La Llorda

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio

De tan caragolada que estava no va veure venir aquella gentada silent que caminava tocant-se. Els cops van arribar d’imprevist. El primer li va colpejar l’espatlla i el segon va anar directament a la malforjada esquena, però va aturar-se abans de picar. Com va poder va treure les mans de la falda; mirava de protegir-se de les patacades que arribaven de tot arreu. L’esquena no! L’esquena, no! Pensava. Els va aturar un cop sec i contundent —semblant al cruixit que se sent quan s’esberla un coco— i aquell rajolí de sang que li baixava lentament de la templa dreta. De cop va emergir una olor agra.

—Hem matat la Llorda —va dir algú. I tota la turba es va fer enrere.

Feia temps que asseguraven que es menjava els gats, perquè abans n’hi havia unes bones collades i ara feia temps que no en corria ni un.

—La Llorda es menja els gats, la Llorda es menja els gats... —cridaven la canalla quan passava la dona.

Ningú recordava que la vella es deia Margarita, l’havien batejada amb el renom de Llorda perquè era llardosa i vestia amb parracs, sempre anava malforjada i tenia un gep que la feia caminar amb el cap a tocar del melic.

Després van fer córrer que feia desaparèixer els nens, perquè abans el parc n’era ple i corrien amb bicicleta i reien i xisclaven, i ara feia temps que no se’n sentia ni un.

—La Llorda es menja els nens, la Llorda es menja els nens... —xiuxiuejaven les dones al forn i els homes mentre feien la partida al bar.

Tothom hi deia la seva: Ai, si jo parlés... Fixeu-vos si n’hi passa d’hores guaitant-los. Els ulls li espurnegen en veure’ls jugar, però si criden i si xisclen ja es neguiteja i com si fos una bèstia, s’ajoca al pedrís de casa seva i comença a gronxar-se amb les mans al cap i el cap a la falda... I de dins les entranyes li surten aquells crits de fera. I no em feu parlar... ja em direu on són totes aquestes criatures desaparegudes. Això és més bàrbar que menjar-se un gat.

—Hem d’aturar-ho... —Va dir algú. I la gernació el va seguir com ho fa la tropa.



Pseudònim: Urgell

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: