Cercador
Ronyes de misèria
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Duia un tanga de tercer cony, adquirit a 'Roba usada de USA', ínfima botigueta al cul de sac d'un carreró mal asfaltat i musicat per gatam en zel, sent febrer.
Es gratà el cap. Sota els rínxols, al cuir cabellut hi trobà, encara, algunes crostes, de tacte d'hòsties cos de Crist.
-Senyal de misèria, aquesta nena no menja prou!- li ressonaren els mots de l'àvia, mots dits i redits, gravats des que era petita.
-Ha d'engreixar-se, que se li vegin uns bons sacsonets, està desnerida.
La iaia pràcticament obligava el jove, quan tornava de l'oficina, exhaust (feia la feina de tres comptables cobrant com mig), a fer comèdia per tal que la criatura badés boca i engolís.
-Dones, jo vull seure tranquil i mirar el telediari, vull el meu porró de vi i el meu sopar. Encuideu-vos-en vosaltres, és la vostra feina!
Però aviat el tenien fent pim-pam amb dues tapadores d'olles com si fossin platerets per captar l'atenció de la difícil Lillet. Acabada la menja, sovint la vomitava. D'aquella manera les ronyes es mantenien sota els cargols atzabeja i la mare de la nena, per desadherir-les havia d'usar vaselina -greixar la misèria- i passar-hi, gratant amb cura, una pinta.
La Lillet rigué tristament. Li havia durat uns anyets, la dita dermatitis seborreica de bebè i de no bebè.
Es tragué el tanga, amb aquelles lluentons encara refulgents tipus Hollywood glamorós, el posà a rentar. Després s'obrí de cames i es passà la vaselina per sota el pèl púbic. La deixaria engreixir les crostes que hi feien vida, més tard les pentinaria i quan reapareguessin ho repetiria. Sí, així ho faria la Lillet, que vivia en la misèria, que es podia permetre un cop l'any roba feta servir i que, dona secall que feia el carrer, quasi cap mascle volia (les preferien rodones tirant a grasses grassones, toves tovetes, matalassos de flonjor esfonsable) i que àdhuc notava aquelles misèries als dintres més íntims.
Es gratà el cap. Sota els rínxols, al cuir cabellut hi trobà, encara, algunes crostes, de tacte d'hòsties cos de Crist.
-Senyal de misèria, aquesta nena no menja prou!- li ressonaren els mots de l'àvia, mots dits i redits, gravats des que era petita.
-Ha d'engreixar-se, que se li vegin uns bons sacsonets, està desnerida.
La iaia pràcticament obligava el jove, quan tornava de l'oficina, exhaust (feia la feina de tres comptables cobrant com mig), a fer comèdia per tal que la criatura badés boca i engolís.
-Dones, jo vull seure tranquil i mirar el telediari, vull el meu porró de vi i el meu sopar. Encuideu-vos-en vosaltres, és la vostra feina!
Però aviat el tenien fent pim-pam amb dues tapadores d'olles com si fossin platerets per captar l'atenció de la difícil Lillet. Acabada la menja, sovint la vomitava. D'aquella manera les ronyes es mantenien sota els cargols atzabeja i la mare de la nena, per desadherir-les havia d'usar vaselina -greixar la misèria- i passar-hi, gratant amb cura, una pinta.
La Lillet rigué tristament. Li havia durat uns anyets, la dita dermatitis seborreica de bebè i de no bebè.
Es tragué el tanga, amb aquelles lluentons encara refulgents tipus Hollywood glamorós, el posà a rentar. Després s'obrí de cames i es passà la vaselina per sota el pèl púbic. La deixaria engreixir les crostes que hi feien vida, més tard les pentinaria i quan reapareguessin ho repetiria. Sí, així ho faria la Lillet, que vivia en la misèria, que es podia permetre un cop l'any roba feta servir i que, dona secall que feia el carrer, quasi cap mascle volia (les preferien rodones tirant a grasses grassones, toves tovetes, matalassos de flonjor esfonsable) i que àdhuc notava aquelles misèries als dintres més íntims.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436582 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com