La història de l'home del tatuatge

Un relat de: Rafael P. Lozano

La història de l'home del tatuatge

Ja era tard però encara no tenia ganes per a sopar. Em venia de gust donar un passeig pels carrers del port, entraria en alguna cantina i prendria alguna cosa. El sol ja s'havia amagat i la brisa marinera començava a assotar-me el rostre. Un neó indicava que al final del carrer havia una taverna. Des de fora vaig veure que estava bastant concorreguda i em vaig animar a entrar. Totes les taules estaven ocupades i en la barra, just havia un espai per a poder demanar una beguda. Li vaig demanar un got de ron al taverner. Aquell home no em coneixia ja que era la primera vegada que anava allí. Mentre m'omplia el got em va dir:
-Si desitja un poc de xerrada i passar una estona entretinguda convidi a Jon a prendre una copa, veurà les històries que li explica -va dir mentre amb la mirada m'assenyalava a un home que estava assegut sol. -Vostè creu? -vaig preguntar una mica desconcertat. Sí, si. Li encantarà xerrar amb vostè, i més si li convida a prendre un ron. Bé, doncs serveixi'ns un parell de gots, veuré que és el em relata. Sempre m'havia agradat conèixer a gent, i més si és singular. I aquell home ho semblava. Abans d'asseure'm al seu costat el vaig contemplar uns instants, semblava que estava dormint o tal vegada estava molt pensatiu ja que amb la mà esquerra s'aguantava el cap. El seu braç, amb la camisa arremangada, oferia un espectacular tatuatge: el nu d'una figura femenina. En asseure'm va mirar-me, i com si em conegués de tota la vida es va alegrar de veure'm, devia estar molt assedegat. El cambrer, ens va servir dos gots amb ron. El tatuat va mirar-me i va dir:
-Ha de venir perquè li conti alguna història, oi?
-Sí, la veritat és que m'encantaria escoltar-li -No s'amoïni pas. Gaudirà amb la qual vaig a explicar-li, encara que li adverteixo que després d'escoltar-la, la seva vida pot canviar. Em vaig quedar un poc perplex, encara que vaig imaginar que allò que escoltava era producte d'una ment enterbolida per la contínua ingestió d'alcohol, i li vaig contestar:
-No es preocupi, sempre hi ha algun motiu, alguna circumstància, per que la vida d'un canviï. Què em va a contar?
-Veu el tatuatge que duc en el meu braç? -va continuar dient- doncs aquesta era la dona de la meva vida. No es cregui que sempre relato la mateixa història, vostè serà el primer en escoltar-la.
Aquell home va començar a parlar. Realment era molt peculiar, s'assemblava a un vell llop de mar o un pirata si no fora perquè estàvem ja en una època moderna. Tal vegada seria un marí retirat de la mar o un vell pescador que ja havia abandonat les xarxes.
-Es deia Zaira, era la dona més bella que havia conegut en la meva vida.
Va continuar explicant-me la seva història, una història d'amor i violència. Aquell home tatuat als disset anys s'havia allistat en la Legió. Estava a les ordres d'un capità casat amb una dona bellíssima. El capità li encomanava encàrrecs particulars, com el d'acompanyar a Zaira quan havia d'efectuar compres importants, per a ajudar-li a dur el pes. Va arribar un moment que Jon es passava més temps en la casa del capità que en la caserna i, al final, va arribar l'inevitable. Aquella dona es va deixar seduir per aquell militar jove i valent. Van córrer una aventura amorosa molt llarga fins que un dia, inesperadament, el capità es va presentar en la seva casa sorprenent-los en plena infidelitat. La reacció del capità va ser violenta, va desenfundar la seva pistola i va començar a disparar-los. Zaira va ser arribada per dos trets en el pit, però Jon va poder escapar-se corrent, aprofitant que el homicida sostenia el cos inert de la seva esposa, sanglotant de ràbia i dolor.
-I que va ocórrer amb la seva destinació militar? -vaig preguntar a aquell home, que semblava contar-me uns fets reals si s'ha de jutjar per les llàgrimes que li relliscaven pel seu rostre.
-No vaig tornar mai més a la caserna. Em vaig enarborar en un bergantí de càrrega i vaig estar molts anys navegant. Només vaig regressar a la península quan em vaig assabentar que aquell home havia mort. Vaig voler molt a aquella dona, malgrat que gairebé em doblegava en edat. Veu? -Va dir assenyalant el seu tatuatge. -M'ho van fer prenent com model una fotografia seva.
Vaig dipositar unes monedes sobre la taula i em vaig acomiadar d'aquell home. La història va commocionar-me fins a tal punt que vaig recordar que jo també tenia la meva història d'amor. Jo també m'havia enamorat d'una dona casada. Però prudentment, m'havia allunyat d'ella, encara que sempre la duia en el meu pensament. Però, ja feia molt temps que havia acabat la nostra relació. Què hauria estat d'ella? Continuaria encara al costat d'aquell home? D'això ja havien transcorregut gairebé vint anys. I si la trucava? Vaig regressar a la taverna i demanar una guia de telèfons. Jon ja havia marxat. Vaig buscar el nom, però no apareixia en la guia. Vaig fer memòria i vaig recordar el cognom del seu marit. Vaig tornar a buscar i, sí, aquí estava. Devia ser ell, ja que l'adreça coincidia. Nerviosament vaig buscar unes monedes i em vaig disposar a marcar aquell nombre de telèfon. I si es posava el marit a l'aparell? Llavors penjaria, però el menys sabria que estaven encara junts i que residien allí. No ho vaig pensar més i em vaig decidir trucar, volia sortir de dubtes.
A l'altre costat de la línia va sonar una veu femenina. Vaig emmudir, no podia pronunciar paraula. Vaig reconèixer aquella veu, era la d'aquella dona que tant havia estimat. Va tornar a preguntar qui era i em vaig identificar. Va quedar sorpresa i contenta d'escoltar-me. I el sorprenent era que em va dir que havia enviduat i que vivia sola amb la seva filla. Amb una filla de dinou anys Em va convidar a visitar-la, em va recriminar el fet que hagués desaparegut sobtadament de la seva vida. Va dir-me que sempre m'havia estimat. Reiteradament em va demanar que fora a veure-la. I quina va ser la meva sorpresa quan vaig anar-hi, estava bellíssima i ben conservada, però el veritablement sorprenent va ser quan va entrar la seva filla i me la va presentar:
-Mira filla, aquest home és el teu pare biològic. Per fi ha tornat. Perplex, mentre abraçava la meva filla vaig recordar el que m'havia dit el mariner de la taverna. I tant que va canviar la meva vida!

