LA ÚLTIMA SORTIDA

Seu en una taula de fusta envellida del fons del bar. Una música de violins acompanya els primers cafès del dia. Es nota que està esperant algú perquè té aquella mirada inquieta de les trobades de bar.
Ell entra amb el pas sencer i una rialla matinera, els ulls petits darrera les ulleres que s’embafen. Fora fa un fred que glaça fins la medul·la.
Ella s’aixeca quan el veu venir, nerviosa, disposada a petonejar-li les galtes i de retruc a sentir la seva olor d’encens.
Ell l’abraça efusivament i sosté el gest tan com pot per tal que sigui el més reconfortant possible.
-Com estàs bonica? Com està el Pau?
-El Pau millor, ha entrat en un assaig nou que han engegat a l’hospital i de moment sembla que al menys no empitjora. No ha de fer químio i això és una gran avanç perquè el deixava fet pols.
-I tu, com estàs?
-Doncs mira, faig el cor fort però en el fons em dóna la sensació que estic corrent contínuament una marató eterna, contra un únic contrincant que és la mort. Una cursa contrarellotge. És molt dur acompanyar un fill de 6 anys en aquest camí sense sortida, és molt dur ajudar-lo a morir.... I, saps? jo ja no puc més.....- ella esclata en un plor pregon, deixant anar amb ell tot el patiment amuntegat durant mesos, deixondint-se per fi.
-Suposo que per això has acudit a mi. Ja saps que jo no puc curar el teu fill però si que puc ajudar la teva ànima- li diu ell mentre li dona la mà- Puc donar-te fe. Fe en la ciència que ha avançat molt però sobretot fe en tu, en la teva fortalesa, fe en què passi el que passi tirareu en davant...
-La veritat és que fa segles que no reso. He perdut la fe en tot però he pensat que no hi perdo res per provar-ho. Et volia preguntar si puc venir amb vosaltres a l’excursió aquesta que feu del camino de Santiago?

Ell dibuixa un somrís prim i sincer, li eixuga les llàgrimes denses amb els seus dits escanyolits i li diu fluixet a cau d’orella: “ fe no és esperar, fe és donar la mà”.
I ella finalment, somriu, il·luminant la petita estança.

Pseudònim. Puck