La pudor dels nius de puput

La pudor dels nius de puput

Caminava entre els passadissos del centre comercial quan vaig veure un disc amb el meu nom a la portada sobre la imatge d’una noia idèntica a mi. A casa, vaig teclejar el seu nom al cercador. Aquella música em va atrapar. La lletra parlava de tot el que estava escrivint al llibre que volia publicar.
Em vaig posar en contacte amb la discogràfica: necessitava conèixer aquella cantant que era com jo. Em van prometre explicar la meva història a la famosa Clara i, si a ella li venia de gust, ja em trucaria. Vaig deixar el meu número de telèfon donant-ho tot per perdut.
Tanmateix, al cap de dos dies vaig rebre una trucada. La Clara em convidava a prendre un cafè. M’hi vaig presentar amb el meu diari personal. La Clara duia sempre a sobre el seu i els vam comparar. Mateixes dates, mateixes idees, pensaments i reflexions. Ens vam mirar astorades. Què estava succeint?
Em vaig deprimir. Si ella amb el mateix contingut havia arribat a ser la reina del pop, per què ningú s’interessava per editar els meus llibres? Decebuda, vaig deixar d’escriure. Total, tot allò que em passava pel cap, ja ho publicava una altra i se’n feia rica.
Al cap d’unes setmanes la Clara em va trucar desesperada, des que ens havíem trobat, la inspiració li havia marxat i no havia estat capaç d’escriure ni una sola línia.
Vaig decidir fer una prova forçant-me a escriure sobre algun tema inversemblant. Vaig divagar sobre les puputs i la pudor que fan els seus nius. L’endemà vaig trucar a la Clara per comprovar si ja li havia arribat la inspiració. Em va contestar que sí però que la lletra de la nova cançó li havia sortit d’allò més estranya, no sabia per què però li havia vingut de gust escriure sobre les puputs.
Aleshores ho vaig tenir clar. La meva ment i la de la Clara estaven connectades. Tot allò que passava pel meu cap, ella ho transcrivia. Tant se val qui fos cèlebre. Jo era la líder i podia escollir tot allò que ella entonava. Ella, en canvi, només era el titella.



Signat
Marina Sancho