El petit rellotge de sorra

Un relat de: Mena Guiga
-Oh, terror còsmic! En un concurs em demanen aquesta temàtica.- va fer cara de no saber què fer l'aficionat o aprenent d'escriptor.

-Més val riure. Menja-te'n la essa, de pressa! Temps!- l'animà l'amiga mig avesada a viure la vida identificant-se amb la literatura (així ho deia i, afegia, 'ningú no m'atura', per allò de rodolinitzar).

I capgirà, enriolada, un rellotge de sorra ridícul, de durada arenosa tres-quatre minuts (la-se-suposa-estipulada-per-ben-rentar-se-les dents) que el nen mai havia emprat (i ara, trentè, menys) ni empès per l'expressió diabòlico-somrient del rostre que l'estri de plàstic tenia imprès. I, és clar, per a infants, la sorra que contenia: de color. Rosa xiclet de maduixa que havia esdevingut del to d'un cervell corsecat i triturat fins tornar-se pols mental.

-Vaaaa!- rigué ella, insistent, un riure amb la vocal a ben oberta.

Ell, prest, va traçar aquella sinuosa, serpejant lletra, en un paper dels que ella reciclava, concretament una esquela. La retallà amb unes tisoretes innòcues (de la infantesa del trentè) i sí, sí: a la boca. Ensalivà, mastegà, engolí. L'excés de bava li provocaria gasos efecte espectacle que ella inhalaria alegrement i orgàsmica. L'home tombà, seguidament, el marcador sorrenc. La faç del rellotge mirà la parella i encetà a variar l'expressió coneguda a, més i més progressivament, enutjada, irada, perversa.

-Terror còmic!- exclamà el rellotge, i no feia gens de gràcia.

A continuació petà, estrepitosament.

L'aprenent de literat i l'amiga van ser descoberts pel fill d'ella, el dels tres decennis, a terra, tan llargs com eren (ella, poc) amb els cossos plens de talls minsos i eficients, supurant una rara brutícia barrejada amb sang. El jove ho trobà genial. Ho filmà des de mil angles, convençudíssim que alguna cosa en treuria, ben lluny de la que duia planejada (i ben avorrida): buscar el rellotget comptador de neteja bucal de quan era petit per marcar l'estona per parlar quan estava amb la nova nòvia, xerrameca com ella sola, per allò d'equilibrar protagonisme en la conversa. Ja s'ho faria!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434557 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com