La revolució dels llibres

Escric aquestes línies sense saber si podré acabar-les, però seguiré tant com pugui amb afany i resolució. Òbviament, relato els fets següents a base de memòria i rumors que m’han arribat fins al dia d’avui. Car aquesta història que vull deixar per escrit va començar amb una sèrie de fets inusuals, fins i tot anormals, però no inesperats, d’unes conseqüències molt més tràgiques del que ens hauríem pogut arribar mai a creure.

No se sap ben bé quan va ser l’origen però, generalment, i per sentit poètic, s’acorda que va començar just després de la Sant Jordi, dia en què les meves investigacions m’assenyalen ja els primers murmuris de llibres que es negaven a obrir-se. La teoria més acceptada es que va començar amb el llibre d’El Capital que, lluint d’una flamejant coberta roja fruit de la reedició del llibre per una cooperativa, veia com, fins i tot així, l’apartaven de nou de l’aparador per deixar lloc al darrer llibre de l’influencer de moda. Molts parlen d’una decisió pensada i reflexionada, quan realment tot em porta a pensar que va ser una decisió emocional i a colp calent. Probablement, va decidir que ja n’estava fart: fart dels best-sellers americans iguals els uns als altres, fart dels llibres d’auto-ajuda que sempre es repeteixen, fart dels assajos sobre el procés fallit de la independència. La irrupció dels influencers en el camp de la cultura era una línia que ja no podia tolerar. I seguint el pensament inscrit dins seu, va fer un cop de cap – si em permeteu l’expressió per un llibre – i va declarar-se en vaga. Així es com va decidir no tornar a obrir-se.
De primera intuïció, va produir l’efecte contrari, creant un cert interès entorn a aquest fet estrambòtic: un llibre que no s’obre? Com pot ser? La cooperativa, que de cooperativa realment només li quedava el nom, va saber aprofitar-se del moment, i la seva parada va esdevenir ràpidament el centre d’interès de la diada. Molts joves testosterònics s’hi van apropar amb la voluntat de demostrar la seva força obrint el llibre, però, com podeu imaginar, la força de voluntat d’El Capital sempre sortia victoriosa.
Com sol ser, les xarxes socials es van omplir de tot un conjunt de teories: del barat truc de màgia, a l’obra d’art d’algun artista anònim, que volia evidenciar la mort lenta de la literatura catalana. Les notícies no ho van pas tractar gaire diferent, ressaltant-ho al noticiari con un simple fet divers, sense atorgar-li la importància que li pertocava. Car, a partir d’aquí, aquesta febre de vaga dels llibres es va propagar a velocitat vertiginosa.

Primer van ser els llibres de literatura, començant pels clàssics universals. Tampoc va resultar massa greu, car no representaven un gruix de vendes excessiu. Alguns llibreters, que es creien més espavilats, van apartar aquests llibres i, per precaució, també els llibres amb més vessant política revolucionaria – més per intuïció que per proves car, realment, ningú sabia com s’escampava aquesta brisa de revolta entre els llibres. Això no va influir gaire, car no van tardar gaire els llibreters a despertar-se un bon dia per trobar-se que tots els seus llibres refusaven obrir-se.
Convé remarcar que, en aquests inicis, els únics llibres en vaga eren els de literatura. Així que, en realitat, els més afectats, més enllà dels lectors i dels llibreters, eren els escriptors – ja sabeu, aquells que treien ofici i benefici de l’escriptura. Curiosament, els famosos escriptors influencers, que podríem dir que va ser amb qui tot va començar, no veien els seus llibres afectats per aquesta epidèmia. El gremi d’escriptors, a falta de poder-ho escriure, va reclamar, implorar i finalment suplicar per una solució. El govern de l’època va escoltar i va prendre mesures valentes i innovadores – o així deien – per pal·liar la situació: un pressupost per llibreters i escriptors, que a partir d’ara havien d’escriure i publicar els reculls dels millors missatges de les xarxes socials – una mesura, certa, degradant, però que donava un sou a qui volia. Car, com deia el govern, alguna cosa han de llegir, la gent. Alguns escriptors van preferir la mort econòmica a aquesta ruïna moral – molts d’aquests ja eren tertulians, que podien comptar amb un ingrés extern a l’escriptura – però la major part van haver, críticament, d’acceptar. Car l’actuació pública es va resumir a aquest trist paquet de mesures.
Per la seva banda, els filòlegs més eminents de l’IEC van advertir, repetir i insistir que aquestes mesures no eren suficients per frenar el que ara ja comunament s’anomenava com la revolució dels llibres, i van exigir, impel·lir, quasi coercir, mesures de més envergadura, magnitud i abast. Malauradament per tots nosaltres, es van topar, potser per falta de vocabulari, amb un no constant i repetit. Pensàvem tots que mentres aquesta revolució es quedés en un nínxol literari, res teníem a témer. Res a témer, a part de l’acceleració d’una època d’incultura generalitzada, evidentment.

