La gent vol morir en pau

Si a l'home el considerem com una unitat física, material, únicament, no cal entrar en més detalls: la matèria ha de ser el principi de tota cosa i per tant també la fi. Però si el considerem com una entitat complexa i contradictòria, vol dir que no és compost d'un sol element, sinó que també contempla un aparell psíquic.
Si tot és matèria l'univers ha estat creat a partir de la més petita partícula, que esclata i es multiplica i s'expandeix. Talment com ho explica la teoria del Big Bang. Per l'altra banda, el fiat lux! és l'esclat on la matèria es fa visible, eixint de l'estat inert i engendrada comença el procés de la forma.
Parlar de Déu en termes absoluts, si existeix o no, és com preguntar a una formiga que en pensa del sol.
És Déu el problema de l'home, o és l'home el problema de Déu?
Quan contemplem la natura del microcosmos i el macrocosmos, entrem en un estat que ens absorbeix, un estat de petitesa davant les magnituds que si barregen. Aleshores tot allò que "és en el principi" mereix un respecte i ser estudiat al màxim amb el més absolut rigor.
Altra cosa molt diferent és l'ús i abús que se'n ha fet del terme Déu. S'ha utilitzat per donar forma a un model d'esclavatge sota normes i dogmes d'impossible compliment. S'han fundat esglésies, sectes, totes amb l'objectiu del poder, no només per fer front a les despeses sinó per manar, és a dir obtenir un comandament del món sencer i sotmetre la humanitat.
En la creença tothom és lliure de creure allò que li convé. Però sempre anirà junt amb allò que l'home és.
L'home, desconeix la seva realitat transcendent, i només es veu com a persona i situa Déu a un nivell personal. Un Déu que té l'obligació de vetllar per ell. Els éssers que han tingut la intel·ligència al seu abast, que han assimilat el coneixement i l'han utilitzat per sotmetre a la gent, no tenen perdó d'aquell Déu que prediquen. Però ningú no té cap dret a carregar-se tota l'estructura còsmica. L'ésser humà mereix un respecte siguin quines siguin les seves idees. No cal respectar les opinions, però a la persona si.

Una abraçada
Joanalvol

Una frase del Fernando Savater: "la teologia de l'alliberament estaria molt bé, tret que ens allibera de tot menys de la teologia, que és del primer que ens hauríem d'alliberar".

I qui tingui enteniment per a entdre-ho, que ho entengui.

Només comentar-te que la frase del Groucho és magnífica. Tota una filosofia, en paraules simples, però profunda al pensament i idea.
La signe i la rubrique. I la practique sempre que puc.
Així que, felititats! I salut i rebolica!

Malhauradament, "darkman" no vol dir "home lluminós", sinó justament "home fosc". Si "dark" es tradueix per foscor... En tot cas, l'error sembla poc casual. El cristianisme s'ha valgut de l'obscurantisme mentre ha pogut. Per sort, avui en dia els crisitians han de fer malabarismes per a sobreviure en una època en què ja no tenen el poder. Em diverteix veure les argumentacions que fan per a intentar mantenir una certa impressió de "veritat" quan han d'admetre que les seves raons són ridícules científicament, i alhora per a explicar el seu penós paper en la història.

