Les aventures d’en Noè (1) Hem perdut l’Arca.

Aquest relat és el primer d’una sèrie, que espero llarga, de contes amb en Noè, el de l'arca zoofílica, com a personatge principal, tot i que no hi serà sempre present. Cada relat és autònom, no se segueixen, per una raó obvia, és que molt sovint són contradictoris entre ells. Es poden veure com una col·lecció de contes independents.
Si Noè ens dona el context, l’única regla d’aquests relats és l’humor, i com més absurd, millor.
Doncs, per apreciar-los, abandoneu tots els vostres reflexos realistes i cartesians, beveu dues o tres cerveses, o una ampolla de garnatxa de l’Empordà i embarqueu amb mi a l’arca dels bojos.

*****************************************************************

El gran vaixell ara gairebé no es podia albirar més, la seva silueta esvaint-se lentament en la resplendor del sol ponent. Els tentacles flamejants de l’astre anaven rosegant el buc que s’enfonsava inexorablement sota la corba de l’horitzó.

El vell va sospirar repetidament, l'alè li cremava els pulmons com el fum d'una pila de males herbes mitja podrides enceses quan el vent te’l bufa als narius. Va moure lentament el cap d'un costat a l'altre, com per negar el que havia viscut en les últimes hores.

Com, però com...?

Estava somiant, segur que això NO podia haver passat!

Però el vaixell, el seu vaixell, era allà, lluny, desapareixent, per no ser vist mai més...

No sabia què era el més insuportable, la suor gelada que li degotava pel front, les rampes que li aixafaven l'estómac o la ràbia sorda que creixia i estava a punt d'explotar-li al cor.

Al seu costat, al bot salvavides, la seva dona estava asseguda amb el cap entre les mans, plorant en silenci. L’única cosa positiva d’aquesta desgràcia. Els seus tres fills es quedaven amb el cap cot, avergonyits, sense gosar mirar el seu pare, mirant els dits dels peus que, dit de passada, eren molt bruts.

Les seves nores encara eren a bord de l’arca. El lleó havia suggerit als altres carnívors que «el dia de la llibertat» necessitava una millora en els àpats, que una celebració festiva sense tapes fresques és com un facoquer sense furóncol. Això és almenys el punt de vista del lleó. Pobretes...

I ara, sense les nores? Era la fi de la humanitat. Ho havia provat d’explicar al lleó, però aquest li havia contestat: «Tant de bo els humans no hagueren existit mai!». Noè, llavors, s’havia girat cap al cel, esperant una ajudeta divina, un argument qualsevol, un apuntador angèlic, però el cel es va quedar callat. Mut com una tomba, cosa que aviat serà aquesta barqueta.

I si el gatot de cap pellut tenia raó? El felí cabellut sempre havia dubtat de l’existència del protagonista del diluvi, argumentant que només era un fenomen natural, tot i que va haver de reconèixer que no es podia explicar d’on podia sortir tanta aigua. Amb el lleó, sempre havia de discutir, fe contra ciència. Hi havia milers de lleons beneits a la sabana i ell va haver d’escollir l’únic que havia estudiat.

Però... el vaixell...

Aquest vaixell... Anys i anys de feina, davant la incomprensió, la burla, fins i tot l'hostilitat de l’opinió pública i de l’administració. S'havia enfrontat a totes les dificultats per aquest vaixell. El seu vaixell.

Havia tingut un propòsit, una missió, un deure. Havia de salvar la vida... I ara què? Potser la vida se salvaria, allà fora, lluny, o potser no. Però no ho veuria mai. Ara, anava a morir en una barqueta, dessecat com un bacallà per la set i el sol. O potser, quan el dolor esdevindrà massa insuportable, es tiraria als taurons per acabar-ho tot. I per no arriscar d’ofegar-se abans, els atrauria amb la seva dona...

Això també era una injustícia, aquest diluvi. Als peixos, els hi anava molt bé i havien pogut afartar-se amb tots els humans i les bèsties negats quan l’aigua va envair les terres. Aquest diluvi va ser la festa major dels taurons.

Noè va deixar aquests pensaments ictiològics per tornar a lamentar-se sobre la seva dissort. Hauria pogut emprar la paraula jeremiada, però hauria estat un anacronisme.

Potser havia estat només un instrument, utilitzat, explotat, només per ser llençat com un drap brut quan Ell ja no el necessitava més... Era un ximple... Ara estava clar... Només un ximple... Va aixecar la cara al cel i el va mirar amb odi.

Això de creure, aquesta famosa fe que mou les muntanyes, en fi de comptes, només era l’explotació dels homes pels déus... El lleó tenia raó. Una vegada més.

Però... però... tot rutllava. Per cert, la gestió de milers d’animals de tota mena en un espai tan petit havia generat cada dia problemes i crisis, però tiraven endavant. Amb l’ajuda del lleó que va actuar com el seu braç dret, havien resolt fins ara tots els entrebancs... El lleó... però com se li havia pogut acudir aquesta idea? Semblava un amic fidel... Els herbívors li havien dit de no refiar-se’n, que un carnívor sempre quedarà un carnívor...

Noè va mirar les seves mans, calloses, plagades de cicatrius. Havien estat fortes i belles, però any rere any, havien tallat, serrat, ribotat, clavat, tanta fusta, havien sagnat sobre les quadernes, el folre o la cobertura de l’arca, i ara, velles i xacroses, tremolaven com una cuereta parkinsoniada.

Ell va sacrificar les seves mans de seductor per acabar perdut en una barqueta mig podrida? Sí, perquè aquesta la va comprar de segona mà, al cap de fava del seu sogre. Un naufragi no cabia en el pla diví, almenys Noè no havia gosat mai evocar aquesta eventualitat, ja que Ell, l’amo del cel, sempre de mala lluna, es passava el temps a queixar-se i a renyar-lo pels retards en la construcció.

Noè es va girar en direcció dels fills. Ara volia saber. La pregunta que li cremava la llengua, havia de posar-la.

- Quin idiota els va donar el DVD del «Motí a la Bounty»?