DUES BRACES

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Vaig clavar els ulls en aquell noi estrany, que tenia exactament la meva edat. Què podia fer, en aquest lloc, tan denigrant. No podia apartar la meva mirada de la seva cara i, aleshores en un sobtós “flash back”, de la meva infantesa, el vaig reconèixer. A ell i, els fets que van ocórrer, ja fa bastants anys. Ens havíem volgut escapar de les nostres cases i, començar una nova vida al Mississippí.

Érem veïns i, quan sortíem de col•legi, les nostres mares ens deixaven sols a la seva habitació. Mentrestant, elles es divertien mirant els programes de Telecinco o, comentant les xafarderies del barri. Durant aquestes hores, nosaltres, ens vam aficionar a llegir les aventures de Tom Swayer i, Huckleberry Finn, malgrat jo fos una noia, fins que van arribar a convertir-se en una obsessió total. Les avingudes del barri, eren el gran riu i, dues braces era l’alçada de les voreres, quan les volíem saltar. Els carrers, eren els pobles de la vorera i, nosaltres, els joves herois americans. Quan es creuaven dos tramvies, els saludàvem com si fossin dos navilis, que es trobessin enmig del riu.

Sí, senyor, sí! Un matí ho vam fer, vam robar el menjar de les dues neveres i, amb les motxilles, sense cap llibre d’ensenyança, només amb els queviures i una parella de novel•les del Mark Twain, vam fugir cap a l’aventura. Vam colar-nos en un autocar, que portava cap a Castelldefels i, el Llobregat. Aleshores, és quan de debò, va començar la nostra singladura.

Els pares, van denunciar la nostra fugida. La policia va pensar en un possible segrest. Jo diria que aquesta suposició era increïble, perquè, sumant els capitals de les dues famílies juntes, no donaven per fer res més, que malviure.

Vam estar quatre dies corrent alegrament, perseguint granotes i petites serps, espantant les aus i els ocells i, banyant-nos en el riu. Dormint a la nit en una cabana de pedra, abandonada, que era el nostre castell. Però, un dia de bon matí, la trista realitat fa fer-se patent, a l’adonar-nos, amb força pena, que el tiberi s’havia acabat i, vam haver de tornar forçosament a la realitat de la civilització. No volíem, tampoc, fer cap robatori. Només, en sortir als carrers del poble, vora la platja, de seguida, ens va descobrir la policia. Ens van detenir i, ens van portar a casa.

De la bronca i, la panadera no us en vull parlar. Els nostres culs, aquells dies anaven força calents, ni asseure’ns podíem en una cadira, sense coixí. Les mares es van discutir, els pares quasi van arribar a les mans, acusant-se mútuament, total que la nostra amistat no va continuar. La pura realitat, és que de totes les coses que ens van retreure, nosaltres, massa innocents i joves, no n’havíem fet cap, érem encara unes criatures. A mi em vam tancar en un correccional de monges, a ell en un reformatori.

Quan vaig sortir el meu pare no em volia ni veure i la meva mare deia que era una mala persona i una aventurera, confirmat per l’informe de les putes beates. Total, què podia fer, tenia la millor eina per guanyar diners, el meu cos de divuit anys. L’únic, que havia de fer, era passejar per les voreres movent-me provocativament, parar la mà, un cert rebrec corporal, uns quants gemecs i, a buscar-ne un altre. Així, he arribat als trenta anys i, per això estic detinguda a la comissaria, en una batuda nocturna. Me’l torno a mirar i, pel seu aspecte, m’adono que jo, quasi puc cantar victòria. Ja que la seva figura mostra palpablement que s’ha enfonsat en el món de la droga.

Vaig apropar-me lentament a la barra, em vaig posar ferma i vaig saltar. Encara soc àgil, malgrat la meva vida de perdició. Vaig córrer cap a ell, els seus braços van aixecar-se per abraçar-me. També m’havia reconegut. La porra de la dona policia va pegar-me al cap, sense clemència i, vaig caure a terra, estabornida. Ell, també va rebre més d’un cop, per a reduir a la impotència el seu prim i debilitat cos.

Vaig ser condemnada, a un any de presó, per culpa d’un viciós i pertorbat masoquista, que deia que l’havia mossegat, quan la veritat era que m’havia pagat més diners, per a què ho fes. Culpable de violència, prostitució i alterament de l’ordre públic. El jutge, va opinar ,que encara me n’havia sortit força bé. El client, tenia antecedents pel mateix delicte, en altres ocasions. El meu heroi infantil, va anar a parar a un sanatori de desintoxicació.

Gràcies a l’assistent social, per fi algú va creure amb mi, vaig aconseguir la seva adreça. Tot aquest temps, ens hem escrit i, en alguna ocasió hem parlat per telèfon. Que difícil és fa la vida, sense veure a la persona estimada, sense sentir les seves carícies, els seus petons, el seu alè, ben a prop de la teva pell. Que amarga és la existència.

Mires el calendari, esperant aquell dia, que cada cop sembla més llunya. Somnies i et retorces en el catre sense, sentir res, només voltant i voltant desesperada i trista. Vols escapar de la situació, més quan et recorden contínuament perquè estàs entre reixes. Puta.- et criden, amb menyspreu les carcelleres. I se’t remou el cor per dins, fent-te mal, perquè consideres que ja has pagat la teva culpa. Abans, al ser apartada de la societat i, ara empresonada per un crim que, en realitat, no vas cometre.

Ara l’estic esperant davant de la clínica. Al veure’m corre i ens abracem. Com una novella parella, fugim d’aquest lloc i els mals records. Semblem, ben bé, les dues criatures que fa ja vint-i-un anys van fugir cap el Mississipí. Tal grau de compenetració, hi ha en els nostres sentiments.

Des de casa nostra es veuen els jardins i les teulades vermelles. Hem fugit de la capital. Ens hem refugiat, en un petit poble de muntanya, de poca gent. Amb els meus diners, hem muntat una granja, ens han donat suport des de l’ajuntament per a què aquest petit i bell indret, no desaparegui.

Miro néixer el dia, el cel és blau i s’il•lumina, poc a poc, amb la sortida de l’astre rei. Somric, mentre m’acarono el ventre; malgrat els anys de disbauxa, el meu cos ens vol premiar amb un fill. Ell encara dorm i, la seva respiració dona pau al meu esperit.

Miquel Pujol Mur

Comentaris

  • La vida és...[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 24-02-2023 | Valoració: 10

    La vida és un seguit d'aventures, com les que viuen els teus protagonistes, amb la ing candidesa que desprenen i les ganes d'anar avançant i xocant i sortint-se'n i tornant a caure, però sempre endavant. Els hi desitjo tota la sort del món! Una forta abraçada.

    Aleix

  • bonic[Ofensiu]
    Atlantis | 24-02-2023

    UUn conte amb principi, trama i desenllaç. I acaba bé. Molt bonic.

  • Bon relat![Ofensiu]
    Adolf Izquierdo Borràs | 23-02-2023 | Valoració: 8

    M'ha agradat!