Les aventures d’en Noè (2) Els sindicalistes, segona part.

Heus aquí la segona part, amb retard. Encara no n’estic satisfet al cent per cent, però he de tirar endavant, altres relats fan la cua i com el meu temps disponible no és elàstic...

**************

- Però tenim una altra coseta en reserva...
- Quina? Va demanar Noè, esperant recuperar el control de la conversació.
- Posarem els castors en llibertat!
- Els castors?
- Sí, unes bestioles estranyes amb una cua com les seves orelles, senyor Noè, i dues dents ridícules com segues. Et transformaran l’arca en un formatge suís, aquell amb els forats grans.
- I després, va afegir la segona zebra, glu glu glu glu! Hola, bon dia, amics peixos!
- Però... però... va balbucejar en Noè... però... és... ridícul!
- Per què?
- Si l’arca s’enfonsa, morirem tots, i vosaltres també.

Les dues zebres el van mirar, somrient com zebres poden somriure, ensenyant les dents com una presentadora de Telecinc, una cadena de televisió de la sabana, dirigida per hienes, voltors i facoquers.

- Si, però com explicaràs al teu déu que la teva missió divina ha fracassat? Que no has pogut salvat la vida terrestre d’aquest planeta? Que ara pot tornar a començar tota la feina, amb un altre Adam i una altra Eva? Només perquè no has volgut escoltar les reivindicacions legítimes dels pobres explotats del teu vaixell? No voldria trobar-me en la teva pell en aquest moment. Segur que te l’arrencarà viu, en el millor dels casos. Si fos d’ell, t’ho faria, i molt lentament.

Noè es va esgarrifar. La seva pell, almenys la de la cara, que normalment era esgrogueïda, va tornar blanca com la d’un cadàver de tres dies en un calaix refrigerat. Noè va voler contestar alguna cosa, però només sons indistingibles van sortir d’entre les seves mandíbules tremolant. El somrís de les zebres es va allargar fins a llurs orelles. Van tancar els ulls, com per millor assaborir el moment. S’imaginaven ja tornant triomfants i anunciant als companys que havien obtingut tot allà que volien.

Els segons d’autosatisfacció de les zebres i de desesperació de Noè van durar en realitat molt poc. Van ser interromputs pel puny del lleó sobre la taula. Per la violència del cop, es va esberlar pel mig. La fusta, no pas la pota del carnívor.

- Bé, Ara s’acaba la broma, va dir, ensenyant dents i urpes.

Tots van poder veure com eren de punxegudes i netes.

- Tens una higiene dental impecable, va xiuxiuejar una zebra.
- Si, tinc un raspallet especial, fet amb pestanyes d’una espècia molt bonica de la sabana, amb quatre peülles i ratlles negres.
- Que... que... són amenaces? Va gosar pronunciar l’altre èquids. Com pots amenaçar els representants del poble?
- He dit «s’acaba la broma». Si voleu negociar amb amenaces, jo també hi vull jugar. I si m’enfadeu, ja podeu imaginar en quin trist estat sortireu d’aquesta estança, si en sortiu vius. M’he fet entendre de manera prou clara? Voleu veure l’ira del rei? Heu de saber que tinc gana. Molta gana.

Les deus zebres van fer que sí i que no amb el cap, segons la pregunta, i un poc de sang va tornar a la cara del Noè.

- Bé, va dir el lleó. Ara podem discutir en bones condicions. Prenc les coses en potes, el capità té problemes de cor i de respiració, i els seus nervis tenen tendència a ballar jotes mallorquines, i voldria que visqui encara un poc, l'ancestre. Escoltar els seus contes amb una mena d’ocell al cel que li explica com deu viure em diverteix d’allò més. Bé, amics zebres, vosaltres qui teniu una carn tan sucosa i gustosa, que penseu espantar-nos amb els vostres miserables rosegadors?
- Mengen fusta, no?
- No. Mengen branques, i fulles i escorça, però mai la fusta seca d’un buc. M’ho ha detallat el company baribal, l’os negre, s’ha passat la vida menjant castors, els coneix bé. Podeu oblidar el formatge. I fins i tot si ho provessin, tindríem el temps de trobar-los abans que els estralls siguin importants. Tinc una parella de coiots, especialistes d’aquelles cues plates. I us juro de degollar un herbívor mitjà per cada forat trobat al buc. Bé, el punt «castors» és ara arxivat, em sembla. Altres amenaces?

