LA INVISIBILITAT

Les paraules per a aquest relat m’ha fet recordar l’obra: El Diablo Cojuelo. Va ser escrita l’any 1641 per Luís Vélez de Guevara i ha estat força modificada per diferents autors. Aleshores, entre la idea de l’obra, les meves modificacions, moltes, i la pàgina de successos dels diaris, intentaré escriure aquest relat.

En dic Dídac i estic fent un màster de Química. Per sort per a nosaltres, el nostre benvolgut mentor i catedràtic, al laboratori ens deixa experimentar tots els nostres nous projectes. Algun dels meus companys, aprofita la seva benevolència per fer píndoles, que no hauria de fer, però de les quals en treu força benefici econòmic.

Jo soc una persona seriosa i, no voldria mai que per aquesta qüestió em cridessin l’atenció. El meu estudi és: com aconseguir la invisibilitat. Crec que vaig per bon camí i aquest matí de divendres, he trobat la fórmula exacta. Telefono l’Helena, la meva esposa, i li dic que arribaré tard, per què he de fer un nou assaig. Sé, que està una mica farta de les meves absències i, sempre em diu: que potser seria millor que muntéssim la casa dins del laboratori, almenys em veuria més.

Eureka!!! Ho he aconseguit. Soc invisible!!! Faig els darrers retocs a la fórmula, trio la roba que portaré a la prova i també, la submergeixo en el preparat. Tot a punt! Aleshores, m’adono que a més, tinc dots d’ubiqüitat i puc anar ràpidament, d’un lloc a un altre.

On vaig a fer la primera provatura? Doncs, a les Rambles. Les vuit del vespre. Una multitud de gent amunt i avall. Hi ha dones, que surten de la Boqueria, carregades de cistells i, encara alguna porta un mocador de fer farcells. Els pobres pidolant a la porta de l’església del carrer del Carme. Ningú em veu i puc passar ràpidament d’un costat a l’altre. Si m’ensopego amb algú, miren i, no ho entenen, al no veure’m. A un buidabutxaques alienes li faig la traveta en el moment que posa la mà a la butxaca de la seva víctima. Quin aldarull!! De seguida, els guàrdies urbans el detenen, tornen la cartera i se l’emporten cap a comissaria. Un dels guàrdies renega i diu a la seva parella:
 Ara a omplir força paperassa. Demà, el jutge, el deixarà anar per quarantena vegada. Una merda i grossa!!!
El detingut pregunta, fent-se l’innocent:
 El sopar, ja el teniu preparat? No hi haurà “overbooking” a les cel•les? L’altre cop, ni manta em vau donar.
El guàrdia vell emprenyat no es pot contenir i li dona una clatellada.
 Ai!!Ai!!! Violència policial. Li diré a l’Amadeu!!!- Crida el detingut.
El policia jove pregunta:
 Qui és l’Amadeu
 El jutge de guàrdia, qui vols que sigui. Demà aquest malparit, amb la cantarella que ha d’alimentar la família, de bon matí, això sí, després d’esmorzar, serà fora.

Continuo la meva ronda, L’hora dels treballadors i treballadores sexuals. Més llums blaues i vermells, més policies, més corregudes, més despropòsits. També, el qui t’ofereix paperines en les cantonades. Les portes sinistres de desitjos amagats. El bar de fosques i ràpides trobades, els dels contactes. El nois i noies del “botellón”. Els del que són, el que diuen no son i, de vegades guarden allò que era. Mare meva! Quin merder!!

Cansat i renegant de tot el que he vist, prenc la determinació de deixar-ho per a un altre dia. Aprofitant-me del meu poder d’ubiqüitat, ràpidament me’n vaig a veure la meva esposa, la dolça Helena. El conserge fa cara esparverada al veure pujar, l’ascensor sense ningú a dintre.

Entro a casa. No hi és la meva estimada. Jo que creia que estaria veien la televisiò, esperant-me. A l’apartament del costat, cada cop les parets són més primes en aquest pisos moderns, escolto ratlles i sospirs. Penso:
 Vaja el meu veí ha trobat pla. Que li aprofiti, fa cara d’avorrit. Una mica sopes!! Vaig a buscar l’Helena a casa de la Sara, la seva amiga, al pis de sota. Ostres!! No hi ha ningú. Pujo altre cop a casa. Escolto un lleu gemec. Dimonis!!! Aquest petit crit de joia, és de la meva dona.

La imaginació en fa tombarelles dins de la meva closca. Ho veig clarament, el xicot no és lleig. Una trucada al timbre. Un, que demana una mica de sucre. L’altra, que està avorrida, tota sola, sense ningú que l’escolti. Amb ganes de xerrar, un xic. L’home viu absorbit pel treball. Però, jo estimo a la meva Helena! Què he de fer? Marxo corrents al laboratori per prendre l’antídot. Torno corrent a casa. Es sorprendrà al veure’m. Però no l’acusaré de res. Tal vegada, la culpa ha estat meva. Desitjo de tot cor, que hi hagi remei.

En aquestes entra l’Helena tota alegre i enriolada. Potser un xic vermella de cara. Em mira i, llançant-se al meus braços, em diu:
 Quina alegria, per una vegada has arribat d’hora. Mira, estava jugant al Monopoly, amb el Ricard, el nou veí. Hem passat una bona estona. És que tu vens tan tard! Que m’avorreixo, tota sola. Almenys, parlo amb algú, una estona.

Com he pogut Ser tan mal pensat. La meva Helena mai em trairia. L’abraço fortament i li dic, cridant més del compte, perquè m’escolti el malparit veí:
 Per tu Helena no sé què faria, potser perdria el cap i, mataria a qui em volgués prendre’t .

Dos dies després, el meu veí va buscar-se una altra casa. La invisibilitat la deixaré tancada en un calaix per a un altre dia.

Miquel Pujol Mur