AQUELLA COSA QUE LI DIUEN MORT

Sóc l’Andreu, un policia novell encarregat de tota una sèrie de qüestions a la comissaria de les Corts. Vull dir amb això que els meus problemes són les petites investigacions de robatoris i demés delictes simples. Mai cap gran investigació ha depès dels meus serveis.

Amb la meva companya, la Paola, eh!, queda bé aquesta nom. La veritat es que es diu Pabla, nom del seu avi, allò de la tradició, però se l’ha sabut transformar i li queda millor.

Com sempre tota la Plana Major són reunits parlant de temes dels que no vull entrar a comentari, nosaltres érem sols a l’oficina omplint fulls d’informes i d’atestats. Aleshores ens han passat una trucada dient que havien trobat un cadàver enmig del carrer.

Immediatament amb el cotxe patrulla hem anat al lloc dels fets. És encisador conduir de pressa per la via pública fent sonar la sirena i veient apartar-se els altres cotxes.

Mentre la Paola examina el cos caigut a terra. Un home, ja gran, però encara amb bona salut, pel que sembla de la inspecció visual. Jo he anat a indagar pels carrers del voltants. He preguntat a diverses persones. Ningú ha vist res. Una m’ha parlar d’una figura negra, que pocs instants després de la caiguda de la víctima, ha desaparegut per una cantonada. Ja hi som, he pensat, ja acusem a un negre, allò, el més fàcil del món.

He tornat enrere per compartir la meva investigació, amb el que ha esbrinat la Paola. Jo n’estic un xic enamorat, però ella en refusa com home, em diu que m’estima només com a company de treball. Jo ho lamento, però, és tan agradable, un ofici tan desagradable com el nostre, al costat d’una bona amiga que de moment ho accepto. Ja arribarà el dia que em farà costat.

Doncs la Paola ja havia telefonat a la família. Jo no hi veia res sospitós en la mort de l’home, però les investigacions s’han de portar a terme fins lliurar-nos de qualsevol dubte.

Els fills s’han presentat i ens han dit que el pare havia anat a comprar i desprès havia marxat a passejar. Li plaïa anar a comprar i veure els supermercats i les botigues. També el triar, mirant detingudament els productes. Era un enamorat de la bona cuina i el bon menjar.

Però l’obligació i el protocol mana per damunt de la nostra voluntat. El protocol ens ha obligat a enviar el cos a l’Institut Anatòmic Forense per fer una autòpsia. Amb la Paola, mentrestant, hem continuat les perquisicions pels carrers. Poca cosa, només algú ens tornava a parlar d’una figura negra o d’un negre que portava una espasa de samurai. De veritat, la gent veu tantes pel•lícules de violència, que al final s’ho creu tot.

Després de tota l’enquesta va arribar el moment d’escatir els detalls familiars. No sabeu la de successos que tenen a veure amb la família. Bé, sí, perquè si heu llegit les novel•les de l’Agatha Christie ja sabeu els maremàgnums, entre la dona, el marit, els amants, els fills, les nores i fins hi tot els néts. Hi ha odis i rancúnies per tot arreu. Els humans, som un fàstic, pels diners ho emmerdem tot. I no parlem quan es barreja l’amor, amor entre cometes, desig, passió, luxúria, tot plegat sexe.

Després de reunir totes les proves, sense cap resultat, hem considerat que no hi ha cap motiu per continuar la nostra investigació. L’home ha mort d’un infart sobtat.

La Paola ho ha dit quants estàvem a soles:
 A mort per què fa massa anys va néixer i li havia arribat l’hora: Qui mort més dolça, si la mort, pot arribar a ser considerada dolça. I la figura negra?

He respost:
 Una falòrnia com tantes altres. Un negre o una negre, una home o dona vestits de negre. Segurament no eren ni negres, ni anaven vestits de negre. Algun, amb alguna copa de més, potser sí que de vi negre.

Han passat molts anys. Ja no penso tan ràpid com abans, ni corro tampoc amb la lleugeresa de llavors. La Paola va canviar de destí i poc després va tenir un accident en un cotxe patrulla.

Va restar la seva vida en una cadira de rodes, però ja fa anys va morir. La vaig anar a veure, poc abans del seu òbit, i en va parlar d’un negre que va passar davant del cotxe. No ho va veure amb suficient temps, va girar bruscament el volant i va estavellar-se contra un mur.

Coses de la vida i de la feina. Pobra Paola! Tantes il•lusions malmeses. Aspirava a ser una policia de prestigi i la mala sort no li va permetre.

Però avui, jo, la he vist. Rere una cantonada mentre perseguia un lladre armat. M’ha esparverat, alta, vestida de negre, la cara fosca, la mirada fonda i trista. Les mans de dits ossuts, i amb les ungles molt llargues, agafaven un dalla tant alta com ella. Malgrat tot, m’ha somrigut i he comprès que no era encara la meva hora. Poc després, el lladregot ha caigut abatut del tir d’un company.

Reflexió:
Oh! Ànima meva, no aspiris a la vida immortal,
però esgota tota l'extensió del que és possible!

Píndar, poeta grec (s. V aC)

Miquel Pujol Mur