DIARI DE LA LAURA

La Laura Guils és una dona, d’aproximadament una quarantena d’anys, vestida amb una especial elegància. Mentre espera la sortida del tren, que l’ha de portar a París, decideix anar a seure al saló-bar de l’estació. Observa les parets de la sala, que estan força ben condicionades. També hi ha força quadres i pòsters de trens, que decoren les parets. Un jove, de poc més de vint anys, la mira descaradament des de l’altre costat, mentre beu, repenjat a la barra del petit bar.

La Laura, a més, és una dona eixerida que en el seu posat demostra haver recorregut molt món i, també ser força intel•ligent. Va certament bastant maquillada, però amb un encant atrevit i, no demostra cap tipus de capteniment. En els seus moviments mostra una desimboltura de qui ha viscut moltes aventures, de tot tipus, durant la seva vida. Retorna la mirada al jove i, li somriu amb una semi rialla captivadora. Pensa: Una mica jove però, té una bona aparença. Deu ser un bon brau, al llit.

Mes, sap molt bé que per jugar i guanyar la partida, s’ha de saber amagar les cartes i, talla l’intercanvi, tota murri. Estira la mà al seient del costat i, se sorprèn al trobar un llibre abandonat. El mira i llegeix el títol, girant-lo fa el mateix amb la contraportada. Un somriure picaresc se li marca al llavis: Les edats de Lulú

Lulú és una adolescent que es deixa seduir per un amic del seu germà. Amb el pas dels anys es casa amb ell i experimenta el sexe des de diferents perspectives. Ja divorciada s’endinsa encara més en el món dels plaers prohibits.

Es tapa la cara amb el llibre per riure’s silenciosament. Ara li ensenyarà un llibre coses de la vida sexual dels humans. A ella, a Júlia Navarro, el seu sobrenom de guerra. Aleshores comença a reviure el que havia estat la seva existència.

La seva mare, hereva d’un bon negoci, al complir els dotze anys la va ficar en una residència de monges. Segurament, per treure-la de les mirades del seu segon marit. Una bona peça era l’home però, malgrat tot la seva mare el sabia dominar com ningú. El portava, sempre ben estacat (una manera de dir-ho) al seu costat.

Al disset anys les monges van cansar-se d’ella. La van expulsar del col•legi. La petita raó que van adduir, és que distreia les companyes. També, per certes rialletes i sospirs, que s’escoltaven en les tendes de campanya formades sota els llençols, amb altres noies residents, en el dormitori comú.

Però, la veritat és que en compte d’estudiar, repicava també altres coses més intimes del campaner i del capellà de torn.

Va tornar a casa, però aquesta ocasió la mare va ser molt clara.
 Laura- Va li va dir. – busca’t amb qui casar-te i marxa aviat de casa. No vull perdre el Pere. Ets una bruixeta massa encantadora.

Aquest Pere, era el seu nou, diguem-li marit. Quin home! Un xic més jove que la mare però, una espècie de gall, sempre a punt. La comprenc. Un gall i dues gallines, en el mateix corral pinta molt malament. I més, si una és ja veterana i l’altra una tendra però, experimentada “polleta”.

Va anar a viure amb una amiga, va continuar estudiant i va començar a treballar en un gabinet d’advocats. Al pocs dies, va lligar amb un jove força atractiu i força prometedor de la feina. Poc després de les primeres paraules, ja sabeu com va tot això, una sortida, una mica de beguda i, quin lloc pot ser el millor per acabar la festa, que un bon llit i, tot el que segueix a continuació. Caram!! Si el capellà i campaner em sabia, aquest era una enciclopèdia completa.

No ho he d’explicar, veritat, ja sou força grans per saber el que va passar. Eh! Al poc temps ens vam casar.

Fins un dia que el meu home em va dir:
 Saps Laura, hi ha una plaça lliure de cap de secció en el sector borsari. Podria ser nostra.- Aquest nostra-meva em va alertar força. Qué volia dir ... Però ell va continuar sense deixar-me acabar de pensar: He parlat amb el cap major i m’ha dit que tinc bones perspectives per aconseguir la plaça, només que em manca una petita empenta.
 A sí?- vaig inquirir.
 Sí! Em va començar a parlar de que ets molt bonica i, sensual. Que tens un cos meravellós i, molt ben format. De que m’ho dec passar molt bé. Que un, no ha de ser egoista i, que si vull tenir un bon càrrec, segurament compartint els teus favors, seria molt més fàcil.
 Què li vas respondre?- vaig preguntar tota encuriosida, però també ja un xic excitada. Sabia de sobres, com finalitzaria l’argumentació
 Mira em quedat que et portaré al seu apartament i, marxaré. Quan acabeu em fas una trucada i et vindré a buscar. Després, ja tot estarà arreglat, nou càrrec, més diners i unes bones vacances. Tampoc, he estat el teu primer home i, no hem de ser tan primmirats. És un home força agradable

Aquest va ser el primer pas. Si amb el campaner, amb algun altre i amb el meu home havia gaudit del sexe, amb aquest home vaig saber el que era el plaer i el dolor, tot junt. Va ser una prova de graduació molt forta, dins del que jo coneixia, fins llavors. Al sortir, no vaig trucar al meu home. Poc a poc, com intensament borratxa, vaig anar caminant fins a casa. Però no era de alcohol, era de ...

