La Caterineta

Un relat de: Manuel de Lino

Fou la primera presencia amb la eternitat.
La mort de la Caterineta vingué sense soroll, resignadament per part de la seva família, acceptant els designis de Deu. Ella fou en vida, ben trenqui-la, feta per la pausa. El seu mirar i la seva veu t'invitaven a demanar que els angelets se t'emportessin cel amunt fins a tocar les portes del repòs etern. Al costat d'ella m'hi sentia com benaurat, com si res hem faltes.
Perquè mai més no l'he oblidada, he anat creient que hi ha criatures que vénen per fer una presència testimonial i desprès tornar-se'n ben aviat.
Encara que per malaltia avui costa bastant pensa que una persona mori, doncs hi ha moltes mes possibilitats de curar-se, quan la Caterineta mori no fou per causa que el doctor no pogués arribar a temps, sinó perquè el seu cor va voler deixar de bategar.
A les hores vaig comprendre que en aquest mon no existeix la vida eterna.
Encara ara la recordo molt be.
La seva mare la cridava "Terin" quan familiarment estaven en la intimitat, però quan la cridava per la finestra per manar-li un recado o cridar-la per anar a sopar, a les hores era Caterineta. No vaig puguer esbrina si era diminutiu de Catalina o de Caterina, però tampoc em va importar mai.
Vivien al carrer del Foso, a una de aquelles cases que se entrava de cara i se sortia de cul, i els seus pares eren humils pagesos, com casi tots en aquells temps.
Ella era blanca com la neu, amb uns cabells roixinosos que li caient per l'esquena quan els portava solts, la cara un xic rodona i amb unes poques pigues, els ulls marrons com a dos ameletes feia que es sembles a aquelles nines que hi ficaven als escaparates per els reixos. Era de cos fi mes aviat a prim, lo que la feia diferent a les demés noies, que eren fortes i rabasudetes.
Fins en els seus gestos se li notava una finura que la hagueren pogut confondre amb una princesa. Però Caterineta com ja he dit abans era filla i neta de pagesos, i a mes a mes vivia al nostre carrer.
La recordo molt be, si, i vull imaginar-me que la tornaré a veure, que ella i jo tornarem a ser joves acabant de fruir de la nostra infantesa.
Sempre m'ha agradat imaginar-me coses que son impossibles de portar a terme. Això ho tinc des de petit.
I amb la Caterineta em passà.
No he deixat de recordar mai que aquella tarda en que li vaig anar a fer companyia. Jo, com sempre feia, li vaig llegir el seu conte preferit , quan ens vam dir adéu i ens vam mirar crec que els dos vam saber que seria per sempre mes.
I ha gent que creu en les premonicions, jo no soc massa donat a estes coses, però vos asseguro que aquella tarda quan vaig sortir al carrer i vaig veure el sol com es ponia, i el vola de les orenetes per el d'amunt del meu cap, una tristor en va envaí, i sense voler vaig pensa que la meva amiga allò ja no ho veuria mai mes.
Aquella i moltes altres nits, em vaig senti abandonat, sol, buscant en la foscor de la meva habitació la seva presencia, com si no tingues que passa res, pensant que al mati la tornaria a veure, i tornaria a córrer per els carrers amb tots nosaltres.
No vaig pensa mai en que fora la meva núvia, ni tan sols la meva companya, simplement per mi era la meva amiga, com ho podia ser el meu millor amic. Així compartíem molts de jocs, que potser ara pareixerien normals però cinquanta anys darrere, estaven classificats per a nois i per a noies.
Potser perquè no era de la xera com moltes altres noietes, contrastant amb el meu caràcter viu, inquiet, juganer, d'aquells que mai no estan molta estona en el mateix lloc, m'agradava estar amb ella i fer-li companyia.
Ens sentabem els dos al brancal de la porta i ens contàvem contes de princeses, de dracs que les raptaven i de prínceps que les alliberaven desprès de moltes batalles.
De vegades comentàvem que voldríem ser quan seriem grans. Només una vegada hem vaig enfadar amb la Caterineta, i va ser quan hem va dir que de gran voldria ser monja per poguer anar a les missions. Allò hem va senta molt malament i a partir de aquell dia no hem vam parlar mai mes dels nostres projectes futurs.
De vegades s'apropaven els amiguets del carrer i amb aquell innocent escarní de la infantesa ens cantaven aquella cançó de : " novio i novia es volen casa, no tenen cadira per festejar, s'en compren una del cul foradat se van a senta i es foten de cap ". I ella no s'enfadava mai, al contrari de jo que hem ficava roig i poc a poc pujava de fums fins que explotava i els feia corre acasan-los per els carrers.

