L'absència

L'ABSÈNCIA


Com tots els matins, vaig prendre el meu bus per anar al meu treball. El 68 em deixava a vint metres de la meva oficina. M'havia acostumat al trajecte i hi havia moltes cares que m'eren familiars. Alguns usuaris ja portaven molts mesos coincidint amb mi, tanmateix mai no ens havíem saludat, ni tant sols uns "bon dia", un gest, o simplement un somriure. Érem uns desconeguts malgrat veure'ns tots els dies feiners i viatjar en el mateix autobús. Però aquell matí vaig notar una absència: la d'una senyora que sempre pujava a una parada d'Esplugues i baixava una abans de la plaça Francesc Macià. Últimament m'havia cridat l'atenció, perquè un dia després de no veure-la un curt temps, va aparèixer vestida de negre amb una gran expressió de tristor en el seu rostre. Vaig pensar que havia perdut un ser benvolgut, no em cabia cap dubte d'això. Vaig sentir, més que curiositat preocupació per la qual cosa li podia haver passat.
Quan veus moltes vegades a una mateixa persona, a l'últim, et familiaritzes amb ella fins tal extrem que el dia que deixes de veure-la et sents traït; com si no hagués acudit a la teva cita. Vaig intentar d'endevinar l'edat que podria tenir; potser 40 o 42 anys. No podia ésser més gran d'aquesta edat i vaig pensar que potser havia perdut algun fill per algun accident, ja que deduïa que el seu espòs no podia ser molt més gran. És clar que tot això no deixava de ser elucubracions meves. Potser no tenia fills i ni tan sols estava casada. Probablement havia mort algun ascendent seu, o algun germà. Qui sap. De tota manera la meva preocupació augmentava. Si quan aquell dia vaig lamentar veure-la pujar a l'autobús endolada, més vaig lamentar que avui faltés. La seva absència em va entristir tant que, aquell matí, a la meva oficina, els meus companys em van preguntar que era el que m'estava passant. Naturalment, a ningú no li vaig explicar res. No haguessin comprès la meva preocupació. M'haguessin titllat de sensible. Vaig intentar d'apartar-la del meu pensament i pensar que allò no tenia importància, que probablement hauria demanat permís al seu treball per realitzar alguna gestió important, o per anar al metge. Però, per què m'obsessionava tant saber el que l'havia pogut passar a una total desconeguda per a mi? A algú a qui mai no m'havia dignat en saludar-la malgrat coincidir amb ella tots els dies. A què venia ara aquest interès? Realment, era un contrasentit. Així que em vaig lliurar al meu treball i vaig intentar d'oblidar-me del tema.
A l'endemà: el mateix autobús, el mateix conductor i les mateixes cares de sempre. Però aquella dona endolada tampoc havia pujat. Probablement no la tornaria a veure mai més. I el fet és que la nostra vida està plena d'absències, la d'aquella dona em va fer pensar que en el fons, tots, d'una manera o una altra, estem vinculats. Prova d'això és que quan algú falta és com si s'hagués trencat una anella de la gran cadena humana que formem.

Rafael P. Lozano