UN VELL CASALOT ABANDONAT

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Fa poc temps que treballo de policia en un petit i apartat poble de muntanya. Més aviat hauria de dir de vigilant, però qui paga, mana. Si volen que les parets dels edificis es mantinguin dretes, algú les haurà de vigilar abans que no caiguin i fereixin algun vianant. És igual que la persona s’anomeni vigilant o policia.

Aquest no és el meu lloc de naixement però, com que actualment el trobar treball és força difícil, quan em va sortir aquesta oportunitat, em vaig decidir d’aprofitar-la. Qui m’ho anava a dir que a la trentena llarga d’anys hauria de canviar el meu hàbitat habitual. Vaig llogar una habitació, força gran, en una casa del mateix poble. Com que la mestressa era una vídua força amable, i gran, (no penseu que ara us expliqui una història de sexe i “rock-and-roll”) van pactar un preu, a mitja dispesa, molt adient per als dos.

Amb tots els meus estris, pocs i pobres - les meves millors coses les havia empenyorat o venut per subsistir- vaig abandonar la meva ciutat natal, no sense recança. Aleshores vaig anar a viure a un lloc del que no en coneixia res. (Ja ho sé! Ara direu, posant els ulls al cel: mira, una història de pixapins).

La feina no aclapara gaire, el poble havia tingut la seva època d’esplendor però queda molt llunyana. Restem com a record, les grans cases (quasi mansions) de quan el senyors, amb la família, criats i criades i totes les andròmines adequades per mostrar la seva riquesa, pujaven a estiuejar. Però aquell temps daurats fa desenes d’anys que han passat. Ara, com les restes de l’esplendor són esquelets guardats en un armari. Les cases mostren la seva antiguitat i les seves bigues als ulls dels curiosos. Abandonades, sense ningú que se´n preocupi gens, van mostrant les seves interioritats i enrunant-se paulatinament.

El poble ha seguit el mateix camí. La gent jove va marxar a la capital, on tenia més possibilitats de treballar. De vegades me’n foto de mi mateix. La gent del poble, fuig a la ciutat per llaurar-se un esdevenidor millor. Jo, en marxo per trobar feina. Què hi fàrem? La vida té aquestes i moltes altres, incongruències.

Un dia mentre passejava entremig dels carrers abandonats vaig observar la casa. Va ser com si un rampell inexplicable, una foguerada visual, ens atragués l’un a l’altre. Vaig voler saber la seva història. Segons els companys en aquella casa hi passaven coses molt estranyes. Mes, com que no era dins la meva zona de vigilància, no hi vaig acabar de prestar gaire atenció a les notícies.

Però hi havia algun estrany motiu que mai no m’he pogut explicar. Sempre que anava a passejar, ja lliure de servei, els meus passos indefectiblement em conduïen al mateix lloc. Davant de la casa. Sempre al ser-hi em maleïa a mi mateix; no entenia el meu encaparrament per una casa, que cada cop mostrava més les seves vergonyes.

Un d’aquests vespres era a la porta del jardí del que havia estat una noble mansió quan vaig veure una llum que es movia en el seu interior. Semblava, ben bé, com si una persona busqués per les diferents cambres en recerca d’algun tresor. Vaig cridar un i un altre cop sense obtenir resposta i finalment vaig pensar, que era un reflex de la lluna plena en els vidres de les finestres, que havia enganyat el meus sentits.

Però ja us ho he dit abans que hi estava obsessionat. Vaig tornar, no un cop sinó en diverses ocasions. Finalment una de les vesprades amb una llanterna i un gruixut bastó em vaig decidir a entrar.

La porta de la entrada principal va cedir a la meva empenta però, cosa que em va sobtar, no amb el grinyol habitual de una porta tancada, d’anys i panys, sinó amb la suavitat i dolcesa de qui dona la benvinguda a un amic.

Vaig avançar per el saló de l’entrada, un ample rebedor. Els llums del sostre eren embolcallats amb fundes de tela, però un lleuger moviment feia tentinejar les llàgrimes de vidre. Tot els mobles eren tapats amb llençols que, ara ja vells, els cobrien molt malament. Alguna catifa, mostrava a més dels anys, els rosecs de les rates. Tot això era rodejat per un depriment silenci que em penetrava fent-me tremolar un xic.

