Insubstituïble

Un relat de: Mena Guiga
L'Èlida...per fi, arreglada? Semblava que caminés en comptes de quasi arrossegar la vida que no li valia gens, deia, feia tant que deia (i que repetia, que quedés claríssim). L'Elsa s'hi atansà. L'amiga. Al cap i a la fi, l'amiga, no podia fer veure més que no la veia, se sentia malament.

-Èlida!- procurant que sonés d'alegre interès, obligant-se a mantenir el somriure i l'energia que, davant l'aflicció i la queixa insondables a punt de ploure-li al damunt, se'n ressentirien.

L'Èlida mirà cap a l'Elsa qui, amb quatre gambades, tingué al costat. L'Elsa va encetar la conversa, per protecció.

-Èlida! Saps que fa dies que tenen ganes de quedar, les de la colla del batxillerat, si fa anys, oi?, no, no, no els comptem pas! Te'n recordes? Estaria bé que fessis...que fessis l'esforç de venir, hi has de ser. Els ha arribat que pateixes depressió de grau complet pel trauma de la teva viduïtat. Sí, es veu que ho saben. Ai, ara em sap greu tornar-t'ho al cap, he parlat massa.-I pensà que l'Èlida, com era habitual des de la pèrdua del marit feia sis mesos, aprofitaria per desplegar el ventall de sofriment i pena per l'absent amor de la seva vida en majúscules, vint-i-tres anys junts, íntims companys, benentesa inigualable, insubstituïble Federic.

Un home més jove que elles tallà l'analisi mental de l'Elsa. Passà un braç per la cintura de l'Èlida, amb empenta, per apropar-se-la. Es besaren passionalment.

-És l'Irineu, l'amor de la meva vida!- esclatà ella, quan va poder desenganxar-se'n, només per cortesia i aclariment a l'atònita Elsa. I que tenien pressa. Que ja es trobarien amb les companyes aquelles tan llunyanesun dia. Va marxar, fogosa i delerosa, la parella.

L'Elsa, palplantada, experimentà una estranya serenitat. La seva millor, única i incondicional amiga (tres quarts d'amiga -que ella mai no s'entregava sencera- i l'Èlida molt menys -dos quarts que donava- si es comparaven), que eren carn i ungla, cul i merda,...s'adonà que l'estava perdent, que la perdia, que l'havia perdut. Així, de cop.

I que bé!

El seu dol per aquell motiu seria nul, gens de pa sucat com el de la vídua. Amb quatre dies, ni tres mesos...una amiga nova aconseguiria. Només calia extirpar aquell prefix que fa a qualsevol (in)susbstituïble.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

878 Relats

946 Comentaris

391071 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com