Aleshores el meu home va aconseguir el lloc. Tot semblava flors i violes. Però un dia en sortir de la feina una dona em va abordar sobtadament.
 Jove! Ets la Laura, la dona del cap de sector borsari.
 Sí! - Vaig respondre tota sorpresa, ja que no la coneixia de res.
 Mira, et serè ser sincera. La propietària d’aquesta empresa, de tot això, soc jo. El meu home, amb qui et vas ficar al llit, és un pobre xitxarel•lo, a les meves ordres. El puc acomiadar quan vulgui, sense donar-li ni un ral. M’agrada jugar en el teatre de titelles de la vida. També fruir del plaer i, tant em fa amb un home com amb una dona. Si voleu continuar a l’empresa, també vull gaudir de les teves gràcies.

Va ser com entrar en l’ull d’un huracà cada cop més ampli i abassegador. Fer-m’ho amb dones, perquè no va ser ella sola, també hi havia companyes i, companys. El meu home, tot eren complaences, mentre el seu compte corrent s’engreixés, no hi veia cap entrebanc en cap de les meves relacions. Finalment vaig arribar a les portes de l’infern, el masoquisme i el sadisme, també van formar una de les parts dels nostres entreteniments.

Fins que un dia em vaig adonar que havia arribat al fons del pou. Aquell dia, un bordegàs nou, em volia fer, ja no recordo el què. Ho havia vist en una pel•lícula i deia: És espatarrant.

Em vaig aixecar del llit, tota nua i, el vaig agafar per allò, que diuen que els fa homes i el vaig fer agenollar. El vaig bufetejar repetidament i, el vaig escopir a la cara. Tot seguit, vaig agafar la meva roba i, vaig marxar deixant-los a tots, sorpresos.

Poc dies després el meu home, em va comunicar que volia divorciar-se. Havia trobat una noia més tractable i, també més jove. El desgraciat va quedar-se amb la majoria dels diners. Només me’n va deixar uns quants per anar vivint una temporada.

Què fer? Sense feina i sense casa. Començar de nou a lluitar per aixecar cap. Per sort no havia deixat mai els estudis, van ser tot el de més profit que vaig treure de tots d’aquests anys de disbauxa. Era formosa, tenia una llicenciatura en econòmiques i empresarials. Era, potser el més important en els temps que corren, catedràtica en arts intimes. Però, amb pocs diners i amb la necessitat de guanyar-ne de pressa.

Vaig llogar una casa gran i vaig muntar un club privat. De seguida vaig tenir clientela, ja que vaig saber triar unes bones col•laboradores. Jo particularment em vaig dedicar a fer les classes més particulars, les més especials. Ho enteneu, no?

Per no perdre el temps entre classe i classe em vaig dedicar, les estones lliures, a escriure el llibre de les meves aventures amoroses, força picant. Això sí, sense assenyalar mai a cap del meus coneguts. Sempre els amics que no volen que enraonis són una salvaguarda en certs afers. Va tenir força èxit. L’editorial em va demanar que n’escrigui molts més. És que el tema, crema, cremava i cremarà!

Quan em vaig adonar del capital que em produïa escriure llibres eròtics, em vaig vendre el negoci a unes de les meves amigues i, vaig modificar el meu sistema de vida. Ara, tot allò que sabia, ho feia per plaer, no com a pla de treball.

Poc després de publicar un parell de llibres, un amic de la televisió va demanar-me si podia conduir un programa de consells sexuals i, vaig acceptar, per què no! Ves per on ara, soc un ídol sexual força respectable, i els meus consells tenen més adeptes, que els del capellà de l’internat.

En una ocasió, el meu ex-marit va venir de genolls, a suplicar-me que li deixés diners. La noia més tractable i més jove l’havia arruïnat, demanant-li contínuament regals de molt valor i estava amb números rojos. Li vaig clavar una puntada de peu, en certa part, que serà molt difícil que aconsegueixi tornar-la a aixecar.

És l’hora he de marxar. M’esperen a la “Ville Lumière” per fer una amigable conferència amb unes altres estrelles del firmament, diguem-li amorós.

Mira, que amable és el jove fins hi tot m’obre la porta amb diligència per deixar-me passar. Quan li dono les gràcies, em mira amb uns ullets de fam, que fan pena. Em segueix i, expressament moc els malucs per torbar-lo encara més. Tindré un viatge força divertit, llàstima que aquests trens d’ara són tan ràpids ...

Miquel Pujol Mur