Les sandàlies noves

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
LES SANDÀLIES NOVES

Molt joveneta, en plena adolescència, com tantes noietes de la seva edat, mostrava el desig de de fer-se gran. Tenia catorze anys i al juny havia acabat els estudis primaris.
Aquell estiu de 1962, davant la perspectiva de que la novia del seu germà la col·loqués d’auxiliar a la Borsa, els pares la van apuntar a un curs de mecanografia, a una acadèmia femenina per oficinistes que hi havia a tocar dels magatzems Sepu a la Rambla de Barcelona. Anava i tornava a peu, que en aquell temps era el més habitual, si la distància no era exagerada.
A final de setembre, el mateix dia que s’havia acabat el curset, quan tornava cap a casa, els núvols que havien cobert el cel tot el dia es van esberlar deixant caure aigua a galledes. Talment fos un nou diluvi en el que no hi valien paraigües ni aixopluc. L’aiguat la va enxampar entre l’Arc de Triomf i l’Estació del Nord.
Quan enfilava el carrer Nàpols en direcció el parc de la Ciutadella, per travessar el carrer Almogàvers i arribar a casa seva, la noieta va deixar de veure’s els peus; enfonsats fins els turmells en el torrent en que s’havia convertit el carrer.
Ai Déu, les sandàlies! –es va doldre, perquè eren noves d’aquell estiu- Dues tires de pell de color lila, clavetejades amb pedreria, que es ficaven entre els dits. S’adonà, anguniosa, que no podia avançar perquè les sandàlies li fugien dels peus. Feia estona que l’aigua la xopava fins la roba interior. La faldilla se li enganxava a les cuixes com la pell d’un rèptil. No hi havia ningú a la vora. El seu únic pensament era arribar a casa com fos. No és lluny, no és lluny, es deia.
Repenjada a la paret es va descalçar abraçant les sandàlies i la bossa contra el pit.
El cap cot i temorosa de trepitjar un vidre, va fer el tram que li quedava fins a casa.
Les sandàlies rai! –digué la mare, abraçant-la.
Els dies següents se li encongia l’estómac escoltant per la radio les xifres dels morts i desapareguts a les riades d’aquell setembre de 1962.




Autora: Anna Ramon

Comentaris

  • ho recordo[Ofensiu]
    Atlantis | 06-05-2021

    Recordo aquell aiguat que va destrossar vides i cases, sobretot al Vallés que es on vivia.

    Bo escrit recreant un fet històric a partir d'unes sandàlies.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: