Les aventures d’en Noè (2) Els sindicalistes, primera part.

Un relat de: Carles Linares
- Creus realment que necessitava una oficina d’aquesta qualitat? Tothom n’estarà gelós, no?

El lleó sospirà, procurà no mossegar-se els llavis, reflex massa perillós amb els seus ullals que poden obrir la panxa d’un elefant com el teu ganivet talla la mantega tova quan esmorzes, i aixecà els ulls al cel. Això és una miserable metàfora, usual, usada i banal, però en el cas present, es realitzava concretament en el sostre de fusta de la cabina, del qual penjava una miserable llàntia d’oli de bronze atrotinada i de forma indefinida, precursora de l’art contemporani dels futurs segle XX i XXI. A més, l’habitació feia olor de fems d’ànecs, oques i gallines, els habitants del pis superior.

- Em desesperes, vell. Em fas mal, de debò. Quantes vegades hauré d’explicar-t’ho?

Noè va aconseguir, amb una ganyota, imitar un cul de gallina amb els llavis. El lleó semblava mig-irat, mig-desesperat i mig-no-puc-més-amb-aquest-crec-que-el-mataré (sí, ja sé, són tres meitats, però el nostre carnívor era una bestiota molt grossa).

- No tens més cervell que cabells... o pot ser que només tens una espinada per caminar més o menys dret i orelles per escoltar les ordres del teu mestre d’allà dalt? Aaaah, ja caic, el teu déu t’ha escollit perquè tens pàmpols com fulles de col, sí, és clar ara.

Noè, inquiet, es va passar les mans dels dos costats del cap. Va semblar tranquil·litzat en veure que les dues làmines encara estaven al seu lloc.

- O potser són tan grans perquè les ha hagut d’estirar massa sovint, el teu déu? Bé, obre els teus pavellons. Primer, el teu «d’aquesta qualitat» és una miqueta exagerat. Personalment, veig aquesta estança com poca cosa més que el galliner sobre els nostres caps, sense els fems dels ocells, fins ara almenys, però diguem que tens, com a cabina de capità, la millor habitació d’aquesta arca tercermundista. Llevat de la meva, però jo la vaig decorar sols i amb molt de gust.
- Amb què has pogut decorar-la? Has embarcat materials prohibits?
- No, només amb allò que he trobat en aquesta barcassa... i un poc de fantasia, allò que et fa falta.
- Em fas por, explica’t.
- No és la qüestió avui. Jo, sóc el teu coach en management, renoi, provaré d’explicar-t’ho una altra vegada. I si no ho entens, crec que necessitaràs bufetades. Sense les urpes, per començar.

Noè va moure el cap de dalt a baix i d’esquerra cap a dreta, anar i tornar, com si volia dibuixar vuits en l’aire amb el seu nas. El lleó prosseguí.

- No es tracta de costos o de luxe, es tracta de prestigi. Si, ja sé, prestigi, per tu, no és la paraula adequada, però la farem servir tanmateix. Ets el capità, ca-pi-tà, i si una d’aquelles miserables bestioles brutes, un d’aquells vulgars menjadors d’herba, ve a veure’t, ha d’estar impressionat, només per l’ambient de l’habitació. El plebeu de quatre potes ha d’entrar ja doblegat i amb el cap cot. Creus que a la sabana, jo em quedava en un clot fangós de facoquer per fer-me respectar? No, em posava a dalt d’una roca, on fins i tot les girafes havien de llevar el cap. M’estalviava així moltes mossegades i urpades. Instil·lar la por i el respecte és la millor manera de governar. Per què creus que els homes aixequen castells, temples, gratacels, torre en forma d’olisbe, cases de luxe a la Costa Brava i tribunals? Ets un babau de debò, no entenc com el teu déu et va escollir, llevat de per les orelles. O potser els altres eren encara pitjors... I els humans es creuen el millor de la creació, quina pena...

Noè va rebre la lletania del felí amb filosofia i es guardà de respondre, sabia que en aquelles menes de discussions amb el lleó, no se’n sortia.

- I qui rebrem avui? Va dir penosament, mentre procurava seure el més dignament possible en una butaca curulla de coixins on cabria tota la família amb les mascotes.

- Els representants de les zebres, va dir el lleó, llegint el registre.

(Aquí, amics lectors, necessiteu una petita explicació. Heu llegit, o us van contar, que a l’arca van embarcar una parella de cada espècie, però no és la veritat. Animals com les zebres, nyus, antílops, cérvols, etc. van contar fins a deu parelles, al començament almenys. Naturalment, aquí, us conto la història veritable, i no té res a veure, o molt poc amb el relat abreujat, parcial i en gran part mentider que coneixeu)

- Què volen?
- No ho sé, però deuries ja estar acostumats, els herbívors sempre es queixaran, facis el que facis.
- Potser és perquè se senten sempre insegurs, sempre espiats per menjadors de carn. Saps, l’angoixa pot causar problemes psíquics greus.
- Ta ta ta ta, prou, la cançó eternal de les pobres víctimes i dels carnívors dolents... #me too a la selva, ooooh la meva pobra cosineta, s’ha fet devorat per un tigre, o el bambi, tan bonic com era, se l’han cruspit els llops... prou amb aquest victimisme! De totes maneres, si segueixo la teva lògica i els teus contes d’un déu creador, si jo sóc un carnívor i la meva natura m’empeny a tastar menjadors d’herba, és perquè el teu déu m’ha creat així, no? Qui ets tu per criticar el teu déu a través dels meus costums alimentaris? Per què el teu déu, en aquest cas, no ha pas creat una terra només amb beneits domèstics vegetarians? Per què? La teva carnivorofòbia és una forma de racisme.
- Perqué has dit beneits?
- Has comparat el volum del cervell d’una feda domèstica amb el d’una salvatge, o d’un senglar amb el d’un porc de granja? O el d’un llop amb el d’un gos? O d’un home amb televisió comparat a un dels seus predecessors?
- Sempre dirigeixes la discussió per arribar on vols anar, jo només parlava de la por dels herbívors, eternes víctimes dels sanguinaris, i tu vens amb la regressió del cervell dels domesticats, no s’hi val, sempre ho emboliques tot i no comprenc res.
- Pot ser, però tinc raó i tu no!
- Però...

Noè va fer una cara com si volia plorar. Aquest maleït gatot el feia dubtar de tot.

- Fa entrar les zebres, si et plau, i deixa’m dirigir la discussió, va gemegar el vellet.

Un somrís cruel va il·luminar la cara del lleó.

- Com vulguis, amic humà, però me la jugaria que aviat em necessitaràs...

El macaco de fer feina va obrir la porta i dues zebres van entrar. Semblaven irades i nervioses, però van callar. Van mirar l’habitació de l’esquerra a la dreta i de dalt a baix i van abaixar una miqueta el cap. Noè ho va notar i va girar-se en direcció del lleó que li va fer una ganyota que significava «Una vegada més, tenia raó, jo!». Noè va estrènyer les dents i va ensenyar un somrís forçat al seus visitants.

- Amics meus, zebres estimades, en què us puc ajudar?

Les dues zebres es van mirar, fent ganyotes de zebres contrariades.

- Venim de la part dels herbívors, va dir un dels èquids.
- De tots?
- No, dels herbívors de talla mitjana. Zebres, nyus, búfals, antílops... em segueix? Va afegir l’altre.
- Sí, i?
- Espereu, va dir suaument el lleó.

Es va apropar de Noè i li va xiuxiuejar a l’orella:

- Molt bé, la plebs és dividida en faccions, aprofita-ho, home...

Noè va fer un gest de la mà per allunyar el lleó, tot procurant ensenyar a les zebres que manava ell.

- Doncs, veniu de la part dels herbívors mitjans, bé, molt bé, i què voleu?
- Venim a queixar-nos. No tenim prou farratge. Hem de passar gana mentre que els grossos, els elefants, els rinoceronts, les girafes es fan petar la panxa. És injust i hem decidit de no acceptar més la injustícia en aquesta arca!
- Jo vull afegir una cosa, la injustícia no justa és injusta de justificar! Va dir la segona zebra, molt orgullosa.

Noè va procurar endevinar què havia volgut dir, però va renunciar aviat.

- Però... no podeu comparar la ració d’un elefant amb la d’una zebra. Ell necessita menjar força més.
- Ta ta ta ta, argument refusat. Per ser tan gros, ja ha menjat prou. Al país, sempre se serveix el primer i ens deixa les restes. A més, té reserves a la ventresca, pesa tones. Aquests monstres tenen, altre privilegi injustificat, cabines molt més amples. O més altes, com aquelles girafes pretensioses que ens miren de dalt com si fóssim merdes.
- Què voleu?
- disminuíeu les racions dels obesos i augmenteu les nostres.
- Holalalala... però no hi estaran d’acord.
- I què?
- És més difícil raonar un rinoceront furiós perquè té gana qu’un impala aflaquit. Les negociacions salarials són sempre el resultat d’un equilibri de poders, i en aquest cas, la força no és del nostre costat.
- Ho veig, perquè ells són els rics, no voleu arriscar d’enutjar-los, I vens a parlar-nos de justícia?

El lleó va emetre un so estrany com un riure sufocat.

- Ens fas la lliçó sobre la solidaritat, que seríem ciutadans del món? Però els acabalats, se’ls deixa tranquils, mentre que nosaltres, els petits...
- Els mitjans, va xiuxiuejar el lleó.

Les zebres van llançar-li una ullada plena d’odi, però no van gosar contestar i van continuar.

- Nosaltres, us permeteu esprémer-nos com llimons! Perquè som herbívors!
- Organitzarem una vaga!
- Una vaga? però no foteu res de tot el sant dia, va dir Noè, fent ulls com ous d’estruç.
- Justament, ens posarem a treballar. La feina és la vaga dels ganduls.

Noè es va prendre el cap entre les mans. El lleó somreia.

