Cercador
Les sandàlies noves
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
LES SANDÀLIES NOVES
Molt joveneta, en plena adolescència, com tantes noietes de la seva edat, mostrava el desig de de fer-se gran. Tenia catorze anys i al juny havia acabat els estudis primaris.
Aquell estiu de 1962, davant la perspectiva de que la novia del seu germà la col·loqués d’auxiliar a la Borsa, els pares la van apuntar a un curs de mecanografia, a una acadèmia femenina per oficinistes que hi havia a tocar dels magatzems Sepu a la Rambla de Barcelona. Anava i tornava a peu, que en aquell temps era el més habitual, si la distància no era exagerada.
A final de setembre, el mateix dia que s’havia acabat el curset, quan tornava cap a casa, els núvols que havien cobert el cel tot el dia es van esberlar deixant caure aigua a galledes. Talment fos un nou diluvi en el que no hi valien paraigües ni aixopluc. L’aiguat la va enxampar entre l’Arc de Triomf i l’Estació del Nord.
Quan enfilava el carrer Nàpols en direcció el parc de la Ciutadella, per travessar el carrer Almogàvers i arribar a casa seva, la noieta va deixar de veure’s els peus; enfonsats fins els turmells en el torrent en que s’havia convertit el carrer.
Ai Déu, les sandàlies! –es va doldre, perquè eren noves d’aquell estiu- Dues tires de pell de color lila, clavetejades amb pedreria, que es ficaven entre els dits. S’adonà, anguniosa, que no podia avançar perquè les sandàlies li fugien dels peus. Feia estona que l’aigua la xopava fins la roba interior. La faldilla se li enganxava a les cuixes com la pell d’un rèptil. No hi havia ningú a la vora. El seu únic pensament era arribar a casa com fos. No és lluny, no és lluny, es deia.
Repenjada a la paret es va descalçar abraçant les sandàlies i la bossa contra el pit.
El cap cot i temorosa de trepitjar un vidre, va fer el tram que li quedava fins a casa.
Les sandàlies rai! –digué la mare, abraçant-la.
Els dies següents se li encongia l’estómac escoltant per la radio les xifres dels morts i desapareguts a les riades d’aquell setembre de 1962.
Autora: Anna Ramon
Molt joveneta, en plena adolescència, com tantes noietes de la seva edat, mostrava el desig de de fer-se gran. Tenia catorze anys i al juny havia acabat els estudis primaris.
Aquell estiu de 1962, davant la perspectiva de que la novia del seu germà la col·loqués d’auxiliar a la Borsa, els pares la van apuntar a un curs de mecanografia, a una acadèmia femenina per oficinistes que hi havia a tocar dels magatzems Sepu a la Rambla de Barcelona. Anava i tornava a peu, que en aquell temps era el més habitual, si la distància no era exagerada.
A final de setembre, el mateix dia que s’havia acabat el curset, quan tornava cap a casa, els núvols que havien cobert el cel tot el dia es van esberlar deixant caure aigua a galledes. Talment fos un nou diluvi en el que no hi valien paraigües ni aixopluc. L’aiguat la va enxampar entre l’Arc de Triomf i l’Estació del Nord.
Quan enfilava el carrer Nàpols en direcció el parc de la Ciutadella, per travessar el carrer Almogàvers i arribar a casa seva, la noieta va deixar de veure’s els peus; enfonsats fins els turmells en el torrent en que s’havia convertit el carrer.
Ai Déu, les sandàlies! –es va doldre, perquè eren noves d’aquell estiu- Dues tires de pell de color lila, clavetejades amb pedreria, que es ficaven entre els dits. S’adonà, anguniosa, que no podia avançar perquè les sandàlies li fugien dels peus. Feia estona que l’aigua la xopava fins la roba interior. La faldilla se li enganxava a les cuixes com la pell d’un rèptil. No hi havia ningú a la vora. El seu únic pensament era arribar a casa com fos. No és lluny, no és lluny, es deia.
Repenjada a la paret es va descalçar abraçant les sandàlies i la bossa contra el pit.
El cap cot i temorosa de trepitjar un vidre, va fer el tram que li quedava fins a casa.
Les sandàlies rai! –digué la mare, abraçant-la.
Els dies següents se li encongia l’estómac escoltant per la radio les xifres dels morts i desapareguts a les riades d’aquell setembre de 1962.
Autora: Anna Ramon
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!