La veïna

Cansat de patir aquells forts dolors al cor, de no poder dormir a les nits i de sentir-me com en un túnel obscur sense principi ni final, vaig decidir d'acudir una tarda a la consulta del metge. Amb un simple cop d'ull, va reconèixer la raó de la meva ja quasi-bogeria: el mal d'amors. En preguntar-li si hi havia algun medicament per a poder guarir-lo, em va respondre, secament: "L'únic que pots fer és evitar de veure-la". De cop i volta, em va caure el món a sobre. No podia creure el que les meves orelles estaven sentint. De la nit al dia, havia de prescindir de l'amor de la meva vida, me n'havia d'abstenir, i no sabia pas com m'ho faria.

Des de que era ben jovenet, havia estat enamorat de la meva veïna. Era una mica més gran que jo, i una de les criatures més precioses que mai havia vist. Pèl-roja, de pell molt clara, alta i esvelta... Des del primer instant en què la vaig veure, no me l'havia pogut treure del cap. I n'estic segur que a molts homes -i potser alguna dona- els havia passat el mateix.

En tornant de la visita, vaig patir per si me la trobava. El cor em faria un salt, i la panxa se m'ompliria de papallonetes voleiant, ja sense esma, de tant acostumades com n'estaven. Sortosament, això no va passar. I van passar setmanes fins que ens vam retrobar.

Jo sortia de casa, i estant al portal, ella entrava. Va saludar-me, i jo, pres d'aquella tan fatal timidesa que a voltes m'atrapa, vaig ser incapaç de retornar-li. Aquella mateixa vesprada, van haver d'ingressar-me a l'hospital a causa d'un fort atac d'ansietat. I m'hi vaig passar mesos, perquè es van tornar a repetir alguns cops més.

Els experts van aconsellar-me de nou l'abstinència, perquè si no allò podria acabar amb el pitjor dels finals. Així que els vaig fer cas per un cop, i vaig canviar de ciutat i de feina. Van passar els anys, i quan per fi m'havia curat del tot, vaig conèixer a la nova veïna...