L’escriptor, el llum, les escales i el porter

Un relat de: Joan Gausachs i Marí
En Guillem era un bon home, vivia a les golfes d’un barri extrem de la ciutat, era… és a dir, ell creia que era, un escriptor al qual les crítiques no tractaven gaire bé. El cert és que no havia publicat gran cosa, fora de les revistes locals i, encara a força d’insistir.

Actualment, però, tenia una gran idea, tenia en ment l’esquema de l’obra que l’hauria de treure de l’anonimat. Aquella nit, després d’un escarransit sopar al bar, pujava les escales delerós d’arribar a casa per tal de començar la seva gran obra. Les pujava de tres en tres, hi havia un munt d’esglaons abans d’arribar a les golfes que suposaven un setè pis.

Quan hi arribà, esbufegant, no encertava a posar la clau al pany. Per fi ho aconseguí i en prémer l’interruptor de l’única làmpada que hi havia a l’habitacle, aquesta no s’encengué.

—Vaja! Quin moment per fondre’s! —va pensar—, avui, precisament avui, m’ha de succeir això... hauré d’esperar a demà al matí per a comprar una nova bombeta... Ara és massa tard per anar a demanar als veïns si en tenen alguna de recanvi... Però no puc perdre les idees que em bullen pel cap... Això, això, obriré més els porticons de la finestra a veure si amb la mica de llum que arribi del carrer puc escriure quatre cosetes...

El pobre Guillem en la seva dèria aquella nit no aclucà els ulls. L’endemà de bon matí va haver de sospesar si esmorzava una mica o si comprava la bombeta. Va enganyar l’estómac amb una mica d’aigua i es dirigí a la lampisteria de la cantonada.

——oOo——


Ja tenia la bombeta. Ja tornava a ser a les golfes. Com que era de dia, la llum entrava pels finestrons i no li era necessària, però el seu instint, sabedor que es passaria totes les hores escrivint i, així també es podria estalviar el dinar, encara que a la botiga l’havien provada, ell va intentar d’encendre-la, però tampoc no va funcionar.

—Vaja, ja hi som! Això vol dir que no és pas la bombeta el que falla... A veure, a veure si m’han tallat el llum? No! No pot ser, aquesta vegada estic al corrent de pagament... Potser deu ser una avaria...No, a l’escala hi ha llum... potser l’avaria només és cosa meva... baixaré a la porteria. El senyor Pasqual, que és un manetes, m’ho solucionarà...

——oOo——


Ja tenim en Guillem amb una espelma a la mà. La Vicenteta, la neboda del senyor Pasqual, el porter, li havia dit que el seu oncle havia sortit i que ella li feia la suplència, que no sabia si trigaria gaire a tornar, que ella no hi entenia gens en electricitat i que el que podia fer era donar-li una espelma començada que li podria fer servei al vespre.

Per terra, al costat de la porta, hi va veure un cartonet, el va agafar, li serviria de palmatòria i encenent l’espelma li deixà caure una mica de cera i la hi plantà al bell mig...

——oOo——


La Vicenteta —que no sabia si riure o plorar—, li tornà dir a en Guillem que no sabia quan tornaria el seu oncle i, al mateix temps, li allargà una capsa de llumins.

En Guillem encara esbufegava de la baixada a la porteria per a demanar els llumins, ja que els tres o quatre que li quedaven li havien caigut per terra, s’havien escolat entre les escletxes de l’empostissat, i no hi havia manera de recuperar-los.

En Guillem va tornar a enfilar escales amunt... quantes vegades les havia pujat, baixat i tornat a pujar...? Més val no comptar-les?

Quan estava a la quarta planta va sentir la veu de la Vicenteta que el cridava. No entenia res del que li deia. Li va semblar entendre, però, que el senyor Pasqual acabava d’arribar. —Ara baixo! —va dir tot resignadament.

——oOo——


—No, senyor Guillem, el meu oncle no ha tornat; ha passat per aquí i en dir-li que vostè el buscava, m’ha dit que ahir li havia deixat una nota per sota la porta.

——oOo——


Ja tenim en Guillem altra vegada a dalt, a les golfes, i no veu la nota del senyor Pasqual per enlloc. L’habitable no és gens gran, uns quatre metres quadrats; una taula, dues cadires, un catre en un racó, un armariet petitíssim, una pica per rentar-se les mans i els quatre plats... No, no veia la nota per enlloc... Calla! A veure, a veure si serà el cartonet que hi havia a terra. L’agafà, li donà la volta i llegí:

Senyor Guillem. Perdoni l’atreviment, però vostè ja sap que sóc un gran admirador seu. He pujat una estona per llegir els quatre manuscrits que sempre deixa per la taula i en sortir he notat que fallava l’interruptor. No pateixi que jo mateix l’hi arreglaré així que pugui. Demà he de fer uns encàrrecs però estigui tranquil que demà passat tot quedarà arreglat.

—————
Escrit el 27, 28 i 29 d’octubre del 2015
Revisat gentilment per Pilar Campmany i Piqué, el dijous 29 d’octubre de 2015

Comentaris

  • Amunt i avall[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 04-11-2015 | Valoració: 10

    M'has cansat, llegint aquest conte, pujant i baixant escales, suant i patint pel pobre Guillem; deixa'm respirar una miqueta... bé, ara et diré que m'alegra molt llegir-te de nou, retrobar la teva proximitat, la teva ploma tan personal, les teves descripcions tan properes, el teu estil, vaja. Per cert, i perdona l'atreviment, que potser he vist un autoretrat en en Guillem? Això de les golfes de la ciutat m'ha fet pensar en Horta. Una abraçada, Joan.

    Aleix

  • Escriptor[Ofensiu]
    Rafael P. Lozano | 01-11-2015 | Valoració: 10

    Els escriptors acostumen a atabalar-nos i el del teu relat, molt ben escrit i divertit, ho estava de veritat

  • La qüestió és no perdre les idees[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 01-11-2015 | Valoració: 10

    Si sabessis la de vegades que m'he aixecat del llit perquè, en anar a dormir, se m'ha acudit alguna cosa que no volia perdre en el món dels somnis...! I un cop escrites quatre coses, se te n'acudeixen d'altres i et tornes a aixecar i així unes quantes vegades fins que et rendeix el son.

    Joan, escrius molt bé i, com sempre, ens has preparat una sorpresa final que fa innecessari tot l'enrenou del puja/baixa d'en pobre Guillem. T'empatolles unes històries domèstiques que llueixen pel seu enginy i pel llenguatge acurat que utilitzes.

    M'ha agradat molt tornar-te a llegir. Records a la família.

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 30-10-2015 | Valoració: 10

    Un conte precios
    Montse

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

123 Relats

1286 Comentaris

158154 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.