Rafael P. Lozano
23 d'abril de 2009.



Comentaris

  • Aquest relat...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 12-05-2009 | Valoració: 10

    Aquest relat, que vas fer el mateix dia de Sant Jordi, és com si fos un repte. Més ben dit: és un repte que tu mateix et vas proposar -i em vas proposar a mi-, en veure pel carrer una persona plena de tatuatges.
    Per això valoro, i molt, la rapidesa amb que vas escriure aquesta narració.
    - Joan -

  • Dues històries[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 01-05-2009 | Valoració: 10

    d'amor plenes de romanticisme i narrades amb una gran fluïdesa. Ens ofereixes dos desenllaços oposats i si puc triar, evidentment, em quedo amb el segon que m'ha deixat molt bon gust de boca.
    Gràcies pel teu comentari i per afegir-me a favorits: és tot un honor! I encantada de saludar-te el dia de Sant Jordi junt amb el teu amic i company nostre de relats el senyor Joan Gausachs i Marí.
    Rep una abraçada, Rafael.
    Mercè

  • 2 x 1[Ofensiu]
    nuriagau | 30-04-2009 | Valoració: 10

    Ens has narrat dues històries en un mateix relat: la de l'home del tatuatge i la del protagonista-narrador.

    Dues històries d'amor i d'infidelitats contades una dins de l'altra, de forma ben estructurada.

    Sovint, a la vida, vivim coses al present que ens evoquen al passat, com al protagonista del relat.

    Felicitats per aquestes dues històries!

    Núria

    Al relat no se'ns explica què ha fet el protagonista, amb la seva vida, durant aquests vint anys. Pot ser ens ho confessaràs en una altra història?

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: