La Societat Fantàstica

El senyor Miracle vivia al carrer de la Petxina, número 5; segurament, el més bonic de tota la ciutat perquè allà les llambordes tenien forma de petxina. Treballava a la fàbrica de mitjons, com gairebé mig barri, però també era el secretari de la Societat Fantàstica. Es reunien el primer dijous de cada mes a la llibreria del senyor Carles, quan queia la nit i només quedaven ells, a aquelles hores intempestives, membres clandestins de la societat. Eren una comunitat filantròpica, com un eixam d’abelles que pol·linitzaven la geografia mínima d’aquella ciutat que gairebé no sortia ni als mapes. També practicaven la religió de la consciència i l’únic vici que tenien era la cultura; per això era una paraula que sempre escrivien amb majúscules.

La Societat Fantàstica era com una d’aquelles petxines del carrer que el senyor Miracle trepitjava cada dia, perquè el que hi havia a dins era un misteri. Jo només sé que la llibreria del senyor Carles es deia L’Atlàntida, un paradís perdut on els Fantàstics somiaven, tot i que en aquell forat de la temprança els únics cants de sirena que hi havia dormien a les lleixes plenes de llibres. Uns quants anys més tard, vaig saber que els Fantàstics escrivien L’Enciclopèdia de la temprança, una obra magna que potser mai no publicarien perquè el món modern no estava disposat a llegir-la. En el fons, només necessitaven que la temprança fos tan real com el paper perquè els lectors, cecs de virtuts, la poguessin veure, tocar i olorar com si fos un pom de flors. Però el paper també talla, crema i s’arruga i les flors són tan fràgils com un dia de març. I qui vulgui plantar la temprança al jardí secret de l’ànima tan sols ha d’anar amb molt de compte a l’hora de regar-la, per no ofegar-la, perquè no sap nedar.

Loira Durban