Les engrunes

Et vesteixes ràpidament i fas “Adéu” amb la teva veu greu. Jo penso “Et trobaré a faltar” mentre em recargolo entre els llençols que t’han besat. T’urgeix tornar amb ella. Deu ser fora per algun viatge de feina, tornarà d’aquí poc. Potser et guardes la passió per donar-li la benvinguda, per mi sempre queden les engrunes.

El dolor és a voltes tan intens que el plaer queda diluït. Sempre arribes i te’n vas, tot va tan de pressa que ni me n’adono. No sóc conscient que ets tu, l’artista simpàtic que va entabanar-me amb paraules boniques després d’un dels seus concerts perquè l’acompanyés a fer un volt en demanar-li un autògraf, qui entra dins meu i em deixa tan buida quan tanca la porta amb delicadesa, procurant no despertar als veïns.

Es fa difícil escollir una sola opció d’entre tantes. “La carn vol carn”, algun savi va dir. La raó no entén el cor. L’amor foll no s’explica, ni amb les teves cançons ho esbrines.

M’agradaria ser capaç de sortir al carrer i amarar-me d’altres mirades. Potser avui seria el meu dia de sort, i el regust agredolç de tot plegat quedaria dissolt. Intentaria pensar que tot sortiria bé, els obstacles i entrebancs no existirien.

*

Una melodia estrident em desperta. Estic dormint al sofà des de fa no sé quanta estona. Ja t’enyoro, i d’improvís, veig el teu rostre somrient a la pantalla del mòbil.

Telepatia? Senyals de fum?