No sóc massa amic de polèmiques sobre temes eteris, ni tampoc sobre els altres. Però els cristians m'han fet a mi el mateix que als meus congèneres. O fins i tot menys. Per fortuna he tingut una escolarització laica, i el tal Jesús i son pare i sa mare els he conegut je de més gran, quan tenia més defenses per a resguardar-me del seu malèfic influx. Suposo que per això em meravello que una faula tan primitiva tingui l'èxit que té.
I no són raons psicològiques les que trobo contra ells (que també), sinó antropològiques.
El cristianisme és una paradoxa sorprenent, i fins aquí podria ser tan sols una curiositat humana. Però en tot cas, resulta pervers quan t'adones que s'enfronta als valors democràtics més essencials, pels qual hem de lluitar si pretenem una societat igualitària, justai fonamentada en valors humans. El mateix Rousseau es va adonar que la caritat cristiana era un terme horrible, perquè un autèntic cristià no pot ser caritatiu de cap manera. Per això, la divisa de la revolució francesa inclou la "fraternitat" com a vacuna contra la caritat. Ara en diem "solidaritat", un terme absent en el cristianisme.
I també podria aportar moltes coses de Nietzsche, que són tan clares, definitives i precises, que no crec que calgui parlar més de la perversió cristiana.
Com que per sort he viscut la major part de la meva vida lliure de Jesús. seguiré igual si puc. I si bé totes les religions són nocives i letals, hem de reconèixer que "les religions del llibre" (cristians, jueus i mussulmans) són les responsables dels pitjors crims i barbaritats.

que hagis publicat aquest comentari com a relat per se, perquè així puc contestar-te'l sense problemes (sempre em costa més comentar sota relats meus).

Només volia dir que quan fa dos anys vaig publicar, amb el nom Peres, el relat al qual fa referència Darkman (home lluminós, vol dir, no?), duia com a text de presentació el següent:

«Sóc plenament conscient del risc que comporta publicar aquest assaig tan políticament incorrecte. Però el fet és que odio els arguments demagògics i crec que no tot s'hi val per defensar el que un pensa. Ara, no conec ningú que s'escapi de recórrer a la demagògia o a l'exageració -jo tampoc-, i és això el que he volgut denunciar amb aquest escrit, oferint els arguments a l'inrevés de com se solen donar, perquè se'n pugui pescar el ridícul que fan. D'alguna manera, doncs, és una autocrítica. Espero que els lectors i lectores que el llegeixin sense passar per aquesta introducció siguin prou intel·ligents per veure-hi... les segones intencions. (Ara, per sort, ja ningú no pega ni tortura els nens, almenys legalment, en el món que en diem civilitzat. És cosa passada. Tant de bo que duri.)»

Fins aquí la presentació de "Traumatitzat pels laics". Penso que era important reproduir-la perquè si no hi ha gent que es pot haver endut una impressió falsa sobre el relat i les seves veritables intencions.

Mireu, potser en Lluisba és contundent en els seus arguments i en l'aspecte religiós potser fins i tot radical. No ho negaré. Ara bé, no podeu negar que no té una bona part de raó.
Em pregunto per què us fa tanta ràbia als cristians practicants que se us vulgui tractar com la resta de religions? per què no voleu acceptar l'obvietat de la història? Per què no voleu acceptar el mal que l'església ha provocat en la societat?

És evident que el poder de l'església catòlica ha fet molt de mal al llarg de la història. Negar-ho és fer-se l'innocent. O pitjor encara, lluir una incultura històrica que em provoca vergonya aliena.

No són els valors, els negatius, necessàriament. O no "tots" els valors. És evident que alguns d'aquests valors sustenten la societat. no la nostra. Moltes, fins i tot aquelles amb d'altres religions. Ser ateu, no vol dir ser carent de valors. Aquest és un tema que m'exaspera de vegades.
Els creients que volen reevangelitzar-nos sovint argumenten que una societat laica és una societat carent de valors. Res més lluny de la realitat. Potser fins i tot els valors ètics són més forts i estables perquè estan basats en l'acceptació d'aquests valors "en sí mateixos" i no pas per una "por a un Déu" que ens castigarà condemnant-nos la purgatori o a l'infern si "pequem", si no complim.

Un societat laica és una societat més justa. O en tot cas més igualitària. O més respectuosa amb les creences d'altres. Digueu-ho com vulgueu.

Ho sento, penso que us passeu. Que no voleu entendre allò que en Lluisba vol dir exactament. Potser jo tampoc no ho entenc. O, de fet, potser el que passa és que no us entenc a vosaltres.
Perdoneu la meva ignorància o incapacitat.