VIU I DEIXA VIURE

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Avui, arribaré a casa força estressada. No he comprès ni puc entendre el missatge que m’ha arribat a l’oficina. Només deia i repetia: A casa seva ... A casa seva ... El cap, veient-me neguitosa m’ha dit que plegués i, que no em posés nerviosa. He telefonat, al Ricard, per veure si sabia alguna cosa, però no ha despenjat el telèfon.

Per què? Ell, plega més aviat que no pas jo, cada divendres, i prepara els estris per marxar a la caseta de la Cerdanya. Quan jo arribo, recullo quatre coses més i marxem, a fer dues hores de cua, en moltes ocasions. És la nostra rutina habitual, a la qual ens hem acostumat després de vint anys de casats. Han estat vint anys, que no es diu tan aviat. No tenim fills, la raó no la sabem, ja que segons els metges estem sans, tots dos. Ara, a la quarantena de la vida, tampoc ens crida massa l’atenció tenir-ne. Els dos treballem i ens podem permetre una bona vida i, en aquest món no reclamem gaire coses més.

Mentre anava amb el metro, mirava una parella jove, que enriolats jugaven a estimar-se. Una mica massa vehements, he pensat. Nosaltres, mai havíem fet, aquestes exhibicions en públic. Ens van casar enamorats, potser més, el Ricard, que no pas jo. Hi havia hagut uns episodis a la meva vida que guardava en l’estoig de l’oblit. Al col•legi havia mantingut unes relacions (per experimentar, em deia a mi mateixa) amb una altra noia, la Sara, que m’havien deixat marcada per a sempre. Mai, he gaudit del sexe, com amb ella.

Després del col•legi cadascuna va seguir camins diferents. Quan em vaig casar amb el Ricard, els primers temps van haver-hi moments bastant agradables, però res més. Després el treball diari, la carrera dels dos i, un munt de coses habituals que no ens deixaven gaire temps lliure per jugar, a allò que uns anomenen amor i altres ...

Ara, al cap de vint anys s’ha convertit en una rutina a complir, majoritàriament, els caps de setmana. El Ricard, em recrimina sempre que jo soc molt freda, que no actuo prou, que si per mi fos ja no ho faríem. Jo callo i intento complir. Em despullo, em poso al llit, el deixo fer i en el moment final segueixo el ritual. Després, em pregunta si m’ho he passat bé i, li contesto que si.

Quantes reflexions per un viatge amb metro. Aleshores he pensat en la nova veïna. Fa pocs dies que ha vingut al bloc de pisos. És vídua des de fa uns tres mesos. Pel que jo sé, en el seu matrimoni tampoc han tingut fills. Jo crec que la conec però no sé exactament de què. Em saluda, a l’escala, amb un somriure amable, que li retorno igualment. En moltes accions crec que intenta intimar una mica més amb mi. Com si ens coneguéssim de temps enrere. Però, no passa res més, fora de l’habitual salutació.

Entro al pis mirant de no fer soroll, per si hi ha algú robant. Tal és la quimera que m’han produït els missatges rebuts a l’oficina. La trucada em provoca molts dubtes. Tanco la porta silenciosament i, llavors. Sí, aleshores ... arriben a les meves orelles una sèrie de gemecs. Els sento propers. S’escolten a la nostra habitació, em trec les sabates i camino silenciosament. Obro la porta i, Déu meu, el Roger com no l’havia vist mai. Amb mi, mai l’havia vist fruir d’aquesta forma. La dona es movia com una serp i, pels seus xisclets, s’ho passava tan bé com ell.

He fet un crit d’orgullosa i ferida pantera . Un Roger, exagerat i emprenyat ha sortit de la meva boca, com si el volgués devorar. S’ha aixecat i he admirat el seu membre. Mai, m’havia adonat com n’era, de gran. Aquella mala pècora havia estat capaç de posar-l’hi així. Estic enrabiada i sorpresa al mateix temps. He cridat més per mostrar el meu enuig, mes quan miro a la dona la hi veig. Una piga en cert lloc impúdic fa que la torni a mirar a la cara. Òndia! Si és ella, la Sara, la meva més que amiga i al mateix temps la nova veïna. Per un instant la ment se m’ha obnubilat i, el desig oblidat i retingut, surt de dins de les entranyes, sense cap pensament que el pugui contenir.
 Fora!!!- crido al Roger. - Em parlarem d’aquí una estona. Quan acabi amb aquesta ... - D’una empenta el faig fora i passo el pestell.

Me la torno a mirar enfadada i aleshores m’adono que el llençol, que feia una moment s’havia posat per cobrir-se, és a terra. Miro neguitosa aquell cos tan estimat. S’aixeca, sense dir res i, amb somriure entremaliat, se m’apropa. Em dona un petó a la boca i fa l a intenció d’ajudar-me a despullar. No hi faig cap refús. M’acarona, em petoneja per tot arreu, jo la segueixo i estimant-la al mateix temps. Un cop al llit juguem, plenes de deliri sexual, amb els nostres cossos ardents. Fins a sentir de nou, allò que tant enyorava.

He vist el telèfon damunt la tauleta i l’he mirat. La Sara m’ha fet una mirada d’intel•ligència, dient-me amb veu baixa.
 Sí!! Clara he estat jo. També he estat la que amb excuses he entrat a casa teva i he seduït el Roger. Ja saps, allò de la tasseta de sucre, o una mica de sal.
 Ara, què fem tu i jo ... i el Roger. No és mal home, potser jo tampoc he sabut correspondre’l. És un bon xicot ... fins ara m’ha estat fidel, no el puc treure de la nostra casa. Ja no tinc motiu. Quin compromís, però a tu Sara, no vull perdre’t mai.
 Quin descans!!! Em veia fent les maletes i anant a viure a un hotel.- Escolto diu la veu del Roger, al meu darrere

Aleshores m’adono que el Roger, nu com abans, ha entrat en la habitació i, assegut en la cadira ha vist tots els nostres jocs amorosos. Obsessionada pel meu desig, no ho he vist quan ho ha fet.
 A mi m’agrada.- respon la Clara- També em satisfà estar amb un home. A tu no?
 No està malament, però fa vint anys que ens aguantem. Amb tu, he vist que s’ho passava millor, que amb mi.
 Perquè no col•labores.- indica el Roger. I mirant la Sara li diu.: Mai l’he vist com ara. Amb tu es notava que sentia, que volia, que jugava. Mai, mai, en vint anys.
 Què fem?- He volgut aclarir.
 Si fóssim cabals i assenyats, podríem conviure. – respon el Roger amb la aquiescència de la Sara.- No ens hem de matar, per culpa de la gelosia. Podríem continuar els tres plegats però, ningú ha de voler exclusivitat. Tenim dues habitacions. Hi esteu d’acord?

Totes dues hem estat d’acord. La nostra vida ha millorat i, miren de ser generosos, uns i altres. Fins hi tot, he arribat a gaudir del sexe amb el Roger. Hauria de dir, que l’arribada de la Sara ha salvat el nostre matrimoni. Malgrat tot, hem hagut de comprar llits més amples. De vegades, ens despertem tots tres en el mateix llit.

Viu i deixa viure es el nostre lema.

Miquel Pujol Mur

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: