La nina

La nina

Al fons de la botiga, mig enterrada entre mobles gastats i trastos vells, la nina l’esperava amb el seu somriure estàtic i els ulls rodons, oberts com plats. Només veure-la, ell va saber que li estava destinada.
Un cop a casa li va rentar el vestidet lila pàl·lid, li va pentinar els cabells rossos i rinxolats i amb molta cura li va posar rímel a les pestanyes negres, fent lluir, pel contrast, els enormes ulls blau-cel. Arreglada, neta i brillant, la va asseure al sofà i li va preguntar:
— I ara què fem?
Volia començar de nou a un altre lloc, ben lluny de la ciutat bruta i fosca on vivia. Desitjava comprar una caseta vora el mar i dedicar-se únicament a escriure. Tenia un bon raconet, estalviat amb l’esforç d’anys de treball, però no era suficient.
La nina no va badar boca. Tanmateix, ell va sentir una veu dins seu:
—Voler és poder. Fes realitat els teus somnis.
Va engegar el portàtil i s’hi va submergir durant hores i dies estudiant les divises, els mercats i les empreses. Quan trobava unes accions prometedores que s’havien de revalorar un 200% o un 600%, interrogava la nina que seguia amb la mirada impertèrrita. Però ell descobria una brillantor als seus ulls, que volia dir “Endavant!” o un tremolor de la boca que significava “No és bona idea”. I funcionava! Els gràfics eren com els camins que condueixen al cim, sempre amb pendent ascendent i les xifres s’engreixaven imparables. Ja fregava la seva fita, quan al telenotícies van anunciar l’esclat d’una guerra a un país no gaire llunyà, per la qual el gas s’esgotava, el petroli s’enfilava pels núvols i l’economia mundial se n’anava a fer punyetes. Va córrer a mirar les seves accions i totes parpellejaven en vermell, els gràfics s’havien girat i semblaven tobogans pels quals els valors descendien vertiginosament. En menys d’una setmana. Ho va entendre: estava arruïnat.
Va asseure’s davant de la nina i la va fitar buscant consol. I ella li va respondre amb un esguard malèvol i un somriure sorneguer.

Pseudònim: Jaques