AQUELLA MUSIQUETA, QUASI INFANTIL I (relat gore)

Vertaderament no sé quina és la raó, per la qual vaig acceptar la feina de professor, en un lloc tan distant de casa meva. Em dic Roger i exerceixo de professor, a la Universitat, d’una capital de província, no gaire llunyana del meu domicili. Sortir de casa, agafar el tren i, als deu minuts justos, ja estic pujant les velles escalinates de la Universitat. Més fàcil i còmode, no pot ser.

Al llegir l’oferta de treball segurament el nom de la mansió em va fer gràcia: Pim, Pam, Pum. Semblava, ben bé, com la cantarella d’una cançoneta infantil. Tanmateix, com si fos d’una pel•lícula de Walt Disney.

Altres causes a justificar: el perquè de la meva decisió.: M’havia barallat amb la Núria, la meva primera, i única xicota. Sabeu, com corrou per dintre que, al cap de vint-i-cinc anys d’estar costat per costat, et digui, que ja n’hi ha prou. Ens coneixíem des que portàvem bolquers - tots dos. Guarderia, col•legi, família, amics, també allò habitual entre promesos, ja complerts els vint anys, tot fins l’infinit. Doncs, una nit a l’acomiadar-nos, em va dir:
 Demà no vinguis! M’ho he pensat bé, la nostra relació no pot continuar. Fa dies que ho cavil•lo i, ahir al vespre ho vaig decidir. Hem acabat!
 Però? Per què? - Vaig exclamar horroritzat- Què he fet malament?
 Res. M’agrada un altre. M’hi casaré aviat.

Vaig voler insistir. Havia de saber què havia passat. I em va tallar completament.
 He mirat en una pàgina d’internet i, he trobat la meva parella ideal. Un “brasileiro” de sang calenta i, alegre com un gínjol. Com balla! Seré la reina en una “fazenda” i, cada nits dansarem la cúmbia, a la llum de la lluna.
 Em sembla, que t’equivoques. No serà tot, tan formós, com creus.
 Calla! Calla! Sempre seràs un matemàtic, sense gens de romanticisme.
I em va deixar plantat enmig del carrer.


El viatge ha estat llarg. Dos dies de tren, un autocar i un taxi que finalment m’ha deixat a la porta del jardí. Ha marxat, només pagar-li la carrera. Jo diria més aviat, que s’ha escapolit després de cobrar-me un car preu. Murmurava entre dents, alguna cosa que no vaig entendre.

Un cuidat passeig, entremig de rosers. Un estany, amb peixos de colors i, per fi la casa.

Una gran casa, massa gran per al meu gust. Els finestrals, completament tancats, al contrari del costum d’altres països, impedien veure res del seu interior. Veig un timbre a la porta i, truco. Poc després un passos m’indiquen que s’acosta algú a obrir. Escolto el soroll del pany i la porta s’obre i veig davant meu, pel seu vestit endevino, un criat que em saluda amablement.
 El senyor professor, veritat! Què tal el viatge?
 Llarg, però bé.

Anava a afegir alguna cosa més quan sobtadament sona al passadís una música prou coneguda. Pim, pam, pum, però afegeix alguna cosa més, que crec escoltar com: Tots morts. En aquestes, el criat obre la boca amb una expressió estranya, i cau. L’agafo, perquè no caigui a terra, i noto una cosa calenta i viscosa, a les meves mans. Sorprès miro a l’home i, veig un fil de sang que li surt de la boca. Patina el seu cos de les meves ensangonades mans i, cau a terra amb un soroll sord.

Crido esparverat, provo d’obrir la porta per fugir i, no puc. No trobo la clau, enlloc. Al meu crit, s’obre una altra porta, que endevino que és d’una saleta. Dues persones m’agafen dels braços i m’ajuden a entrar-hi. Em giro i els assenyalo el cos de l’home.

Ara, sobresurt de la seva esquena, el plomall d’una fletxa. I les meves maletes, al seu costat, tacant-se de la seva sang. Els ho indico, amb els ulls desorbitats, com de boig. Els seus ulls, clars i freds, com si fossin de gel, en miren fixament, sense cap expressió. La veu càlida d’un senyor assegut en una butaca em convida a entrar:
 Passi! Passi! Les maletes, ja li pujaran més tard, al seu dormitori.