Noè va obrir la boca, però una mirada del lleó li va significar de quedar-se-la tancada. Després, el lleó va començar a batre un ritme amb les urpes sobre l’escriptori. Va ser inequívoc, era el ritme d’una cançó ben coneguda a la sabana, el títol del qual podria traduïr-se per «Avui m’he cruspit una zebra». És molt popular, sempre figura en el Top Ten, almenys entre els carnívors. Els menjadors d’herba prefereixen, de molt lluny, «The Lion Sleeps Tonight».
El lleó va esperar el temps necessari perquè els dos herbívors comencessin a posar-se nerviosos i a tremolar. Quan va sentir que la mesura era justa, va prosseguir.

- Bé, amics zebres. Teniu reivindicacions que considero legítimes. La injustícia és una cosa que no suporto.
- Tu? Van dir les zebres i en Noè.
- Sí, jo també tinc un cor. No és perquè sóc un carnívor que no puc tenir sentiments. Hi ha coses que no puc suportar. Els vostres prejudicis em fan nosa, a vegades. Sóc un ésser sensible.
- Un exemple de coses que no suportes? Va dir una zebra, escèptica.
- Les hienes, per exemple.
- Les hienes?
- Sí, no les puc suportar aquelles bestioles. És visceral, sí, ja sé, de la part del rei dels animals, no hauria de dir això, i ja sé tot allò que es conta, que les hienes tenen un rol important en la sabana, bla, bla, bla, tant se me'n fa, aquells recolladors d’escombraries, les odio. Sóc un sentimental, jo. Tot això per dir-vos que puc entendre les vostres queixes. Sí, amics zebres, perfectament. A mi també no m’agrada patir gana, i ja sé que la situació és per vosaltres penosa, si llegeixo el registre de les pèrdues que afecten sobretot la població d’herbívors.
- És veritat que tenim moltes baixes, se’ls emporten a l’hospital, no saben per què, i no les veiem mai més.
- Sí, m’ho han contat els babuïns metges i les goril·les infermeres. Comparteixo de tot cor el vostre dolor, però és l’única solució per evitar els contagis. L’arca és massa poblada, la promiscuïtat és terrible, la concepció d’aquesta arca és... bé, m’estaré de dir ara què en penso, no voldria que penséssiu que sóc un personatge groller. Per qualsevol virus, és Nadal i Cap d'Any aquí. A més, jo ja sé què significa perdre una persona estimada.
- De debò?
- Sí, la meva àvia, tant que me l’estimava la iaia, va caure en un parany i va ser devorada viva per les hienes. La meva pobra iaia... Sempre em regalava quelcom... la darrera vegada va ser un nyu nounat i encara viu. No era gran cosa, però quan vé de la iaia...

Les zebres i Noè ja no sabien què pensar d’aquesta confessió. Noè no se'n refiava i es preguntava a què jugava el carnívor. Aquest va prosseguir, després d’eixugar una llàgrima. Almenys va fer-ne el gest.

