La Colometa s'explica, però ¿s'explica bé? (i 2)

Resulta curiós constatar que, del pis on van a viure en Quimet i la Colometa, només sabem que el lloguen a bon preu perquè està tot atrotinat i és al carrer del Montseny, sota terrat. D'un comentari sobre els veïns dels baixos i els del primer pis que, com que ja tenen sortida al pati posterior de la finca, donen per fet que no els discutiran l'ús exclusiu del terrat, deduïm que se situa al segon pis, circumstància confirmada després pels dos tocs de picaporta. Però amb això i poc més ja n'hi ha prou, perquè en el transcurs de la novel·la, la Colometa ens va parlant de l'arranjament de la cuina, el moblament i el conflictiu colomar, que inicialment es circumscriu al terrat però que acaba ampliant-se a l'habitatge, fent-lo cada cop menys habitable.

Pel que fa a l'adrogueria de les veces, sabem que és a la Rambla del Prat des del capítol III, quan els protagonistes la descobreixen. Com correspon a l'amplada del carrer, l'immoble és alt: en el capítol XXXIX ens assabentem, com de passada, que consta de baixos i sis pisos. Quant a la distribució de la rebotiga on viu l'Antoni i el seu moblament, n'hi ha prou amb el capítol XXXVII per fer-nos-en una idea cabal. Afegiré que en aquest capítol, i també com de passada, es concreta un pèl més la ubicació de l'edifici, perquè fa cantonada amb un dels dos carrers que baixen des de la Rambla del Prat fins al Mercat de la Llibertat: o és el de Benet Mercadé o és el de Berga.

Per això sorprèn que la descripció de la casa on la Colometa va a fer feines, pels matins, sigui tan exhaustiva i difícil de seguir com innecessària per deixar ben retratada la gasiveria i estretor de mires de la família petitburgesa que hi viu, dels membres de la qual Mercè Rodoreda ens estalvia els noms; per referir-se a l'amo, per exemple, la Colometa sempre parla d'"el senyor del guardapols" i, irònicament, l'únic de qui s'ens permet saber com li diuen, Baltasar, és el peix vermell del sortidor que hi ha al jardí. Tornant a la descripció de l'immoble, em faig una pregunta: si jo, que per la meva formació acadèmica i pels anys que vaig exercir, d'arquitecte primer i després de professor del departament d'Expressió Gràfica a l'Enginyeria de la UPC, encara no he acabat de treure'n l'entrellat, ¿quin grau de comprensió es pot esperar dels lectors menys familiaritzats amb arquitectura i geometria?

Que no cal que la casa hagi de tenir una forma determinada, perquè com a escenari de l'acció pot ser de moltes maneres o, simplement, quedar amb cert grau d'indefinició, ho demostra allò que els capítols II i III de la minisèrie televisiva ens ensenyen fragmentàriament i que no tindria res d'estrany que fos el resultat de diverses localitzacions, com acostuma a passar en els rodatges. La casa mai no surt sencera, ni vista des del carrer ni des del jardí, i fins i tot hi ha detalls contradictoris entre la pel·lícula (la façana principal i el tram inicial de la tanca del jardí donen a un carrer que fa baixada i que s'encreua amb un de pla; a tres metres de la cantonada hi ha la porta d'entrada al jardí, al qual s'accedeix pujant nou graons) i la novel·la (la façana principal dóna a un carrer sense pendent, que s'encreua amb un que fa baixada; tombem i passem a la façana lateral seguida de la tanca del jardí, amb una porta que se situa a uns cinquanta metres de la cantonada i des d'on s'accedeix al jardí baixant quatre graons). Però no passa res, perquè la tipologia arquitectònica i els elements i materials propis de l'època de construcció de la torre (en definitiva, el seu caràcter), quadren perfectament amb tot el que suggereix la lectura.

Encara que repeteixi aspectes ja avançats en aquesta confrontació pel·lícula/novel·la, prefereixo partir de zero per tal d'abordar una descripció completa i ordenada de la casa. Tot el que he pogut treure dels capítols XVII i XVIII, i en menor mesura del XIX, és que la finca té forma de rectangle estret i llargarut, jardí en la seva major part i ocupat en un extrem, a tota amplada, per un habitatge de dues plantes. Si suposem que el rectangle és apaïsat i amb la torre a la dreta, la façana principal dóna a un carrer a nivell i la lateral, seguida de la tanca del jardí, a un carrer que baixa des de la cruïlla amb un pendent no massa pronunciat, que coincidiria amb la base del rectangle. La façana posterior dóna al jardí i no hi ha cap altra façana lateral, perquè la casa està adossada a la dels veïns.

Arribats aquí, serà inevitable parlar de nivells: de la planta superior en direm planta baixa, tot i que se suposa que el terra queda almenys un metre per damunt de la rasant del carrer horitzontal, i de la inferior en direm semisoterrani, perquè les sortides posteriors ens deixen al nivell més alt del jardí (tot ell per sota de la rasant del carrer i amb un pendent més suau), travessant una franja pavimentada amb ciment, que anomenarem pati.