Vacil•lant barbuteixo:
 I l’home mort?
 No es preocupi! És la vida, també el recolliran.
 Però és mort! L’han assassinat! Té una fletxa clavada a l’esquena.
 Amic meu, tot és relatiu, en la vida i en la mort. Avui, un respira i, demà ja ho deixa de fer.

Neguitós, vull enraonar altre cop, per demanar una explicació. Quan, de sobte, torna a sentir-se, com si fos una gravació la mateixa musiqueta. Pim! Pam! Pum! I també, de nou, l’afegitó: Tots morts.

L’home que m’aguanta el braç dret, sense ni un sospir, davalla al meus peus i, em taca de sang la sabata. Me’l miro i no es mou gens. Una daga, de preciosa empunyadura, com ho mostra la filigrana del seu treball, és inserida al seu costat. La sang de la seva boca, taca la preciosa catifa persa.

Cap dels dos homes, demostren cap por. Com si tot fos la cosa més habitual, que morin els companys apunyalats. Són parcs de paraules, indiferents al que succeeix. L’home que m’aguanta l’altre braç m’acompanya fins a una de les butaques. Aleshores, dona unes puntades de peu al cos caigut del company per treure’l de la saleta. Quan és fora del llindar, tanca la porta. Em pregunta amablement:
 Alguna copa per beure. Tenim uns bons licors. per treure’s l’ensurt.

Ensurt, penso. Estic més a prop de la paranoia, que de beure qualsevol cosa. Miro els finestrals, tan tancats com els de l’exterior. M’hauria llançat de bona gana, contra els vidres per fugir. No em puc escapolir per enlloc. No tinc esperança. Em frego les mans, com si em volgués arrancar la pell. Tremolo i pico de peus, nerviosament. Els meus ulls, cerquen una sortida, que no troben. L’home assegut somriu, i encongeix les espatlles, com dient: Què hi poden fer; és així.

L’altre home se m’acosta amb una safata i una copa amb d’un licor fosc. Me l’ofereix i em diu:
 Ratafia, amic! L’animarà.

No ho ha acabat de dir, quan s’escolta altre cop la musiqueta infantil i, també la temuda paraula: Tots morts. La safata, cau damunt meu. La boca del complaent home, escup sang, que em taca la camisa, i cau de costat amb una llança que li travessa el coll. Faig un bot, m’aixeco tremolós. Els meus ulls, demostren el meu frenesí neguitós, el principi de una gran bogeria. També escolto els meus propis crits, com si no fossin meus. Com si els emetés un conill en arrencar-li la pell.

L’home de parlar amable continua assegut a la seva butaca, sense cap moviment que denoti cap sentiment, ni congoixa. Fred com una panna de glaç, impertorbable, sembla tal vegada que no ha passat res. Tampoc denota la seva fisonomia que hi ha un nou cadàver a la casa i, aquest darrer a la mateixa sala on estem. Fuma tranquil•lament un gros cigarro de blanca cendra i d’un aroma embriagador. Tartamudejo i li pregunto quasi cridant:
 Que no sent la música? Què no veu aquest home caigut mort i, ple de sang?. Què no ha vist, o no ha sentit caure la safata?

Em mira indiferent, recolza, per un instant, el puro dins el cendrer i li retira la cendra. Amb total calma i ple de parsimònia és posa un dit a l’orella dreta, després a l’esquerra, és mira els dits per si hi tingués una mica de cera. Mirant-me fixament em contesta, però com si fos una reflexió cap a si mateix:
 Hauré d’anar al metge de l’oïda. Música diu, no n’he escoltat cap.
 Si una que sona com: Pim! Pam! Pum! Tots morts.
 Com diu? Això és una cançó infantil i, aquí tots som grans.
 Però els morts, no dirà que no ho ha vist
 Ah! Són coses de la vida. Uns moren i, els altres viuen. Què vol fer-hi! Va! No es preocupi, anem a sopar.

Agafant-me de la mà m’ha arrossegat a una altra habitació contigua. El menjador.
 Veu, com cada dia, bufet lliure. Agafi el que vulgui i, a sopar. Després farem una mica de tertúlia. I després a dormir fins demà.

No havia menjat res des del matí. L’estómac i els budells em grinyolaven famolencs. Fent un esforç, vaig agafar un plat i em vaig servir alguna de les suculentes viandes. Però a la asseure’m a la cadira, vaig quedar catatònic. A cada cadira, hi havia un cos degollat i el cap era posat en un plat, a la taula, davant seu.