Fins que va arribar un dia en que la Caterineta no va anar a l'escola, fins i tot no sortia al carrer i ja no es sentaba al brancal de la porta.
En van dir que era malalta, i quan la anava a veure la seva mare hem feia entrar a la cambra on estava. Jo li llegia contes de un llibre que li va comprar la seva padrina, fins que hem deia:
- Ja no llegeixis mes, sents? - amb el seu somriure dolç, com si hem demanes perdo.
Jo li contestava que no hem cansava, que m'agradava molt estar amb ella, llegint, comentant i rient, perquè també en sabia de riure . . . Però no era com les altres. Les seves rialles semblaven murmuris d'aigua mansa, obrint de bat a bat les finestrelles del seu cor habituat a estimar sense coqueteries, sense subterfugis. El seu ésser era, com era, m'atreia, la considerava una bona amiga, d'aquelles que no et demanen res i a canvi t'ofereixen la seva amistat endolcida, demostrant-me que jo era el preferit , amb qui es trobava millor. Penso que vaig perdre un àngel, per això se'n va anar abans que la seva pubertat s'obris com un esclat i em demostres que volia ser la meva muller.
Van anar passant els dies i poc a poc la blancor de la seva pell es va anar tornant de un blanc macilent, ja passava mes temps al llit i tot li cansava, fins la feina de menjar li resultava molt penosa, el metge venia ara mes sovint a casa seva i quan s'en anava la seva mare es quedava plorant a la entrada, jo a les hores m'apropava i me la quedava mirant.
- Passa passa Ramonet, em deia acariciant-me el clatell, ja veuràs com s'alegrarà molt de veure't.
Hem sentava a la bora del llit i desprès de parlar una estona, cada vegada mes curta, hem quedava mirant-la com poc a poc es fonia en mig de la blancor d'aquells llençols.
Jo l'intentava animar parlant-li, de -que quan es trobes be aniríem a la altra part del riu i jugaríem en mig de les canyes i que desprès ens refrescaríem els peus a la vora del riu, i veuríem com el pont es trontollava quan passava algun camió. Per la nit sortiríem a la fresqueta desprès de sopar i jugaríem a amagar per els foscos carrers i agafats de la ma correríem fins que la mare cansada de cridar mos ens sortiria a buscar.
Ella assentia en el cap, tot dient.
- Si, quan hem trobi bona, anirem a jugar.
Va ser un divendres la tarda al sortir de l'escola quan vaig sentir que les campanes tocaven a morts, al arribar al carrer vaig veure que " algo havia passat", no sabia com definir-ho però en el ambient es respirava la tragèdia i el morbo de les rares ocasions, quan vaig arribar a casa; la meva mare tenia els ulls plorosos i me ho va dir, la Caterineta havia mort.
Al dia següent serien el enterro i les misses.
Hem va fer el efecte com el dia en que, tambe la meva mare, me va dir que la Caterineta estava molt malalta i potser que es moriria, jo simplement no me ho volia creure, ara encara que els fets se havien consumat, hem vaig revelar.
Volia sortir corrents i anar a buscar-la perquè no ens deixes, volia plorar però les llàgrimes no hem sortien, volia cridar contra aquella injustícia però les paraules no brollaven de la meva boca, volia fer tantes coses que no en vaig fer cap. En vaig ajupi a la finestreta del segon pis i allí vaig veure com poc a poc es va anà ponent el sol i es va fer fosc, sense pensar en res, només veient el sol com es fonia massa depresa, darrere de les muntanyes. Massa depresa, així era com sent havia anat la Caterineta .
Per fi la vaig veure va ser el primer estel que va sortir, el mes brillant, ja havia arribat a dalt, al cel, on sinó tenia que anar a parar. Va ser a les hores en que vaig sortir del meu estat de inconsciència i vaig tornar a la realitat.
En aquells moments, crec que poques coses tenia clares del que havia de fer.
Tenia que anar a donar el meu condol als pares de la meva amiga.
Vaig baixar baix a la cuina, estaven la meva avia i la meva mare; la meva mare esperava al meu pare que vingués a sopar per anar desprès un rato al mort. Li vaig dir el meu propòsit de anar a donar el condol als pares de Caterineta, les dos dones es van mirar, i jo vaig notar que ja hi havia alguna cosa acordada per aquesta situació, va ser la meva avia la que me va agafa.
Anem fill meu, la yeya et vol parlar un moment. - Dolçament, la qual cosa hem va estranya, ja que no era dona de massa mimos. Hem va portar a la seva habitació.
Mira esta tarda, quan hem anant a casa la difunta, - Deu meu, difunta, vaig pensar, això es per la gent gran, -
A casa la Caterineta, - la vaig corregir jo-
Si, a casa la Caterineta. Els seus pares, com ja te ho pots imaginar, estaven desfets i quan ens han vist a la teva mare i a mi se han ficat a plorar mes fort si cap, parlant del que havies fet tu per ella estos últims temps, no sabien pobra gent com te ho podrien pagar, veuràs fillet, ja se que tens moltes ganes de donar-li l'últim adéu a la teva amiga, però no es fàcil i només faràs que intensifica el dolor de la seva família. La padrina de Caterineta, Roseta, ha agafat a la teva mare a part hi i ha dit que pot ser sigui millor que no vagis tant per tu, com per la seva germana i el seu cunyat. Mes avant d'aquí uns dies, ja tindràs ocasió de expressar-los el teu condol, per l'altra part ja una altra cosa i això es lo mes important per mi, i crec que es lo que haguera volgut ella. Tens que recordar-la tal com era ella, bonica, alegre, com quan jugàveu els dos per el carrer, sense la ombra del desgavell de la mort, si vols tenir un record bonic de ella te que ser així.