La façana posterior disposa de dues galeries corregudes, una de descoberta, a nivell de planta baixa, i l'altra, coberta per l'anterior, a nivell de semisoterrani. Es comuniquen per una escala situada a la banda del carrer, que arrenca del pati de ciment i a sota de la qual s'aixopluguen el safareig i un pou. Les dependències que donen a les galeries, mitjançant sengles portes balconeres, són: en planta baixa, dormitori i sala d'estar, comunicats interiorment; en planta semisoterrani, cuina i menjador, també comunicades interiorment. Com que la sala d'estar i el menjador també donen a la façana lateral, hi tenen obertures addicionals, protegides amb reixes; però mentre que l'obertura de la sala superior és una balconera, la del menjador és una finestra elevada, fregant el sostre i amb l'ampit just per damunt del carrer. La mateixa configuració d'obertures a l'exterior, en aquest cas exclusives, la trobem en els dos dormitoris que donen a la façana principal cap a la banda que limita amb la finca veïna, un en el semisoterrani i l'altre en planta baixa, just a sobre. Entre aquest últim dormitori i el que dóna al jardí n'hi ha un altre on dorm el nen, petit i sense ventilació directa a l'exterior, comunicat amb la sala d'estar i amb el dormitori que dóna al carrer. L'espai de la cantonada als dos carrers està ocupat per l'escala que comunica interiorment les dues plantes, il·luminada per una finestra oberta a la façana lateral des d'un replà intermedi. La novel·la no aclareix si l'accés al terrat es fa per aquesta escala o per l'escala exterior que comunica les galeries (o res d'això, perquè potser quan s'ha de pujar al terrat per accedir al dipòsit d'aigua, per exemple, cal fer-ho des de la galeria superior però utilitzant una escala de mà).

Tornant a l'escala interior, ¿d'on arrenca? Doncs d'un espai distribuïdor (la Colometa parla de passadís) que dóna al menjador, d'on rep llum mitjançant una porta vidriera, al dormitori situat darrera de la cuina (el de la finestra elevada) i a un quarto de bany que també podria tenir una finestra elevada si no fos perquè a sobre hi ha la porta principal i el rebedor. La porta principal, més o menys centrada a la façana, és tota de ferro, reixada, i per dintre té una fulla de vidre translúcid, practicable per a la neteja de la cara exterior. Pel que fa al rebedor, és sobretot aquí on hauré de suplir amb la meva imaginació l'el·lipsi de la novel·la pel que fa a l'articulació d'espais i alçades. Suposant que el terra de la planta baixa estigui a un metre per damunt de la vorera del carrer (amb menys, el dormitori del semisoterrani no podria tenir una finestra elevada com cal), necessitem sis graons per salvar el desnivell. La solució menys matussera és que dos graons estiguin situats just en el llindar de la porta i ens deixin en el rebedor que, en realitat, seria un replà ampliat de l'escala que puja des del semisoterrani. Amb quatre graons més, situats frontalment, arribem a un distribuïdor que per davant dóna a la sala d'estar i per la dreta al dormitori amb balconera al carrer. No té res de particular que l'espai situat sota el rebedor sigui més baix de sostre, perquè correspon a la banyera d'obra del quarto de bany. Una altra cosa és on cau exactament la trapa vidriada practicable per permetre'n la ventilació, però aquest és un dels petits artificis que la Colometa ens descriu perquè li criden l'atenció però que no són fàcils de seguir. L'únic que he aconseguit entendre del tot és el del rètol "Truquin per la porta del jardí", enganxat a la cara interior del vidre de la porta principal i que, quan l'avís ha de quedar temporalment sense efecte, s'oculta interposant un full de paper en blanc suspès per un plec del cantell superior del rétol.

Aquesta descripció de la casa, per la fiabilitat de la qual no posaria pas la mà al foc, és fruit d'una reelaboració del relat de la Colometa, relat que no pretén ser didàctic ni organitzat jeràrquicament des d'allò més global a allò més local, sinó presentar les coses tal com ragen. En el cas que ens ocupa, va descrivint la casa a mesura que la descobreix, incloent-hi mobles i detallets accessoris que li surten al pas. Ella n'és conscient, de la dificultat de comprensió del seu discurs, i hi ha un tema que la preocupa especialment: no acaba d'estar segura que això dels nivells de les dues plantes, respecte al carrer i al jardí, ho entengui a la primera el lector mitjà (o potser és la Rodoreda, qui no n'està segura); però, tractant de millorar-ne la comprensió, es fa reiterativa.

Així, en el capitol XVII escriu: "Amb aquell senyor del guardapols vam anar jardí amunt cap a la casa que, per la part de darrera, era baixos i pis, així com, per la part de davant, només era soterrani i baixos.[...] Travessat el pati es passava a una galeria amb sostre, i el sostre d'aquesta galeria era el terra de la galeria descoberta del pis que eren els baixos per la part de dalt.[...] No sé si m'explico."

I en el XVIII: "Aleshores vam anar als baixos, que eren el pis, per una escala de pinyonet; a mitja escala hi havia una finestra que donava al carrer on hi havia la porteta del jardí i, per aquella finestra, si tots eren dalt, cridaven als que trucaven per la porteta del jardí que pugessin i entressin pel reixat del rètol enganxat amb les tiretes de goma.[...] Vam sortir a la galeria descoberta dels baixos que eren pis i, per l'escala que hi havia damunt del pou i del safareig, vam baixar al pati de pòrtland, sempre ple de bitlles perquè al nen li agradava molt jugar-hi."

I acaba aquest capítol amb l'aclariment: "I si parlo tant de la casa és perquè encara la veig com un trencaclosques, amb les veus d'ells que, quan em cridaven, no sabia mai d'on venien."