L’ANUNCI DE PERFUMERIA

Com sempre ens diu la professora, l’escriptor abans d’escriure un relat cal, primer de tot, documentar-se. Aleshores observo la fotografia amb força interès, però no sé esbrinar clarament la seva aparença. Sincerament, crec que és una dona. Aleshores m’adono que al peu de fotografia hi ha l’adreça d’una marca de cosmètica i perfumeria de París. Oh, la, la, la! Com diuen els nostres veïns francesos. Ràpidament poso el nom en la pàgina del navegador i em surt tota una publicitat de la marca. Ja està! Perfumeria, dona. No hi ha més a dir. Però un dimoniet, anomenat curiositat em fa posar la fletxa damunt un altra apartat i aleshores: Oh! Sorpresa! Em surt un baronívol home d’uns trenta cinc anys.

Desesperat, l’angúnia del no saber m’omple el cervell, surto al carrer i enfilo per les Rambles en direcció a Colon. Com la meva confusió va en augment entre tanta gent, busco un refugi per guarir-me de les persones que m’empenyen d’un cantó a l’altre. Vull entrar en una església, cercant el silenci, però embogit per l’aldarull m’equivoco de porta. Entro en una cocteleria, i que puc fer en un bar d’aquesta mena, res més que beure. Potser que una mica d’alcohol aclareixi el meu pensament. Però, com amb la primera copa continuo tan confós com al principi, em demano una altra. Què són dos sense tres, una més no fa cap mal.

Em portava unes quantes de més, quan ho vaig veure tot ben clar. Sí, era ella, asseguda i sola en una tauleta en un apartat clarobscur del fons de l’establiment. Obsessionat pel misteri i una mica obcecat per la beguda, mig entrebancant-me en les taules i cadires m’hi vaig acostar. Quina mania té la gent a deixar les cadires enmig del pas. Una vegada davant de la seva taula vaig tornar a mirar-me-la.

Us ho juro! Era, ella mateixa, el seu mateix somriure ampli, de dents blanques que relluïen, encara més entremig dels seus llavis pintats d’un vermell fosc, quasi negre. No la mirava, sinó més aviat l’absorbia cercant el mínim detall de la seva cara. Els ulls foscos, no puc precisar el color, emmarcats de rímel que allargava les seves pestanyes. Tanmateix feia que al tancar-los i obrir-los semblessin les ales d’un ocell de vol lent. Tot això enfosquit pel color negre d’un maquillatge fosc, que com una màscara enfortia el seu misteri.

Recolzava, pensativa, el seu cap en el palmell de la mà. Va aixecar la vista, i em va mirar com si fins llavors no s’hagués donat compte de la meva presència. Malgrat, tot el soroll de cadires arrossegades pel terra que havia mogut fins arribar davant seu. Només va fer un gest com convidant-me a seure. Havia a la taula una ampolla d’un líquid transparent com l’aigua. A cop d’ull vaig llegir “absenta”, i em vaig dir: això és fort.

Va agafar l’ampolla i va posar-se tres dits de licor en el seu got. Com el meu era buit, vaig acceptar la seva invitació. Era fred, quasi gelat, i ara tal la meva excitació per haver-la trobat que no vaig notar cap gust.

Però aquell trago sumat als altres va fer que les meves idees s’afluixessin dels seus lligams i com un torrent en primavera davallessin sense poder aturar-se. Vaig enraonar i enraonar, com no havia fet mai amb ningú. Ella només escoltava i somreia amb el mateix somriure de sempre. Movia les pestanyes, enarcava els ulls i em posava una mica més d’absenta. Jo parlava i parlava explicant-li per què havia davallat fins el bar, i fins ella.

També li vaig comentar la fotografia, que m’havia obsessionat fins obligar-me a sortir de casa a buscar-la. De com l’estimava, només al veure-la en una fotocopia d’un full d’impressora. Desvariava perdut en la idea de que el meu amor no fos correspost. Ella callava, em mirava i somreia amb aquell somrís sibil•lí que no em deia res.

De sobte va posar la seva mà damunt la meva. La seva calidesa em va sobresaltar. Va ser com un foc interior que n’encengués un altre. Sí, com la brasa d’una foguera reservada per encendre un de nou. Només una paraula va sorgir dels seus llavis, com portada pel vent de la passió: Vols?

Va aixecar-se. Si la seva cara va encisar-me el seu cos va encendre la forta flama del desig dins el meu. Movent-se com només és mouen les deesses de l’amor va donar-me la mà. Vaig pagar al taulell del bar, molts diners, molts diners. Però, quina importància tenen quan has trobat el camí del cim inaccessible a la majoria dels mortals.

Vam sortir del bar i va entrar en una porta del costat. Va enfilar escales amunt amb tanta seguretat que de cop vaig tenir dubtes. Estava encès, estava enamorat, estava ... Però alguna cosa en el meu interior em deia que no anava ben encaminat. Maleïdes dubtes, que com bromes en cel d’estiu ennuvolen el desig.

Admirant-la dubitatiu vaig ensopegar en un esglaó. No vaig saber agafar-me a la barana i com un sac vaig rodolar escales avall. Commocionat vaig quedar estès a la vorera. Tot em feia mal, pels cops rebuts. Dins l’estómac va revoltar-se tot el licor begut i, amb prou feina vaig arribar a la cantonada. Vaig perbocar. Com una font sortia per la meva boca tot l’alcohol begut. La gent que abans em volia ajudar en veure’m caigut, ara passava pel meu costat i mirant-me amb menyspreu deia: borratxo. Jo entossudit els contestava, entre singlot i singlot: Sí, borratxo d’amor

Vaig parar un taxi i donant una bona propina l’home va acceptar portar-me a casa.

L’endemà vaig tornar al bar, vaig esperar hores i hores. Vaig preguntar a tots els que entraven. Vaig pujar les escales moltes vegades implorant ser escoltat. Vaig anar a comissaria a veure si la coneixien. El guàrdia va donar-me uns copets a l’esquena i va dir-me: Amic, no begui tant. Era home o dona?

No he sabut contestar. He callat, i he marxat cap a casa a plorar.

Miquel Pujol Mur