EL TORTELL DE NADAL

Apreciades amigues,

Us escric aquesta carta, tota emprenyada; perquè a qui se li pot ocórrer aquesta malifeta en unes festes tan assenyalades. Doncs, a la meva mare! És que té unes idees, té un “valor” ... Volia posar una cosa més gruixuda, però prefereixo ser educada i, no dir paraules tavernàries. I jo, la víctima!

Mira nena.- m’ha dit. Però al veure el gest molest de la meva cara, ha rectificat el mot i, m’ha dit- Perdona noia! És que no em sé avenir a que aviat compliràs setze anys. Ai, Déu! Com ha crescut la meva filla. Ja és quasi una dona.

Ara, s’ha passat! Però he preferit no dir res. Per tant, he callat. Sabia que continuaria, pel mateix camí. Quan se li fot una cosa al cap, res: com els toros, o les vaques és igual, endavant, cop de banya a dreta i esquerra. Peti qui peti!

Ha continuat amb la seva recurrent idea. Mira aquesta tarda surto amb les amigues, berenarem i després ens n’anirem a sopar, i després, potser al teatre o a fer tabola on sigui. Que a les pobres mares, esbargir-se una mica, també ens convé. Tornaré tard. El teu pare, ja ho has vist aquest matí, tot encorbatat al dinar d’empresa, que acabarà, a tres quarts de quinze.

Tu, has d’estudiar, que les notes han anat justetes aquest trimestre i, he pensat que t’aniria bé, per escampar un xic la boira, entre llibre i llibre, a més, no ho he pogut fer jo aquest matí; ja saps la perruqueria, l’esteticista ... Una, no pot sortir feta un mico. Bé, que no he pogut fer el tortell. Veritat reineta. Oi que el faràs tu, per ajudar a la teva pobre mareta.

L’ànima m’ha caigut als peus. Tot ha rodolat dins el meu cap. Sí, ahir no va fer res, xerrant amb la veïna, (que també hi va, al sopar) de com vestir-se i, què posar-se, per fer goig.

Però, mama ... - He començat a enraonar, mes amb un gest, m’ha tallat i ha continuat amb la seva idea. Cop de banya a la dreta, cop de banya a l’esquerra. Filla, que ja tens quinze anys, quasi setze, has vist a la iaia i m’has vist a mi, fer-lo, tal vegada és hora que comencis tu. Apa, ja t’espavilaràs, a la cuina hi ha de tot. Un ràpid petonet, una carícia a la galta tota mimosa. Un sonor adeu i, ha sortit tancant la porta

Us ho podeu ben creure, per un cantó, soc una nena, un altre dia, una noia i ara, em tracta de dona. Ai, la mare que la va parir! Ja no m’estic d’emprar paraules fortes, en diria tot un reguitzell. En aquestes, quan he començat a batre els ous, estovar la mantega i barrejar-ho tot, allò que en diuen “estar amb les mans a la massa, han trucat al timbre. Penso: S’ha penedit i ve a ajudar-me.

Ostres, no! L’Adrià. El fill de la veïna. Ja el coneixeu, va una parell de classes, més avançat. Sí, totes ho dieu: Està “cool” M’ajuda amb els deures i, per què negar-ho, ens agradem, però no hem passat a més, unes quantes manetes i, prou.

Va i, em diu: Com que la meva mare ha marxat amb la teva, m’avorria i, he pensat que a tu, et devia passar el mateix. He vingut a veure’t i xerrar una mica.

Passa, passa.- he dit tota cofoia- estic fent el tortell.

Ai! Quina noia més treballadora. Com el fas? Ha respost, tot murri. I l’he portat a la cuina. Que bé que ho fas, això d’amassar-ho tot plegat. He notat el seu alè al clatell i, les seves mans a la cintura. Aleshores, m’he adonat que vaig vestida molt lleugera, d’estar per casa. La brusa és escotada i prima, un xic transparent i els pantalonets, són mínims. M’he girat per dir-li que m’anava a canviar. Al girar-me, els meus llavis, casualment, han ensopegat amb els seus. Com m’ha agradat!! Hi he tornat i, tot seguit amb un munt de carantoines, ens hem petonejat encara més.

Què podia passar? Un noi com un tren i una nena-noia-dona de quasi setze anys: més petons, més abraçades, més moixanes, més, més, més i molt més. La brusa em neguitejava, els mini pantalons, també i, la seva roba també. Al saló, el sofà ha estat el confident de les nostres carícies. Però, la dona de quasi setze anys, va fer servir el cap i, quan s’apropava el tren, al seu destí final he dit: No!!No!!

Aleshores he sentit com un soroll a la porta, potser la mare.- He exclamat esparverada.- I la màquina, decebuda ha parat.

M’he desempallegar de l’Adrià, en un tres i no res. Una, ha de ser conscient que l’amor, de vegades porta males conseqüències. Recolzada a la porta del pis he respirat alleujada. Aquella cançoneta un xic babau, i antiga, que deia: No tinc edat per amar-te, ressonava inconscientment dintre el meu cap.

Cansada, estimar també esgota, i una mica neguitosa, me n’he anat al llit i m’he adormit profundament.

La mare ha arribat del seu sarau a les sis del matí i, el pare, mitja hora més tard. Tots dos una mica, per no dir bastant beguts. Han caigut al llit com unes soques i, encara no s’han llevat. He sentit a la mare, anar a buscar aigua a la cuina. Ha fet una exclamació, que més val no repetir, al veure tot escampat de qualsevol manera. La farina per terra, els ous batuts regalimant del marbre, la mantega com oli, el terra enganxós. Quan la vegi, ja li diré. Mama, marona, - en to ben dolç- a la pastisseria, també en fan.

La vostra amiga que us estima, (no em tingueu en compte el que ha passat amb l’Adrià. Està de puta mare) Petonets.

MARTA

Miquel Pujol Mur