La fulla

Un relat de: Montseblanc


De sobte una ventada
fa tremolar la fulla,
que es desprèn de la branca
com una papallona poruga.

Petita, rodona, groga,
voleia i zigzagueja
d'un cantó a l'altre
fins arribar al terra.

Allà l'esperen les demés,
verdes, marrons, ocres,
una catifa de colors
sobre la vorera, mortes.

Comença a ploure amb força,
la fulleta brilla amb l'aigua,
perles de cristall groc
vora el tronc de l'arbre.

I mica en mica la corrent
se l'emporta carrer avall,
papers, llaunes i fulles
en un riu de color fang.

Un tro esquinça la tarda,
la gent camina de pressa,
i la fulla per una reixeta
s'esmuny cap a la claveguera.


Comentaris

  • Joliu poema.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 13-10-2019 | Valoració: 10

    Montseblanc, amb el teu permís, recupero aquest joliu poema teu, molt adient per a l'estació de les castanyes que ens trobem . Poema, que si no fos per aquest "demés" que cal substituir per la forma correcte "altres"...Jo diria que és un poema perfecte insuperable i genial! Un poema concís, melòdic, punyent també! La veritat és que no entenc pas com no t'hi dediques més a la vessant poètica. Tu hi destaques en melangia, en nostàlgia i sobretot en una manera de dir les coses que sols les dones sabeu com manegar. Si senyora! tu fas literatura de dones i per a les dones. Encara que quan els teus escrits prenen un to eròtic, tens, pel que he observat, força homes fent cua per a llegir-te. Fet i fet a mi em passa tres quarts del mateix... Escric poesia homoeròtica, però com a relats en català d'homos no se'n veu cap..., llavors m'esforço a agradar a heteros i sobretot a les dones, que sou el futur... Una abraçada, Nil.