Les nits

Quan la veu d’àngel de la Cinta es va apagar per sempre més l’Antoni va témer el pitjor: ¿com podria afrontar ell que tenia una veu de carreter les nits que li esperaven davant el seu fillet acostumat a escoltar les dolces cançons que la mare li cantava abans d’anar a dormir? Durant el dia la criatura aniria a l’escola, jugaria amb els companys de classe, s'entretindria i ho passaria força bé. Però… en arribar l’hora de recollir-lo, llavors li entrarien tots els mals. El seu sentit comú li deia que no podia trencar així com així un hàbit que havia durat quatre anys. Quatre anys deliciosos que es van estroncar de cop quan va rebre la notícia de l’atropellament de la Cinta mentre creuava per un pas de vianants. Terrible! Demolidor! Com poden arribar a passar aquestes barbaritats? El cap de l’Antoni era una centrifugadora que no parava de donar voltes a aquella sobtada caiguda de teló. Amb un final dramàtic. Terrible!
Una veu interior, però, l’anava guiant. L’Antoni entenia que era la mateixa veu dolça de la Cinta dient-li que no es rendís, que no defallís. Li va costar molt posar-s’hi. Tanmateix ho va fer. Cada nit, després de sopar, pare i fill s’aplegaven al llit gran. Era el moment màgic de ressuscitar el repertori musical que la mare havia deixat com a penyora al llarg d’aquells anys. Ben poc li va importar al petit Daniel que el pare desafinés o que la veu retronés entre les parets de l’habitació. El que va copsar la criatura va ser que gràcies als cants del pare la mare es feia present. I que, per aquest motiu, la son dolça arribava sens falta precisament perquè tot allò que escoltava li sonava a música celestial.