- Bé, crec que les condicions són ara reunides per poder discutir de tots els problemes de manera oberta i procurar trobar solucions que ens satisfacin a tots.
- Això vol dir que podrem menjar més?
- Tranquil, amics zebres. Primer, hem d’examinar les condicions econòmiques globals, l’equilibri dels recursos i dels costos, i veure si podem descobrir un possible espai de maniobra. En aquesta arca, malauradament, per culpa de la gasiveria del seu inventor i la poca imaginació del nan mestre d’obra, aquí present, sí, el capità, els nostres estocs de farratge són minimals. Personalment, hauria embarcat menys animals i més reserves de menjar, però...
- Doncs cal reduir les...
- Tranquil, a poc a poc, no podem anar massa ràpid a conclusions irreflexives. Proposo, per començar, nomenar una comissió d’experts.
- Qui seria en aquesta comissió?
- Haurem de discutir el punt amb tots els representants de les diferents categories d’habitants raonables de l’arca. Aquesta primera comissió haurà de planejar el procés. Després, formarem una segona comissió, la qual haurà de decidir com podríem organitzar les eleccions dels delegats que formaran part de la tercera comissió, encarregada, aquesta, d’estudiar el problema de la repartició dels recursos alimentaris disponibles a bord de l’arca.
- Però necessitarà temps...
- Després, o a més, suggereixo forma una altra comissió, composta pels millors elements, com per exemple vosaltres, amics zebres, per estudiar la designació de representants oficials, que podran reunir-se en una taula de diàleg per discutir les proposicions de la comissió d’estudis de la repartició dels aliments. I ben segur, haurem de designar jutges imparcials.
- Jutges imparcials a l’arca?
- Si, gent amb seny i sentit de la justícia, com jo, o els meus amics tigres, ossos i panteres, qui al final, prendran les decisions consensuades, naturalment ponderades, entre tots. Formarem també una comissió per calcular el pes respectiu, pel càlcul final, dels diferents participants. Que us en sembla? Em segueixen?

Les deus zebres no van saber què contestar., Llevat que ells eren dels millors elements de l’arca, no havien entès res, però no volien ensenyar-ho. Llavors van assentir d’un moviment del cap, l’única resposta possible. Es trobaven exactament on el lleó els volia.

- Però si tornem als companys, i els contem només coses de comissions i eleccions...
- No patiu, us ho asseguro, que si engegueu correctament una campanya electoral, els tindreu ocupats per molt de temps. El poble necessita panem et circenses. Poden ser jocs de circ o circ electoral, el resultat és igual. Bé, amb televisió, aniria millor, però aquesta arca és de l'edat de la pedra tallada, pel cap baix. Però, nosaltres, l’elit intel·lectual, jo, el capità Noè, sobretot jo, perquè Noè... farem un gest important per demostrar la nostra bona fe. Baixarem d'1,02% les racions dels grossos i augmentarem de 2,14% les racions dels herbívors mitjans.
- Com et surten els comptes?, va gemegar Noè, no n’hi haurà prou.
- Ah, he oblidat, baixarem de 40% les racions dels petits herbívors, totes aquestes menes de rates i companyia, són ells el problema. Venen de tot arreu per menjar el vostre pa, hem acollit massa miserables, jo ho dic des del començament. Amics zebres, us equivoqueu, els vostres veritables enemics no són els elefants o els rinoceronts, són aquelles vermines. Amics zebres, per veure la veritat, acoteu el cap i mireu a baix, obriu ben bé els ulls.
- Mai no hi havia pensat...
- Per això us ho explico. És el meu deure. Si fos de vosaltres, utilitzaria l’energia disponible per defensar-vos contra aquesta xurma que està robant-vos. I per la resta, confieu en mi. Llavors, què penseu? No va ser constructiva aquesta reunió?
- Sí, sí, van dir les zebres, que semblaven molt satisfetes, si podem discutir amb persones responsables, es pot tirar endavant. Gràcies, Senyor Lleó.

Van saludar amb massa ostentació i reverencies ridícules, fent-se enrere i van deixar l'habitació. Semblava que Noè no fos aquí. El lleó el va agafar i va seure’l sobre els seus genolls.

- Has vist com es negocia amb la plebs, capità?
- Capità? Com goses? M’has ignorat, va ser com si jo no existís, fins i tot les zebres no m’han saludat quan van marxar. I em dius capità? No puc més, n’estic tip d’aquesta arca i de totes aquestes maleïdes bestioles, que vagin totes a fer punyetes! Cada dia un nou problema. Cada dia!
- Totes?
- Perdó, volia dia, els herbívors, és clar. Però he de reconèixer que avui, em vas impressionar. On vas a pescar totes aquestes idees? Comissions i delegats, no me'n recordo de tot.
- Escolta, capità, pots contar-los tot, inventar totes les mentides possibles, com més grosses millors, prometre tot i el seu contrari, només hi ha una cosa important, primordial: que no es pregunti mai perquè hem embarcat deu parelles d’herbívors per cada parella de carnívors.
- Ets un geni.
- Com creus que vaig acabar rei de la sabana?