Les fades existeixen, n’he estimat una

Un relat de: Carles Linares
Ja sé que pensareu, llegint el títol, que sóc boig, però fins i tot si fos, en part, veritat, jo sé allò que tothom ignora: les encantades existeixen. De debó. No pertanyen a un mon imaginari, no, viuen entre nosaltres. El problema, potser, és que no sabem veure-les més i, a causa d’això, semblen formar part dels mons de fantasia...

Us vaig a contar-ho tot.

Tornava del treball, cuit, recuit i dolgut. El dia laboral va ser desesperant, hauria pogut matar, rematar i ultratjar la despulla del meu director, com l’Aquil·leu amb el cos de l’Hèctor, encara més que de costum. Amb quin plaer hauria llençat els trossos als voltors i als corbs! Clar, no vaig posar el meu somni en pràctica, perquè ajusticiar el gerent de l’empresa on fas suar els neurones no és gaire recomanat per esperar reeixir una carrera professional. El director no perilla amb mi, morro fluix i cagacalces com sóc.

He dit «els neurones» perquè faig de programador i doncs, la cansalada no remintola gaire a la feina, ans el contrari, ja que tenim l’aire condicionat. El meu sagí tendeix a augmentar, atipant-me de pizzes industrials i de cola davant de la meva pantalla. D’ençà que la covid viu i prospera entre nosaltres, tenim dret de menjar a les nostres taules de treball i la meva ventresca n’aprofita. Potser el greix és una mena de virus molt contagiós...

Naturalment, res no m’obliga a afarrossar-me com un godall, però no puc resistir a una de quatre formatges. De tant en tant, rebo la visita d’unes vel·leïtats ocasionals de canviar d’alimentació, però mai les he deixat entrar a casa. Compenso les frustracions quotidianes amb el pàbul.

Deixem aquelles discussions llardoses i tornem a aquest dia miserable. Per coronar el tot, cirera sobre el pastís, vaig fer una cagada com una casa, amb queixes de clients i tot, d’aquelles errades que si ara volien, em podrien acomiadar amb el somrís venjador i no ho podria objectar res. Els ho he servit el meu cap sobre una safata.

El camí cap a casa es va allargar una miqueta per raons que... necessitava refer-me d’aquesta desbandada. No entraré en els detalls d’aquesta cura vespertina, sí, ja era molt tard, en cas que aquest relat sigui llegit per gent menor d’edat, però, per simplificar-ho, em feien falta arguments líquids, els estic prou addicte, per oblidar el meu destí a la manera d’en Joan Baptista. Potser no em creureu, però la secretaria particular del meu turmentador es diu Salomé... Si no és un signe fatal això... La meva cultura general és més aviat bàsica, però em recordo d’aquest episodi.

Arribat a la plaça on visc, em vaig desplomar en un banc, com una buina fresca de vaca a l’aterratge, per arreplegar prou energia pels darrers metres i poder pujar les escales, fins al tercer pis. Sembla una broma, però en el meu estat, no ho era. Un grassonet que passejava el gos després de la pel·lícula de la nit ni tan sols em va mirar, com si jo no existeixo. Va deixar uns cagallons de primera classe i va desaparèixer. El gos, no pas el mestre.

Cosa estranya: el gos flotava a uns trenta centímetres del sol. Ja no saben què inventar per fer-se interessants, aquestes maleïdes bèsties cagadores. I el seu mestre rodanxó, cavalcant un unicorn rosa... ridícul. Un unicorn? Segur? Estrany... com els seus cabells flotant al vent, perquè no n’hi havia, de vent... i quan va arribar, m’havia semblat que tenia el crani pelat com un ou... curiós, aquest vespre...

Aquesta cagaradassa canina em va recordar el meu dia i aquest idiota que em fa la vida infernal a l’oficina. Magnífic, em passo hores visitant tots els bars del barri i enriquint els seus propietaris, justament per oblidar i n’hi ha prou d’una tifarada de gos volador per reduir tots els meus esforços a res. Gos de... bé l’enviaria a la Corea en exprés perquè pugui experimentar la transformació en broquetes.

He d’alleujar la bufeta... On podria anar? A casa, sí, però no aguantaré fins allà, és el resultat penós de la cervesa, he de trobar una altra soluc... massa tard... carall, si arriba a les sabates, que són noves... que estic descalç? Què n’he pogut fer dels meus mocassins? No me’n recordo... sort que no em pot veure la meva mare, se’n moriria de vergonya... tinc tanmateix la sensació que no exhibeixo un espectacle brillant...

Vaig començar a renegar a veu alta, contra les sabates, contra el gos, els seus congèneres i, per acabar, contra el món sencer, i també contra mi, sobretot contra mi, fent servir tot el vocabulari adient a la meva disposició, quan el miracle va passar:

Davant els meus ulls, va aparèixer una fada!

No somiava, us ho juro, una autèntica aloja. No sota la forma de les dones imaginades per Jacint Verdaguer, pel poc que me’n recordava, no, s’assemblava més a la campaneta d’en Peter Pan, però més gran.

Era sola. No hi havia ni el Peter, ni el capità Garfi, ni cap cocodril. Doncs, era real.

Ja sé que la lògica d’aquest raonament no és gaire lògica, però com a informàtic binari i una miqueta begut, m’entenia molt bé a mi mateix.