Els fets que van seguir es varen produir de manera esglaonada, com si algú hagués volgut regular malignament – però sobretot estratègicament – els períodes de tensió i els paroxismes. Després d’un temps just, ni massa curt, ni massa llarg, destinat potser a sobreconfiar els polítics, o a avaluar la reacció dels lectors més assenyats, la revolució dels llibres va començar a unir nous gèneres a les seves files. Els primers van ser els diaris, que ja no gaudien del mateix prestigi que el del segle passat, i, probablement, ja n’estiguess in fatigats. Curiosament, els diaris si que s’obrien – ja que seria absurd un diari que no s’obrís – però al consultar un article, les lletres, frases i paraules canviaven constantment de lloc, impossibilitant així tota lectura.
A partir d’aquí, la cronologia dels fets que van seguir és incerta i confusa, ja que vam començar tots – fins i tot els més crítics – a informar-nos exclusivament a través de les xarxes socials, única font disponible per poder treure informació, sigui verdadera o falsa. Amb cert grau de certesa, sabem que va passar el següent.
En algun moment, el conjunt de llibres il·lustrats es van unir a la revolució dels llibres: novel·les gràfiques, còmics, llibres infantils... Degut a la vessant més artística d’aquesta literatura, la vaga va prendre la forma innovadora d’una incongruència entre el text i les imatges que mostraven a cada pàgina. Malgrat que algunes persones amoroses de trencaclosques ho van trobar tot un repte assumible, va produir per la major part una impossibilitat total de lectura. Com us podeu imaginar, aquesta falta de material didàctic infantil va accelerar encara més el creixement d’uns joves encara més inútils i, digui-m’ho clar, idiotes, car, a falta de lectura educativa, van ésser submergits en televisió-basura des de la més primera edat.
A poc a poc s’hi van anar sumant tots els gèneres i formats de llibres: relats breus, assajos, pòsters i tríptics, i fins i tot les revistes pornogràfiques – que realment, ja ningú utilitzava des de l’auge d’internet. El fet demolidor, vist en perspectiva, va ser la suma d’aquesta revolució per part de tots els llibres científics. La falta d’articles científics va posar punt final a tot progrés tècnic per les dècades a venir, i la falta de llibres d’història va sentenciar la societat humana a una societat de la mentida i falsa informació, a un revisionisme històric i, encara més, a repetir els errors del passat. La falta de llibres de ciències ambientals, vist en perspectiva, no va tenir gaire impacte, car ja abans tampoc no se’ls hi feia gaire cas, sent sincers.
Abans o després també s’hi van sumar els llibres i suports electrònics, actuant de forma totalment irracional: alguns es decidien per no obrir-se i, els que si que ho feien, s’obrien sempre en pàgines diferents, i fins i tot es va arribar a trobar llibres que només ensenyaven pàgines en blanc. A partir d’aquí, podem dir que tots els suports materials o electrònics propensos la lectura impossibilitaven, per tots els mitjans possibles, i amb una imaginació sorprenent, realitzar la seva raó d’existència: a saber, ser llegits.
Com us podeu imaginar, va ser un període confús per tothom i de grans turbulències, i avui dia podem afirmar que aquesta revolució va sentenciar la fi de l’homo sapiens lectus. Som alguns, encara, els que lluitem per guardar la memòria dels contes i llegendes i de tanta i tanta Història que ens transmetem religiosament i curosament només a través de la paraula, fent un exercici de memòria immens i col·lectiu. Però m’estic allargant, i tinc por que aquesta mateixa història que estic escrivint prengui consciència i s’uneixi a la revolució. Sort en tinc d’unes mans robustes, que em permeten guardar les pàgines obertes en tot moment i prémer ben fort el bolígraf per assegurar-me que el que escric no està tergiversat. Noto però, que a mesura que avanço cap al final, la història comença a resistir-se cada vegada més, i ja comença a canviar paraules algunes de lloc. apressurar-me Haig.

El que diré següent no ho assegurar puc, ja que no tenim traça escrita d’aquests fets que narro, i em baso rumors en i teories conegudes ben. Avui dia sabem

Punyeta! La història comença a esborrar-me les frases i . Convé fer , car que aquests fets no eren pas una coincidència com ens imaginàvem, ja que el conjunt estava pensat estratègicament per un conjunt llibres de , que van aprofitar l’espontaneïtat d’aquesta revolta per portar a terme els seus objectius polítics. Aquests són els . dena Cagum! Potser és massa tard, car , a diferència de nosaltres, els llibres tenen memòria.