La nit, el silenci, les fantasmagòriques teles i els soroll dels llums m’amortallava com si fos un fred sudari. Llavors, vaig escoltar el soroll d’unes passes en el pis superior. Eren suaus, però fermes, no volien dissimular la seva presència. De sobte, un marrameu d’un gat, un xiuxiueig i després de nou el silenci, com una llosa impenetrable, va cobrir altra vegada, les estances.

Encuriosit vaig il•luminar la gran escalinata que pujava al pis superior. Poc a poc, ben arrambat a la paret, l’escala trontollava amb el meu pes, vaig anar pujant els esglaons. En ser a dalt vaig girar la llum en totes direccions. La claror de la lluna traspassant els finestrals, mal tancats, omplia d’ombres fugisseres les estances. La meva confusió era tal que si hagués sortit una minyona, amb una còfia al cap, per alguna porta m’hauria mort de l’esglai. Encoratjant-me, no hi ha res escrit dels covards, vaig entrar per una porta que donava a una gran alcova. Un llit de barrots forjats cobria una de les parets, Estava desfet com si algú hagués tingut un malson. El llençols penjaven i el coixí era mig caigut a terra.

Vaig avançar lentament i el miol del gat va tornar a repetir-se. Guiat pel so hi vaig dirigir la llum de la llanterna: un gat negre, gros i lluent, d’ulls grocs oberts com si veiessin el més enllà, va mirar-me encuriosit. Sento una amistosa inclinació pels gats, i aquest semblava tranquil i pacífic, per tant vaig allargar la mà per acaronar-lo. El maleït felí, esquerp com un dimoni, va fer un bot i amb les ungles em va esgarrapar la mà. La sang va rajar de la ferida. Ràpidament va fugir i va desaparèixer per la propera porta. La seva darrera mirada, amb odi per haver trencat la seva solitud, em va causar fredor.

Vaig passar l’entreoberta porta i la vaig veure asseguda al terra. Estava com adormida. Quieta, immòbil, per un moment vaig pensar si era un cadàver oblidat a la casa quan vam marxar els seus hostes. Després, s’ha de veure la rapidesa del pensament fent conjectures, vaig pensar que potser era una okupa, que aprofitava l’abandonament de la casa per viure-hi. Tal vegada una presonera d’algun malfactor, una exiliada, una drogoaddicta. La d’idees que en un moment van recórrer el meu cervell!

Vaig avançar cap a ella, em pensava que era dormida o morta. En moltes ocasions la ment opta per la pitjor de les conclusions. Però l’esguard dels seus ulls clars em va convèncer de que era viva. Va mirar-me a la cara, sense por, com si m’esperés de sempre. Va observar la sang que davallava de la ferida del gat i va somriure. Va allargar-me un mocador de fina seda. Una rialla franca, alegre i un nou somrís va il•luminar la seva fisonomia. Vaig riure jo també, contagiat i em vaig apropar per agafar el mocador. Essent proper, vaig allargar la mà per acaronar el seu cabell. Era bellíssima, com jo n’havia vist cap. Ara sabia el que m’havia atret sempre a la casa. La premonició de trobar l’amor que mai havia trobat a la ciutat.

Quan va notar la meva mà va tremolar i el seu somriure va desaparèixer de la seva cara. Un crec esfereïdor va omplir l’estança. Vaig quedar amb la mà a l’aire, mentre el forat del terra l’engolia sense que fes cap crit. Aleshores va ser com si complerta la seva missió d’estoig per protegir una joia, la casa s’abandonés al seu destí. Com un castell de cartes va replegar-se sobre ella mateixa. En pocs instants les parets van caure desplomades i vençudes. Vaig seguir la seva davallada i sort que l’endemà els companys veient la meva falta van anar a inspeccionar les runes. Van trobar-me sota el batent d’una porta que em va protegir. Segons van dir-me al meu costat hi havia el cos polsós i ressec d’un gat, mort de feia molts anys.

Desorientat i perdut vaig passar a un hospital on em vaig anar recuperant poc a poc de les ferides i el traumatisme sofert. Les físiques van curar-se, però les morals van costar molt més.

De tant en tant oloro el suau perfum del mocador, que em va quedar com a testimoni de la seva presència. Algú em diu que només és un tros de tela dels llums del sostre, però jo crec notar en ell, l’essència vital, tanmateix l’alè, de la bella desconeguda.

Miquel Pujol Mur

Comentaris