No havia vist mai una meravella com aquest ésser femení que volava davant meu. Una talla de vespa i un cos com aquests que només pots veure al cinema o a les publicitats per vendre perfums i vestits de Cap d’Any. Anava vestida, o més aviat, volava vestida de mocadors de seda daurada que brillaven a la llum dels fanals i divinitzaven les seves corbes.

Sí, perquè ara tinc dos fanals damunt el meu cap per ajudar-me a veure-hi clar. Quan vaig arribar al banc, només n’hi havia un... No vaig sentir arribar el segon. Bé, potser s’avorria tot sol i ha vingut a fer petar la xerrada amb el seu company. No deu ser molt divertida la vida d’un fanal, vaig pensar, tot i que amb l’espectacle de la gent tot el sant dia...

I ha passat el mateix amb la lluna, ara ho noto, allà per sobre dels teulats. Ara n’hi ha dues. Hauria de fer-ne una foto, si ningú no em creurà... On és el meu portable? El tenia a la butxaca de... Ah, sí, l’he deixat al «Bar dels amics», contra les tres últimes cerveses... m’estaré doncs de fer una foto... llàstima, perquè ara són tres, les llunes.

M’heu de perdonar, però que vagin a fer punyetes tots els fanals i totes les llunes de l’univers, que el meu cor i els meus pantalons estan a punt d’esclatar

Em vaig fixar en aquesta magnífica doneta que el cel, o qui que sigui, acabava d’enviar-me.

Tots els meus problemes van desaparèixer, pup, volatilitzats, per la màgia d’una fada.

Batejava les ales amb una velocitat increïble i els seus ulls, i quins ulls, em fixaven. Haurien fet gelosa una cérvola waltdisneyiana.

Davant d’aquesta goja voletejant entorn meu, em vaig sentir tot d’un cop com el llop de Tex Avery amb la llengua fins a terra i els ulls propulsats fora de les òrbites.

Em vaig enamorar en un batre d’ulls. Mai l’expressió va ser tan adient. El meu cor va començar a sacsejar com una colla d’adeptes del vodú en estat de trànsit. Tot el meu cos va començar a tremolar com una ovella amb l’scrapie en estadi terminal.

No recordo què li vaig balbucejar, i fins i tot si vaig poder parlar, però la vaig agafar en els meus braços, es va debatre, retorçant les ales, però era més fort que ella. La vaig abraçar més fort i la vaig portar cap a casa.

Ella no deia res, ni una paraula des del començament, i jo, boig d’amor, ho vaig interpretar com una acceptació... He de reconèixer que les consideracions morals les deixava normalment pels altres. Si fos honest, em classificaria més aviat en la categoria dels porcs. Sort que visqui en un país on es pot encara tirar endavant així, i si de cas et trobes una empipadora sobre el teu camí, els jutges, els nostres amics els porcairols, com diem entre nosaltres, poden entendre els nostres arguments. Som pobres homes despistats per una societat que oprimeix les nostres necessitats vitals.

Vaig posar la meva encantada sobre el meu llit, em temo que li havia fet malbé les ales, em vaig despullar i la vaig estimar fort, molt fort, molt molt fort. Potser la paraula «estimar» no és la més adient, però no voldria acabar aquest relat amb grolleries innecessàries.

Una nit de follia! Havia oblidat tots els meus assumptes desagradables del dia. Només existia ella, la fada, la meva fada... Hi vaig posar tota l’energia que tenia, en tenia tant, no sé d’on la podia haver treta.

Però... què em passa? El meu cap... tot se’m gira... d’on surten totes aquestes llums? I què és aquest forat negre? Ja no veig res... ja no sento res... ja no...

*******


Carles Linares, de cinquanta-set anys, va morir la nit del 13 al 14 de novembre 2021. Segons el metge forense, la mort es deu al consum excessiu i simultani de diverses drogues, medicaments i alcohols que va provocar una aturada cardíaca. Ningú pot explicar la libèl·lula aixafada sota ell. El cadàver, nu, va ser trobat ajagut de panxa.

************

P.S. El personatge del relat no és gaire simpàtic, però us asseguro que no hi ha res d’autobiogràfic, tot i que li he donat el meu nom, per joc, llevat de la professió i de l’addicció a les pizzes amb els quatre formatges, sobretot les fetes a casa, que hi poden cabre més de quatre, i potser de la ventresca que en resulta també...

Comentaris

  • No existeixen[Ofensiu]
    Prou bé | 23-11-2021

    Si no és en la imaginació i que no està pas malament imaginar fades!
    Un relat on la fantasia adobada amb agents externs, es barreja amb descripcions molt realistes. Original tot plegat. Segur que no es biogràfic? (El final no, és clar!)
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Carles Linares

30 Relats

98 Comentaris

2814 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
De nacionalitats francesa i Suïssa, visc a Alemanya i sóc una barreja de catalana, murcià, savoyarda i suís alemànic.
M’he enamorat de la llengua catalana i encara l’estic aprenent i treballant, i el camí és llarg...
Si us plau, perdoneu les faltes que encara en trobareu massa en els meus textos, però, com es diu, de mica en mica s’omple la pica i el meu objectiu és que cada vegada n’hi hagi menys, però també publicar aquí textos que us faci riure i somriure.
Si trobeu faltes més grosses que una casa, m’ho podeu dir als comentaris, moltes gràcies per endavant.

Bilder hochladen

RIURE DE TOT ABANS D'ESTAR OBLIGAT D'EN PLORAR (Beaumarchais)

charles.linares@gmail.com

Com ho podeu veure, en el nom d'usuari, he tret la H per catalanitzar-lo ;-))