Enca
ra ets massa jovenet per anar a estos llocs, no et preocupis que tens tota la vida per d'avant i ja en veuràs de desastres.
-Però es que jo yeya la volia veure. - Vaig respondre casi mecànicament.
-Si fill meu ho entenc, però te ho asseguro es millor així. Fes me cas.
A les hores ja en començaven a caure les primeres llàgrimes, encara que seria difícil de definir si era per la ràbia de que no en deixaven anar o per la desaparició de la meva amiga. Segur que era per tot plegat.
En tot això va arribar el meu pare per sopar, la mare ens va cridar i eixugant-me les llàgrimes ens vam seure tots a la taula.
Va ser un sopa trist, sense parla, només mirant al plat, i pensant en lo que me havia dit l'avia.
El meu pare hem mirava ja feia estona sense dir res, fins que al final es veu que no es va pogué aguanta i hem va dir.
-Que et passa menut, estàs molt callat, que no te han anat be les coses per l'escola?.
-No pare, no, es per la Caterineta . . . jo, es que . . . hem voldria despedir della abans de que la portesin al cementeri. Pero no patisque l'avia ja me ho ha explicat, i per res del mont voldria fer mes mal al seus pares, en especial a la seva mare.
El meu pare, es va quedar mut, i la meva mare va comença a sanglotar fins que es va aixecar a retirar els plats, a les hores al entra a la cuina va esclatar amb un plor silenciós, però tots la vam senti.
- Mira menut, hem va dir el meu pare, me pareix que ja es hora que veigues de a prop com son estes coses, i veig que al menys ho has entès, si mes no en la teoria, a mi també me hagués dolgut molt no despedirme del meu millor amic en un moment com aquest. Si te apareix be, ara desprès de sopa vindràs amb mi, jo també voldria donar-li el condol a la família, només estirem cinc minuts, entra i sortir.
Va dir, mirant a la meva mare i al avia.
- Pos així anirem tots plegats, ja que natros ens quedarem un rato mes.
Li va dir la meva mare, acariciant-me el clatell.
El carrer com sempre era mig a les fosques, nomes uns grupets de dones estaven a les voltes de la casa, dintre es sentien plors i el monòton reso de unes pregaries que ara no sabria definir. Vaig passar per el mig de un munt de gent, agafat, casi espentejat per el meu pare que hem portava amb les dos mans ficades a l'esquena, fins que de sobte en vaig troba davant del pare de la Caterineta.
- Gràcies Ramonet, gràcies fill meu no esperava menys de tu, i no saps com te ho agreixo el que hagis vingut ara, i encara mes tot el que vas fer per ella tots estos últims dies. La meva dona i jo sempre tindrem un deute amb tu.
Tot dient això hem va donar la ma.
Mai un home me havia donat la ma encara, es mes, mai me havien tractat com un home, de igual a igual. Allò hem va afecta molt, i sento dir-lo hem va fer sentir orgullós, encara que potser no era el moment mes adequat.
Enseguida va vindre Roseta, la germana de la mare i padrina de Caterineta , va ser ella la que me va acompanya, primer a veure a la meva amiga i desprès a donar-li el condol a la seva germana.
Poc a poc la gent se va anar apartant quan ens vam dirigir a la habitació de la Caterineta, com la coneixia jo de be aquella casa, va ser pujant les escales quan vaig reparar amb l'olor de ciris que se sentia per tota la casa, ara ja sabia de on venia, l'habitació era mig a les fosques domes el taüt al mig i quatre ciris molt grossos per tot el voltant, m'en recordo que la bombilla que hi havia estava mig tapada per no dona tanta claror. En lo que li agradava a la xiqueta la llum i jugar al carrer sobretot els dies de estiu, i ara la tenien a les fosques, que poc la coneixien vaig pensa jo.
El taüt era blanc, i ella era com una princesa esperant al seu príncep, que la despertes amb un peto. Les mans creuades damunt el pit amb la medalleta de la primera comunió i un vestidet blanc. Lo que mes me va agradar va ser la diadema de flors que li van ficar al cap. Com li agradaven les flors, sobretot les margarides per anar desfullant-les una per una per veure si es compliria el somni que havia demanat. També les roses, sobretot unes que eren entre grogues i roiginoses que jo li agafava de un roser que hi havia quan sortíem de col·legi.
Ara vaig pensa, no li havia portat res.
Vaig resta pocs minuts allí dins, enseguida en van treure, Roseta i la meva mare en van fer fora literalment, me havia quedat, com hi diem ara, trasbalsat, en aquell temps hi diem atontat, ja casi no hem vaig entera de res, ni tan sols quan al passa per davant de la seva mare se me va tira al coll plorant.
El meu pare hem va treure al carrer. I la frescor de la nit en va fer be. A dalt del cel i seguia havent el estel que per sempre mes seria la Caterineta. No sabria dir si dolgut, emocionat, o conmocionat poc a poc en van portar a casa.