Què de de dir. Vaig perdre la consciència. No sé si hi ha alguna cosa més a perdre. Vaig perdre tota sensació, tot sentiment i no sabia on era. Mes al tornar a mirar a la taula va sentir-se un altre cop la musiqueta i vaig veure com el meu acompanyant s’asseia, millor dit, queia pesadament a la seva cadira, però el seu cap ja era posat en el plat, amb les viandes que s’havia servit.

Que va ocorre desprès no ho sé. A algun metge, l’he sentit a dir, crec que ha dit, que em vam trobar perdut en el bosc, despullat i bordant com un llop. També que quan dormo, sempre neguitós parlo de cares que es belluguen i dansen en el meu llit. I cossos, sense cap, que em persegueixen per un jardí tot negre i, ple de punxes que em ferien per tot arreu.

Manat pel doctor de la teràpia de grup he tornat a pujar a la mansió acompanyat d’un infermer. M’ha dit que la millor manera de curar-se d’aquest malson és enfrontar-se de ple amb el lloc i la situació. La mateixa porta, el mateix passeig envoltat de rosers i el mateix edifici. Dues dolces criatures gronxant-se, tot contents, entremig de rialles. Ens ha atès el matrimoni propietari de la finca. Molt simpàtics i amables, fins i tot, ens han convidat a beure. La senyora ha tret unes copes a la terrassa. Però! Les seves paraules m’han aterrit:
 Ratafia, amics! Els animarà.

Sense tastar el licor, ni tampoc tocar la copa, m’he posat dempeus i he demanat al meu acompanyant, de sortir. L’excusa, un sobtat mal de cap.

Tot això ha quedat amagat en un batibull obscur dins del meu cap i me’n vull oblidar. Començo a sortir al carrer. He parlat amb el rector i continuo tenint la meva plaça de professor. He canviat molt, abans era un jove vigorós i ara estic prim, sec, més aviat, i ullerós. El meu cabell s’ha tornat blanc i, prenc una barbaritat de píndoles, per mantenir el meu cap, sense pensar en el que em va succeir.

He trobat la Núria. M’ha mirat fixament abans de dir-me res
 Ets tu? El Roger?
 Sí!- mirant la seva panxa, ja grossa, he comentat.- del “brasileiro”. I la “fazenda”?
 Una barraca dins d’una “favela”. Sense llum, ni aigua. Només una font en una plaça propera. El primer dia, em va tractar com una reina. Vaig conèixer un esclat de sensacions, com mai havia sentit. He de reconèixer que el meu romanticisme, no em va deixar veure la misèria que m’envoltava. El tercer dia em va prostituir i, el quart va dir, que no servia per aquesta feina, era massa primmirada i, em va vendre al propietari d’una “fazenda”, perduda enmig del Mato Grosso.
 Pobra Núria! I com te’n vas lliurar d’aquest desgraciat succés.
 Sort, vaig tenir dels meus pares. Intranquils, al no tenir notícies meves, van preguntar a l’Ambaixada i, gràcies a un proveïdor de la casa, a qui vaig fer llàstima, em van trobar i em van repatriar. Però, el mal ja estava fet. Tampoc m’he volgut desfer, malgrat sigui com a càstig, del meu enganyós romanticisme. La manca del qual, sempre et vaig reprotxar. Quant he plorar, per no haver-te cregut!

Me la vaig mirar. No era la mateixa, que jo recordava. Tampoc jo, era el mateix. Havíem passat dues experiències, plenes de malastrugances. Totes les il•lusions de la nostra vida ens les havien manllevat: Les havien trepitjat, arrossegant fortament les soles de les sabates per sobre, com volent-les, o volent-nos, esmicolar. Les nostres cares ho demostraven. Jo no era el mateix i ella tampoc. Però era la Núria dels meus records, la Núria de sempre. Sense saber per què, li vaig allargar la mà. La va agafar i me la va prémer fortament. Una corrent, quasi elèctrica, ens va recórrer els cossos. Ella i jo, vam entendre que havíem de seguir junts. Malgrat tot, érem els de sempre, una mica espatllats. Vaig acceptar aquell fill, com si també fos meu. Era el fill de la meva Núria i, per què no, també del meu avenir.

Les meves darreres paraules d’aquest retrobament, que va ser per sempre, van ser:
 T’adones, que malgrat tot, soc un romàntic.

Miquel Pujol Mur