- I què aneu a fer? Si em puc permetre de demanar.
- Cantarem.
- Què?
- Cantarem, bramaren, nyequejarem, renillarem, clacarem, parruparem, cloquejarem, etc,etc. tots junts. En comparació, la Voz semblarà una colla d’escolans prepúbers.
- No és allò que és? Va contestar en Noè, de totes maneres, només podeu cantar millor que ells, però explica’m com vol una zebra nyequejar?
- Aconseguirem la solidaritat de tots! El poble unit mai serà vençut!
- però la vida va esdevenir impossible a bord de l’arca!
- Precisament. Veureu la nostra forca! Amunt els pàries de la terra, amunt els qui pateixen fam, els proletaris cridem guerra, tot el món és de guerra un clam!

Les zebres van voler aixecar el puny, però amb peülles, va resultar una miqueta ridícul.

- Camaraaaaaades!
- Hm hm... va interrompre el lleó.

Les zebres van callar d’un cop. Tothom el van mirar.

- El primer que m’impedeix de dormir, qualsevol que sigui, que bramuli o corruqueji, el transformo en hamburger de primera classe, extra fresc, va dir, mirant-se les urpes punxegudes, com un felí waltdisneyià.
- Bé, potser el concert no és la millor idea, va xiuxiuejar una zebra amb una tosseta, tot mirant el sol.
- I de totes maneres, els nyus canten molt mal, va afegir l’altre.
- I no et parlo dels ases, han mirat massa a Antena 3.
- Però tenim una altra coseta en reserva...
- Quina? Va demanar Noè, esperant recuperar el control de la conversació.
- Posarem els castors en llibertat!

(continuarà)

Comentaris

  • Comentaris propis de l'autor[Ofensiu]

    Bon dia, Charles. Ja sabem que ets nou, i per això volem fer-te aquest comentari, que de fet no és d’obligada acceptació.

    Preferim que els autors no contestin comentaris en el relat d’un mateix, la intenció és crear una relació de comentaris que tu facis en els relats de l’altre relataire que t’ha comentat, i després tens el fòrum per intercanviar comentaris entre relataires. Però és preferible que tu comentis relats dels altres relataires que t’han comentat a tu, en els seus relats, en els dels altres autors.

    Aquesta pràctica de contestar en el mateix relat teu és filla de les noves xarxes socials, però pensa que potser qui t’ha comentat abans i tu li respons aquí, potser mai més tornarà a llegir aquest relat, i no trobarà ni llegirà la teva resposta. Podríem dir que els comentaris que es fan en els relats no funcionen com al Facebook, ningú sap que has respost, ni què, si no torna al teu relat, i no tothom ho fa.

    Ja et diem, no estàs obligat a fer-nos cas, és tan sols per evitar trifulgues que en altres ocasions s’han produït a la pàgina.

    Bon dia, i que gaudeixis d’una navegació fantàstica per la pàgina.

    Associació de Relataires en Català

  • Títol[Ofensiu]
    Carles Linares | 30-11-2021

    potser "els sindicalistes" no és le millor títol, però pensava sobretot a les zebres, al comencament... i escrivint, es van desenvolupar altres temes...

  • massa ràpid?[Ofensiu]
    Carles Linares | 30-11-2021

    gràcies pel comentari, Proubé... va massa de pressa? No m'ho sembla, però és molt difícil jutjar un text que has escrit tu mateix, i per això, sóm més que benvinguts els comentaris.
    Una segona part vindrà, l'estic encara treballant i necessitaré encara uns quants dies, caldrà jutjar el text complet.
    He escrit que és difícl veure les faltes d'un text propi, i també si és massa "fresc". És veritat que tens el teu text "acabat", tens ganes de publicar-los. Potser massa ràpidament...

  • Sindicalisme?[Ofensiu]
    Prou bé | 30-11-2021

    Relacions polítiques, de poder i socials són les que descrius i molt bé. Tot i que he notat com una pressa per acabar el relat que es va instaurant a mesura que avança. Potser es percepció equivocada!
    Ara que, original i divertit sí que ho és! Quina imaginació i capacitat per plasmar-ho al relat!
    Amb total cordialitat

  • Falta![Ofensiu]
    Carles Linares | 29-11-2021

    A principis del text, he utilitzat el mot "oficina", crec que en el context, "despatx" seria millor. No estic al cent per cent segur, però ara m'ho sembla...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Carles Linares

47 Relats

164 Comentaris

5730 Lectures

Valoració de l'autor: 9.71

Biografia:
De nacionalitats francesa i Suïssa, visc a Alemanya i sóc una barreja de catalana, murcià, savoyarda i suís alemànic.
M’he enamorat de la llengua catalana i encara l’estic aprenent i treballant, i el camí és llarg...
Si us plau, perdoneu les faltes que encara en trobareu massa en els meus textos, però, com es diu, de mica en mica s’omple la pica i el meu objectiu és que cada vegada n’hi hagi menys, però també publicar aquí textos que us faci riure i somriure.
Si trobeu faltes més grosses que una casa, m’ho podeu dir als comentaris, moltes gràcies per endavant.

Bilder hochladen

RIURE DE TOT ABANS D'ESTAR OBLIGAT D'EN PLORAR (Beaumarchais)

charles.linares@gmail.com

Com ho podeu veure, en el nom d'usuari, he tret la H per catalanitzar-lo ;-))