La serp

La serp

Entortolligada a la branca més alta de l’única pomera haguda i per haver, la serp buscava el sol que li escalfés la pell i mirava la noia. Ella, amb la cabellera deixada anar d’una manera gairebé impúdica, recollia flors de mil colors mentre cantussejava. En un moment donat es va alçar, s’enretirà els cabells lluents i interminables, curulls de llum, i va deixar que el seu cos esvelt s’alcés imponent enmig del prat. Buscava alguna cosa i, finalment, semblava que l’havia trobat.

Decidida va començar a caminar amb una lleugeresa desconcertant, gairebé com si levités. Pas a pas va anar atansant-se al pomer i, un cop arribada al tronc, va alçar la mirada amb una certa recança i cridà la serp que, fent-se la mandrosa, anà relliscant fins la branca més baixa de l’arbre centenari. Eva obrí els llavis rosats per parlar a l’animal en aquell llenguatge que només ells dos podien entendre i el rèptil d’escates lluents li xiuxiuejà a cau d’orella, amb la seva llengua bífida, un missatge enverinat que va fer que la noia s’enretirés una mica del tronc, tan sols dues passes enrere, per poder contemplar més bé els fruits vermells que l’arbre li oferia.

La serpent no li treia la vista del damunt, encara a hores d’ara no sabia si volia que Eva caigués en la temptació o que amb una manyagueria de les seves la deixés amb un pam de nas contemplant l’infinit. El mal, però, ja estava fet. El verí anava fent el seu camí cap a l’ànima de la noia.

El recorregut entre la poma i la boca d’Eva es va fer etern per la serp. Eva mossegà sense més dilació. Primer, una mossegada petita i tímida, després una segona vegada amb la boca oberta, a pleret. Boníssima, com tot allò que és nociu.

Un tro immens ressonà damunt els seus caps i el cel s’obrí en dos. El sol s’amagà i al seu voltant el món s’enfosquí de sobte. Els núvols ploraren llàgrimes amargues carregades de tristesa i els colors desaparegueren per donar pas a la grisor més absoluta.

I tot el que és bo fou pecat pel segles dels segles. Amén.



Pseudònim
Ereicros