Seria obvi dir que aquella nit no vaig dormir gaire pensant en la meva amiga, però el curiós del cas es que per mes voltes que li pegava no me la podia imaginar dintre de un taüt, com si allò fos lo mes important en aquells moments. No pensava en que ja mai mes la tornaria a veure, ni a parlar amb ella, ni tant sols en tindria un record o una penyora que me la recordes per sempre, la meva obsessió era com estaria dintre del taüt?
A mitja tarda del dissabte van tornar a tocar les campanes, com sempre amb aquell toc penós i cansat del toc de morts, l'església estava com aquell que diu a l'altra part del carrer, dos carrers mes avall, el capella va tenir poca feina per arribar, fins i tot en això va donar poca feina la Caterineta.
El capella va passar amb el seu pas cerimoniós, era Mossèn Enrique, encara que caminava un chic depresa fins ell i tot pareixia afectat per la mort de la Chiquita. Acompanyat per dos escolanets portant la creu i el ciri, van enfila el carrer.
Tota la gent es va aparta i es va ficar a les vores, i a mesura que passava els homes es treien les gorres i s'acallaven els xiuxiuejos, jo no havia sentit mai el so del silenci i en aquells moments i per primera vegada el vaig percebre.
Al cap d'una estona va tornar a passar, ara amb un pas solemne com el que no porta presa perquè ho te tot fet, el seguia un taüt blanc portat per quatre homes. Desprès els pares i els familiars i poc a poc agregant-se la gent del carrer.
Quan la vaig veure-la passar no vaig pogué pensar en res, va ser com si davant meu passes una tros de pel·lícula del diumenge la tarda. Hem vaig quedar embobat.
Aquella primavera vaig notar, per primera vegada, el buit sense la seva presencia física. Fins aleshores, jo entenia que només morien els vells, com la meva rebesàvia que quan ens va deixar vaig entendre que moris perquè ja era molt velleta.
Però que una noieta de uns deu anys fugis cap al cel, no ho podia entendre. Ho trobava estrany, fora de lloc. I el meu esperit va començar a revelar-se contra aquella situació.
En el fons sentia por de trobar-me un dia en que també moris així, de jovenet. On aniria? On era aquell cel del que parlaven els grans? On era l'eternitat ? . . . que era? A mi no me acabaven de convèncer les explicacions que hem donaven. L' eternitat era una paraula que ressonava a les meves orelles.
Era com si es tractes d'un immens espai on podria viure sense estudiar, sense fer res mes que viure beatíficament?.
Mira per on el que significava haver perdut la Caterineta, la primera trobada amb lo desconegut, amb el misteri de la vida i la mort.
Al cap de un temps, un dia va venir la seva mare a casa nostra, jo no hi era, però li va donar a la meva mare el llibre en que lleigiem els dos; el llibre dels contes, aquell mateix llibre que tantes vegades ens va fer somnia, i a l'ultima pagina amb llapis, hi havia una petita dedicatòria que deia així. " Per tots els bons ratos que hem passat junts. Caterin." La meva mare me va explica que va ser una de les ultimes coses que li va demanar a la seva padrina, que quan ella no hi fosa el llibre el tingues jo per poder-lo llegir de tant en tant.
No cal dir que el llibre encara el conservo i com a punt tinc el recordatori de la seva mort.
Per un llarg temps, sovint vaig segui pensant en la Caterineta fins i tot vaig a arribar a imaginar-me que un jorn rebria una carta seva, explicant-me totes les aventures i viatges fantàstics que feia per l'eternitat, en la que me explicava les meravelles del altre mon.
De fet, ara que ho penso, les meves reflexions cercaven la conformitat per donar pas a la esperança, pensant que ella no s'avorria allà on estigues, i que no la tenien resant per mi, o per tota la seva família, amb les mans ajuntades, en posició de prec.
Millor que es divertís, que anés de un estel a l'altre i amb la seva bondat transformes a les males persones, i protegís als nens i nenes, fins i tot parlant a les persones grans per que l'escoltessin en la seva bondat . . .
No vaig tardar gaire a creure que tot fou un somni, que no podia ser veritat l'haver tingut al meu costat un àngel com ella. Fou quan vaig començar a donar-me conte que estava idealitzant la seva memòria d'una manera que no hem portava a cap cosa real.
De tota manera, puc creure ara, que la Caterineta fou el meu únic amor infantil. No hi hagué sentiments egoistes. Sols tendresa, immensa tendresa de noiet.

