certesa d’una presència, la fredor d’un riure corrosiu, el tel d’una boira arcana; una esgarrifança. El full en blanc em mirava, prepotent. Pàl·lid i fred, real i eteri. Em desafiava. Al reflex de les flames he distingit unes lletres gòtiques sobre la seva gèlida faç de cel·lulosa, que deien: Ets un escriptor mediocre, insubstancial, VULGAR. El seu cutis de gebre, esprimatxat, s’ha alçat i el contrallum ha revelat la seva falsa vacuïtat. Els mots furtats eren allà, ocults dins les seves entranyes de confeti. Havia segrestat les meves frases eloqüents, els oxímorons de retorçada senzillesa; les metàfores, que ara jeien presoneres de barrots morfològics. M’he adonat que no me’ls cediria sense lluita. Fi, subtil, amb aspra suavitat, s’ha llançat contra el meu rostre esparverat. L’he aturat amb les mans, que, exposades al seu cruel marge, han entomat l’estoc del seu tall incisiu. La meva gola ha catapultat un crit d’horror, mentre ell es refilava entre els meus dits, m’esquinçava la pell, hi aprofundia sense pietat, hi obria canals de carn encetada que coïen com desenganys primerencs. Posseït per la fúria, he reduït la seva oblonga tibantor a un paperot rebregat, a una massa amorfa.
Ara, jeu a sobre de les rajoles, estampat de roig i revestit de fracàs, sense ànima, sense veu.
M’aixeco; el recullo; l’alliso; agafo la ploma i recupero els mots que sempre han estat meus. Escric: Les mans em tremolen.


PSEUDÒNIM: CORNÈLIA POU