LA MEVA ESTIMADA MASCOTA

No sé què fer? És que l’Alig! Em comporta molts problemes. Perdoneu, no m’he presentat. Els pares sempre m’ho repeteixen. Nena, has de ser molt educada i, quan parlis amb estranys, sempre, sempre, primer, t’has de presentar. Doncs ho vaig a fer. Em dic Elisenda, tinc setze anys, tinc una mascota des dels quatre anys i, soc una noia molt maca i simpàtica. Eixerida i força exuberant per ña meva edat, però la meva mascota m’impedeix certes coses.

Diàriament, nedem juntes a la piscina. L’acaricio i li dono algun que altre petó. Alguna vegada baixem al riu i, nedem lliures en les aigües fredes. A ella no li agrada gens, em diu sempre que les aigües, són massa fredes, pel seu gust.

Però ara sí que bé el gros problema. Ja he dit que soc exuberant i ben formada, semblo, ben bé, una nimfa de les aigües. Quan baixem al riu, sempre al capvespre, nedo despullada. Juguem rebolcant-nos en el corrent, en completa llibertat. Fa tants anys que ho fem, que per a nosaltres no presenta cap problema. Són ja tretze anys que ens acompanyem mútuament. Però, ara estic desesperada; si la cosa continua així em quedaré conca. Ell s’ha tornat, jo diria que gelós.

Quan veu un noi, xicot o home, que em mira més del compte, quan nedem lliures al riu, s’hi acosta silenciosament i l’arrossega dins l’aigua. Ja se n’ha cruspit tres.

Ai! Mascota meva! Sí això continua així, em veure obligada a triar entre casar-me, o tu, estimat cocodril.

Miquel Pujol Mur