Comentaris

  • Gens malament[Ofensiu]
    Nurithy | 08-04-2006 | Valoració: 8

    Has de pulir més les faltes.

  • Interessant.... [Ofensiu]
    Unicorn Gris | 08-04-2006 | Valoració: 8

    És un relat ben fet i amb sentiments... no veig que tingui tantes faltes d'ortografia...

    M'agrada com a vegades una noieta tendra i carinyosa pot arribar a ser tant important emocionalment per a una persona d'edat madura.

    Un consell: divideix els capítols en parts. La gent (jo inclòs), prefereix llegir en curt.

    Salutacions.

  • demostres sensibilitat[Ofensiu]
    foster | 01-07-2005 | Valoració: 8

    És un bon relat, tot i que no és exactament del tipus que m'agraden o que intento escriure. Et respecto per la capacitat d'emocionar-te i emocionar que demostres en alduns dels paràgrafs. Només una cosa, i no t'ofenguis: hi ha tantes faltes d'ortografia que a vegades costa de llegir i tot. I és una llàstima. Si vols, m'ofereixo per corregir-te les més greus dels teus pròxims relats.
    foster

  • Masa conformisme[Ofensiu]
    Bruixeta | 12-11-2004 | Valoració: 10

    a mi hem pasa aixo i . . . hem foto un fart de plorar, com casi hem pasa ara.
    No saps res mes divertit.
    La meva tia va morir de leucemia als dotze anys, i la meva avia hi tenia un retrat seu penjat al menjador. Es igual com tu la descrius,
    potser que fos la mateixa.
    Esta be, llestima que ara tots hi son morts.
    Apa siau

  • MOLT BÉ[Ofensiu]
    cescarnau | 09-11-2004 | Valoració: 9

    Literatura senzilla i molt emotiva. Molt bé. La vida és un regal, diuen, però de vegades, ens fa plorar, oi?

    CESC ARNAU

  • estic plorant[Ofensiu]
    Shu Hua | 18-08-2004 | Valoració: 10

    Quin relat més emotiu! Poden passar molts anys des d'un fet trist, però sempre semblarà que va ser ahir. Ara que sóc mare, només pensar en la mort d'una nena m'esgarrifa. La meva infantesa va ser molt planera, fins als 20 anys no vaig descobrir aquestes coses. El meu pare es va morir de sobte i la sensació de que encara no hi sóm tots a casa em va durar molt de temps, jo crec que encara dura. allò de dir: no tanquis la porta amb clau, que encara no hi som tots. Diuen que uns han de marxar per fer puesto als que venen. Però si són vells, és diferent.
    El teu relat és tan emotiu i està tan ben escrit que ho podia veure tot, com si fos una pel.licula.

  • Gracies Perdix[Ofensiu]
    Manuel de Lino | 13-07-2004

    Gracies Perdix espero que ens veiem al dinar, tinc moltes ganes de coneixeus i de poguer parlar en tots. Es fantastic tenir gent com vosaltres i compartir les mateixes aficions..
    Fins aviat.

  • pèrdix | 12-07-2004

    ...la mateixa tendresa que desperta aquest relat.
    molt bé Manuel

Valoració mitja: 8.86

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: