Estimada Helena,

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Fa dies que no sé res de tu. Enyoro la teva presència. La meva imaginació vola per mil retorçats laberints, necessitada de saber-ne la causa de la teva absència. Una ja la sé, l’altra no la comprenc. Érem com alegres i juganers cabirols mentre anaven cercant el camí del nostre amor. Per què ara aquest silenci? Què he fet jo, per merèixer aquest càstig, que em té perduda l’ànima en la tristesa.

Recordo amb nostàlgia, aquella tarda gloriosa en que vam anar a acampar, al pla dels Rossinyols. No era gaire lluny del poble. En la serenor d’aquella vesprada les campanes sonaven com melodia celestial a les meves orelles. Tu en responies que també, que eren clares, pausades i vibrants. Tal vegada com jo, vibrant, com sentia en aquells moments.

Vam plantar la tenda, a prop del immens arbre que ombrejava el lloc de la font. Mentre la plantava, tu omplies les cantimplores d’aigua fresca. El so, de les teves rialles entremaliades, sonava com el cant d’una cadernera, que joiosa cantés al sol del dia. El cristal•lí soroll de l’aigua, a caure damunt la pedra, només es veia trencat pels cant del ocells, que recuperaven el camí celestial vers els seus nius.

Poc desprès el cant repetitiu i trist del mussol, a dintre del bosc, omplia la terra. Aleshores, com saben que havia arribat, l’hora de la veritat per jugar a dona i a home, van refugiar-nos en el nostre niu.

Ho recordo perfectament, com si ho pogués reviure, instant per instant. Res va amagar la nostra passió. Ni cap silenci, va apaivagar el crit dels nostres sentits. Encara escolto els teus sospirs impacients. El soroll del nostres llavis portats pel desig. Aquell moviments instintius del joc de l’amor. Sí, aquell, que no ensenya ningú, però, tothom el sap ballar, per instint ancestral. Tots els nostres sentits van trencar les barreres humanes i, el nostre estimar va ser intens, feixuc i complert. Vam arribar al paroxisme total. Vam caure en el repòs, dels enamorats rendits.

El toc d’una campana llunyana, de bon matí em va despertar. Esperava ansiosament tenir-te al meu costat. Quina seria la meva sorpresa al trobar-me sol. Només, el cant dels ocells omplia la meva soledat. Em vaig vestir defraudat per la manca de tu, Helena. Vaig recollir tot el nostre recinte amorós. Aleshores, la vaig veure, recolzada al costat de la cantimplora. Un sobre sense nom i una petita fulla de llibreta que deia:

A les deu, el tren arribarà a l’estació. He de dutxar-me i vestir-me, com cal. El meu home em desitja. Una vesprada meravellosa, per recordar-la.
Gràcies, Daniel.

On és tresor, que sense tu no puc viure. Aquesta missiva l’envio per correu només amb el teu nom: Helena. A veure, si el carter sap trobar-te, més que jo. Vull retrobar-te.
Daniel

Miquel Pujol Mur

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer