La màgia del bosc

Vet aquí que en aquell temps…

A sol post el bosc era tenebrós, espès d'arbres i matolls. Cap camí s'hi entreveia i la poca llum del dia que quedava no es besllumava entre el brancatge.
Una noia s'hi havia perdut. Refiada, va anar passejant segura d'on era i, ara no sap per on tornar a casa.
No pas gaire lluny d'on es troba, una ombra s'esmuny en la fosca i hom no hi podria reconèixer a quina mena de criatura vivent pertany. Fa una remor estranya al seu pas.
La noia, esglaiada, la cara blanca com el marbre, escolta mentre l'ombra cada cop és més a prop. La remor es va fent més evident. És un embalum arrossegant penosament un fardell. Sona com una dringadissa d'objectes xocant els uns amb els altres.
Atemorida, resta immòbil mirant d'amagar-se, sense aconseguir-ho gaire. És llavors que aquella ombra se li fa a tocar i descobreix que es tracta d'una criatura humana de gran corpulència.
Va embolicat amb una capa, de color de gos com fuig, que el cobreix de cap a peus, i arrossega una saca de grans dimensions. Vet aquí algun misteri desvelat, però encara falta saber qui és, què hi fa al bosc i què duu al sac! Records de contes de l'àvia de l'home del sac la fan tremolar de por.
Una veu rocallosa que surt de les profunditats de l'ombra, la interpel·la i la treu del seu esbalaïment en demanar-li:
- Que em podries ajudar? -
I segueix parlant i s'explica i el misteri deixa de ser-ho: és un home, és brocanter, se li ha sortit una roda al seu carro, i, un cop recollits els objectes més valuosos, s'ha endinsat al bosc buscant una drecera per arribar-se al poble i… s'ha perdut!
Està molt cansat de donar voltes i voltes per aquell indret tan feréstec i ja pensava que no en podria sortir mai més quan ha tingut la visió de la noia i ha recuperat l'esperança creient que havia trobat una fada del bosc, una fada que l'ajudaria!
Una fada? Diu la noia. Soc, com tu, persona humana i com tu extraviada al bell mig d'un malson. Ambdós somriuen. Neix entre ells un corrent de companyonia i comencen a rumiar junts què fer...
No m'allargaré. És un conte i com un conte l'acabaré.
De cop, milers de cuques de llum, aparegudes de tot arreu, brillen a terra, arrenglerades, marcant i assenyalant, màgicament, un camí per als dos nous companys en l'aventura de sortir de les tenebres. Enlluernats i agafats de la mà comencen a caminar junts, i així ho faran fins al final de llargues vides sempre acompanyats per les seves amigues les cuques de llum!

I tot això és tan veritat com que el conte s'ha acabat!