Cercador
La gallina i la cadira
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
S'hi havia enfilat, gens entrenada, amb un vol amb torpor característic de la seva espècie. I s'hi estrenava. Ho va fer amb enèrgica il·lusió. La gallina encara estava sota el xoc de la llibertat inesperada i desconeguda, s'hi encarava estupefacta. Gallina com era, seguint una dita, quan més espai trobava més en volia. Allà on havia anat a petar ho podia fer prou.
-Bé que t'ho mereixes, preciosa!- opinà una veu antiga, la de la cadira atrotinada damunt la qual l'au havia fet el cim mentre mirava, i encara incrèdula, però vencedora, al seu voltant. Respirava amb un somriure que la duresa del bec no va poder impedir. Les plomes, sota el bon sol, se li estufaven felices i aquell to carabassa torrat que tenien es manifestà, aleshores, amb el seu màxim esplendor cromàtic que contenia matisos, subtileses. De tanta alegria, l'au va defecar.
-S'ha acabat el pinso engreixador perquè sí!- la cadira digué- i...si aixeques aquell test trabucat...a sota hi ha blat de moro trossejat, fulles d'escarola i enciam i un bol petit amb pa sec estovat. Festí per a tu!
La gallina, bategant les ales i cloquejant, creà una musiqueta d'agraïment. El seient abandonat a la seva sort en aquell hort descuidat -de gens mala mort- va notar, aleshores, la terra sota les tres potes bones que la sostenien especialment càlida. Ignorava que li estaven creixent arrels que prendrien nutrients i que tota ella, de fusta per estellar, desllorigada i sentenciada, s'enfortia. Tot plegat per fer companyia a l'ocell fugit per casualitat d'un camió farcit de tantíssimes gallines, trajecte directe a la matança per al consum humà.
La cadira mantingué, malgrat la cura prodigiosa,unes escletxes irreparables, com arrugues de bella saviesa.
En aquell indret protegit per forces tel·lúriques s'hi van estar, emparades pel mur de pedra que emmarcava el terreny oblidat, que tal volta ja no era de ningú. Tot i que algú, un anònim rodamón que vivia en una tronada autocaravana de quarta mà, fos que duia la teca a la gallina, tot i jugant amb els testos capgirats. Tenia ganes de jugar, una mica, i d'estimar, totes.
-Bé que t'ho mereixes, preciosa!- opinà una veu antiga, la de la cadira atrotinada damunt la qual l'au havia fet el cim mentre mirava, i encara incrèdula, però vencedora, al seu voltant. Respirava amb un somriure que la duresa del bec no va poder impedir. Les plomes, sota el bon sol, se li estufaven felices i aquell to carabassa torrat que tenien es manifestà, aleshores, amb el seu màxim esplendor cromàtic que contenia matisos, subtileses. De tanta alegria, l'au va defecar.
-S'ha acabat el pinso engreixador perquè sí!- la cadira digué- i...si aixeques aquell test trabucat...a sota hi ha blat de moro trossejat, fulles d'escarola i enciam i un bol petit amb pa sec estovat. Festí per a tu!
La gallina, bategant les ales i cloquejant, creà una musiqueta d'agraïment. El seient abandonat a la seva sort en aquell hort descuidat -de gens mala mort- va notar, aleshores, la terra sota les tres potes bones que la sostenien especialment càlida. Ignorava que li estaven creixent arrels que prendrien nutrients i que tota ella, de fusta per estellar, desllorigada i sentenciada, s'enfortia. Tot plegat per fer companyia a l'ocell fugit per casualitat d'un camió farcit de tantíssimes gallines, trajecte directe a la matança per al consum humà.
La cadira mantingué, malgrat la cura prodigiosa,unes escletxes irreparables, com arrugues de bella saviesa.
En aquell indret protegit per forces tel·lúriques s'hi van estar, emparades pel mur de pedra que emmarcava el terreny oblidat, que tal volta ja no era de ningú. Tot i que algú, un anònim rodamón que vivia en una tronada autocaravana de quarta mà, fos que duia la teca a la gallina, tot i jugant amb els testos capgirats. Tenia ganes de jugar, una mica, i d'estimar, totes.
Comentaris
-
segona oportunitat[Ofensiu]E. VILADOMS | 18-02-2018
Gallina i cadira tenen una nova oportunitat, que l'aprofitin!
Records des de les Guilleries Mena Guiga! -
GALLIDIRA[Ofensiu]kefas | 18-02-2018
Ben alimentada, la cadira va créixer i es va tornar trona. La gallina s'hi va asseure i des d'aleshores regna en el cor del meu jardí
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439836 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com