La meva estrella fugaç

La meva estrella fugaç


Cada matí la veia passar per davant del nostre quiosc de revistes. Que preciosa era: rossa amb dues cuetes i amb uns ulls més blaus que el cel.
Els diumenges al matí acompanyava el meu oncle en el seu treball fins a l'hora de menjar. Li ajudava a ordenar les col·leccions de revistes, novel·les de butxaca i diaris per poder col·locar-les correctament per la seva venda. M'agradava aquella tasca, em distreia i podia veure els còmics gratis.
Lidia, que així s'anomenava, caminava com una gasela: un pas àgil i lleuger. Anava tan de pressa que no em donava temps de poder contemplar-la degudament. Havia de treure el cap pel buit del quiosc per poder continuar veient-la. Anava acompanyada de la seva mare en direcció a l'església. Tots els diumenges anaven a sentir missa. De vegades, el meu oncle em donava algun diari per emportar-se'l a algun client dels voltants, algun subscriptor. Jo, com que ja sabia que com tots els diumenges, passaria Lidia, m'havia guardat el diari d'un client que vivia molt a prop de l'església. Amb aquell pretext li vaig dir al meu oncle que anava a per un repartiment.
Vaig sortir disparat cap a l'església, a la llunyania encara divisava la figura de Lidia i la seva mare. Vaig cuitar el pas, vaig començar a córrer cap a la casa del client i li vaig dipositar el diari a la seva bústia. Ja no es veien, estarien ja dins sentint missa. Discretament i amb sigil em vaig apropar a la porta. Abans d'entrar em vaig mirar els genolls, els portava bruts. Amb els dits em vaig pentinar el cabell esverat. Vaig entrar i em vaig asseure a l'última fila. Vaig escrutar amb la mirada tots els feligresos fins trobar-les. Al seu banc hi havia un parell de llocs buits. I si em canviava de lloc i m'asseia en el seu costat? Oh, no!
a tant no m'atrevia, ja havia estat suficient amb seguir-la. Uf! esperava que no es girés i em veiés. Llavors s'adonaria que l'havia seguit. Però volia ser més a prop d'ella, per poder veure-la millor. M'estava entretenint massa i el meu oncle s'inquietaria, encara que no podria sortir a buscar-me per no deixar sol el quiosc. Però, quin carall, aquella nena em tornava boig. Què podria fer perquè em veiés? Probablement, ella mai no s'havia fixat en mi. Ah! ja sé: diumenge vinent, quan tornés a passar a prop meu, jo estaria esperant-la fora per oferir-li una revista infantil de nenes. Li diria: Ha sortit Flora, l'últim número de Flora! Oh! no. Quina vergonya em faria... Llavors? llavors no em quedava cap altre remei que continuar veient-la una vegada tots els diumenges, encara que solament fora fugaçment. Com les estrelles fugaces. I és que ella era la meva estrella fugaç.

12 de maig de 2009