EL NINOT DE PASQUA

Per fi aquesta nit puc anar a dormir tranquil i, sense cap pensament que em faci neguit. Vertaderament, és que qualsevol cosa em crispa els nervis i em posa malalt. La feina, l’anar al cinema, l’anar de viatge, l’anar a comprar al supermercat, totes aquestes coses, que són normals per a la gent i, que vull, o millor dit, he de fer, em posen els nervis com si fossin de cristall. Sí, com si fos un vidre a punt de trencar-se i, caure a terra desfet en mil trossets. Ara, us preguntareu, a que bé tota aquesta explicació: Us ho he de dir, és que no em queda cap més remei. Aquesta setmana he hagut d’anar a comprar la mona de Pasqua per a la meva neboda i, fillola.

No sabeu quin mal de cap i, quins calfreds, m’han agafat. Entrar a la pastisseria i dir-li a la noia, quasi sempre són noies, que vull una mona em fa fins i tot, tartamudejar. Veure, el seu somriure amable, comercial al cent per cent i, un xic, o molt interessat, m’altera del tot. Aleshores, amb molta paciència, la dependenta m’ha ensenyat tot un munt de pastissos ensucrats i, adornats amb figuretes de xocolata.

És que no puc fer-hi res, a pesar de l’amabilitat de la noia que m’atén, tot això, em fa basarda. La culpa, també ho he de dir, que és de la Núria, la meva neboda, fa quinze dies que em pregunta sobre la mona i, em dona instruccions, de com ha de ser i, quina figura a d’haver, a dalt de tot del pastís.

Us imagineu amb la meva timidesa, parlar amb la dependenta i, començar a detallar tot el reguitzell d’exigències, que m’ha demanat ha de complir, la mona de la Núria. Són indescriptibles, em torno paranoic, només de pensar-ho. Per una persona apocada com jo, això és pitjor que pujar a peu coix, a dalt del cim del Pedraforca.

Però, quan s’ha de complir, s’ha de complir. Aquesta tarda, he comprat la maleïda mona. Ha estat tota una prova del meu coratge i, una més gran, de la paciència i la bona comprensió, per part de la dependenta. La mida mitjana, els plomalls blaus. Els voltants del pastís d’ametlla trinxada fina. Tres ous de xocolata petits, al voltant de la figura central i, disposats en triangle. Ha de ser un ninot de xocolata, però no petit, sinó més aviat gran.

Per fi, carregat amb una caixa de cartró, que no dissimulava gens el que és, he marxat a casa. Trobar-me, amb el somriure d’algun veí, em coïa per dins i, més quan em deia:
 Què? Demà mona! Eh!
Un altre:
 Bon profit! Si necessites ajuda, avisa’m!
O un tercer:
 Vigila, que els dolços engreixen!

Desprès de sopar, me n’he anat a dormir Però, no sé per què, sempre ha d’haver-hi peròs en aquesta vida, que no ens deixen viure en pau. A les tres de la matinada, un soroll ha trencat el meu somni reparador. M’he regirat al llit, intentant retornar al braços de Morfeu, mes una altra vegada el soroll a cartrons romputs, ha fet miques el meu dormir. Tentinejant, he sortit al menjador. Sorprès per la destrossa i la tangible figura que he vist, he exclamat esparverat:

 Ostres! Que ha passat, aquí! Qui és aquest?

Davant meu, hi ha el ninot de xocolata però, de mida humana. Quasi tan alt com jo. La resta del pastís, aixafat al terra. Els tres ous rodolant d’un cantó a l’altre, del menjador. La caixa, esmicolada en mil bocins. Me’l miro, una i una altra vegada. Sembla ben bé, humà. Observo que una de les orelles li penja un xic, li tibo, res una mica i, em queda als dits. No sé què fer, amb el tros de xocolata. Finalment, me’l fico a la boca i me’l menjo.

És bo! Té, bon gust! Un xic amargant, com a mi m’agrada. Me’n menjaria més però em continc. Llavors, li dono la volta i em poso davant. Horror dels horrors! La seva mirada, se’m mostra plena de rancor, com si fos una ànima de l’infern presa dintre un cos de xocolata. Els seus ulls grocs i fluorescents com d’una serp, em miren amb una ràbia assassina, plena de fred odi. La sava boca fa una ganyota sàdica com si digués: ja ets meu desgraciat comprador de mones. Els plomalls blaus convertits en un gros ganivet fan un moviment amenaçador. Sento la seva respiració entretallada i feixuga com de la persona que es prepara per l’assalt definitiu.

Aleshores ple de temença, però encoratjat per la por, he agafat el garrot que tinc rere la porta, per si vol entrar, algun dia, qualsevol malfactor. D’un cop sec i, precís, he fet mil pedaçets aquell monstre. Ja perdut del tot l’oremus, embogit completament, amb el cor encongit i, sense cap força física, sinó més que res ha estat la causa, el frenesí anguniós de la ment i els nervis, el que m’ha empentat a fer-ho. Una i, altra vegada, el venjatiu i moralitzador garrot, s’ha abatut damunt del ninot de xocolata fins, a no deixar res de sencer. Aleshores, un esgarip llarg i ronc, com el d’un lleó en zel, ha sortit de la meva gola

Després quan la dèria mental s’ha aplacat un xic i, el cansament nerviós ha pogut més que jo, quan la calma dels sentits m’ha deixat mig mort, llavors he tornat, arrossegant el peus, al meu llit. He mig dormit, entremig de somnis esgarrifosos, on em perseguien petits ninots de xocolata, com si em volguessin apallissar, per haver matat al seu cap i, progenitor. He sentit, mils cops al meu cap i, al meu cos, deixant-me finalment baldat. He donat, més de mil voltes d’angúnia en el llit. He rebregat amb la meva desesperada lluita els suats llençols. He mossegat el coixí de ràbia i de por. He ofegat molts crits de dolor, amb un mocador, posat dins la boca. Finalment esgotat, lassat i sense sentir res, amb el cap perdut en la inòpia, tremolós m’he aixecat. Tement el pitjor, poc a poc, he caminat fins el menjador.

Una caixa de cartró lluenta i gran, resplendeix damunt la taula. Tot és net i polit, com sempre. Només, hi ha una cosa estranya, el garrot ha canviat de lloc. Inexplicablement, és caigut al terra.

Miquel Pujol Mur